Les Guerres Púniques
Dues superpotències de l'antiguitat enfrontades en una guerra èpica pel control de la mar Mediterrània. La República romana, una civilització emergent amb ambicions il·limitades contra Cartago, una poderosa nació que dominava els mars amb la seva immensa flota. El guanyador del conflicte gaudirà de segles d'hegemonia militar.
❗Toca o clica les imatges per veure-les més definides
 |
Tot va començar a Sicília, una illa estratègica i plena de riqueses, on una disputa local entre ciutats va escalar fins a convertir-se en una guerra total. Roma, que mai havia estat una potència naval, va fer l'impensable: construir una flota des de zero per enfrontar-se a Cartago, el gegant dels mars. Batalles navals espectaculars, heroismes inoblidables i tàctiques innovadores van definir aquest enfrontament, que va deixar tots dos bàndols al límit de les seves forces fins que un d'ells acabaria desapareixent.
Abans de la guerra, Roma era una potència terrestre consolidada a Itàlia després d'haver sotmès els etruscos i la majoria dels pobles itàlics, fins a unificar gran part de la península, tot i que encara no era, ni de bon tros, la gran ciutat imperial en la qual es convertiria amb el temps. Cartago, per la seva banda, era una ciutat-estat fenícia situada al nord d'Àfrica (actual Tunísia), amb una economia basada en el comerç marítim i una poderosa flota naval. Els cartaginesos controlaven territoris a Sicília, Sardenya, Còrsega i parts del nord d'Àfrica i el sud-est de la península Ibèrica, i tenien una xarxa comercial que s'estenia per tota la Mediterrània. El xoc era inevitable i ocasionaria tres cruentes guerres.
 |
PRIMERA GUERRA PÚNICA (264-241 a.n.e)
El detonant del conflicte va ser la situació a Sicília, que a principis del segle III a.n.e. estava dividida entre ciutats gregues (com Siracusa) i zones sota influència cartaginesa. Des de feia temps cartaginesos i grecs es barallaven pel control de l'illa, mentre que Cartago i Roma intentaven mantenir una bona relació per mitjà de diverses aliances comercials, i fins i tot algun suport militar ocasional.
El 264 a.n.e., els mamertins, un grup de mercenaris itàlics que havien pres el control de Messana (actual Messina), es van veure amenaçats per Siracusa. En un moviment desesperat, van demanar ajuda tant a Roma com a Cartago. Cartago va respondre ràpidament enviant tropes per establir una guarnició a Messana, però els mamertins, desconfiant dels cartaginesos, van acabar apel·lant a Roma.
Roma va veure aquí una oportunitat per expandir la seva influència i contrarestar el poder cartaginès a Sicília. Tot i que alguns senadors romans eren reticents a involucrar-s'hi (perquè significava trencar un tractat previ amb Cartago), finalment la possibilitat de botí i poder, i el vistiplau de l'assemblea popular, els va convèncer d'intervenir-hi. Així començava la primera guerra. Fem servir l'adjectiu púnica perquè era així com els romans anomenaven els cartaginesos. Púnic deriva del grec phoínikes, que era com els grecs els hi deia.
Roma va enviar uns 40.000 soldats a Sicília per ajudar els mamertins i, inicialment, va aconseguir victòries significatives, com la presa d'Agrigent (262 a.n.e.). L'exèrcit era dirigit pels dos cònsols Luci Postumi Megel i Quint Mamili Vítul, màxims dirigents de la República romana, i comptava també amb una cavalleria. Ara bé, Cartago, amb la seva poderosa flota, va mantenir el control de les zones costaneres i va dificultar l'avanç romà. Els generals Anníbal Giscó i Hannó el Vell dirigien les tropes, tant navals com terrestres. Roma, conscient de la necessitat d'una flota en condicions per enfrontar-se a Cartago, va construir una gran armada des de zero, utilitzant com a model vaixells cartaginesos capturats.
La guerra va prendre un gir decisiu quan Roma va decidir enfrontar-se a Cartago a la mar. Malgrat la seva manca d'experiència naval, els romans van desenvolupar una tàctica innovadora: el corvus, una passarel·la amb un ganxo a l'extrem que permetia als soldats romans abordar els vaixells enemics i convertir les batalles navals en enfrontaments terrestres. Aquesta estratègia seria clau en victòries com la batalla de Miles (260 a.n.e.), actual Milazzo, a Sicília; la batalla de Sulcos (258 a.n.e.), en les costes de Sardenya; i la batalla del cap Ècnom (256 a.n.e.) a prop de l'actual Licata, també a Sicília. La derrota de Sulcos faria molt de mal als cartaginesos. Algunes fonts diuen que fins i tot van executar el general Anníbal Giscó pel fiasco.
 |
| Exemple de vaixell romà de l'època amb el corvus |
Encoratjats pels seus èxits navals, els romans van llençar una expedició a Àfrica sota el comandament del cònsol Marc Atili Règul. En un principi, van obtenir victòries importants, però la campanya va acabar en desastre quan els cartaginesos, dirigits pel general Espartà Xàntip, van derrotar les forces romanes i van capturar Règul. Aquesta derrota obligaria Roma a retirar-se d'Àfrica i centrar-se de nou en Sicília.
Durant els següents anys (255-241 a.n.e.), la guerra es va centrar a Sicília, on totes dues potències van lluitar en una sèrie de batalles terrestres i navals. Els romans van assetjar ciutats clau com Lilibèon (actual Marsala) i Drèpana (actual Trapani), però els cartaginesos van resistir gràcies al seu domini marítim i als subministraments que rebien per mar. En aquest context tindria un paper clau el general cartaginès Amílcar Barca. No obstant això, la situació va canviar quan Roma va enfortir més la seva flota i va obtenir una victòria decisiva a la batalla de les Egusses, a les illes Ègades (241 a.n.e.), on destruiria la flota cartaginesa. Cartago es veuria abocada a signar la pau.
La derrota en la Primera Guerra Púnica no només va ocasionar la pèrdua de Sicília per als cartaginesos, sinó també el pagament d'un important tribut a Roma. A més, pocs anys trigarien a perdre el control total de Còrsega i Sardenya. Com que Cartago va quedar econòmicament ensorrada, no podia pagar els mercenaris del seu exèrcit, cosa que va provocar una revolta.
En l'anomenada Guerra dels Mercenaris, soldats hispans, gals, lígurs, balears i grecs, entre d'altres, es van enfrontar als cartaginesos, que veurien com el seu imperi comercial i militar podia desaparèixer en un tres i no res. Els amotinats, uns 20.000 homes dirigits per Espendi i Mató, i amb el suport de milers de nord-africans númides i libis, van ocupar Tunis alhora que diverses ciutats costaneres es declaraven rebels. Els cartaginesos, liderats per Hannó el Gran i Amílcar Barca, van aconseguir reprimir la revolta gràcies a la combinació de la destresa militar i la incapacitat dels rebels per mantenir una coordinació efectiva. Els líders de la revolta, Espendi i Mató, serien capturats i executats, i les ciutats rebels serien reconquerides.
L'ensurt va ser majúscul i Cartago va planificar de seguida com tornar a una posició dominant a la Mediterrània Occidental. Mentre que una part de les elits cartagineses apostaven per expandir-se pel nord d'Àfrica, una altra part s'estimava més conquerir la península Ibèrica, rica en minerals. Aquesta facció, liderada per Amílcar Barca, acabaria imposant-se al Senat cartaginès.
L'any 237 a.n.e. el general Amílcar Barca i el seu exèrcit va desembarcar a Gadir (actual Cadis), des d'on va començar la conquesta de la península. Hi anava també el fil d'Amílcar, Anníbal, que comptava amb només 9 anys i que arribaria a ser més endavant un famosíssim general. Les tribus iberes del sud peninsular, com els turdetans i els bastetans, res podien fer per aturar les tropes cartagineses, així que en pocs anys Cartago ja controlava una àmplia regió. Quan els oretans dirigits per cabdill Orison va oferir una aliança, Amílcar Barca se'n va refiar, però era una enganyifa. El 228 a.n.e. moriria, segurament en batalla. El seu gendre Asdrúbal el Bell el succeiria.
La família Barca s'inspirava en les fites d'Alexandre el Gran, i el mateix Asdrúbal es veia a si mateix com una mena de príncep hel·lenístic. Tota la família s'associava a Melcart, el déu fenici protector dels colons i navegants. Asdrúbal també va fomentar els matrimonis mixtos amb els nadius i es va casar amb una princesa oretana. En una assemblea amb cabdills locals fins i tot seria proclamat cap suprem de totes les tribus. Aquests moviments van fer que el Senat cartaginès desconfiés, ja que alguns polítics pensaven que els Barca volien crear un estat paral·lel a Cartago. La veritat és que fundar una ciutat amb el mateix nom que Cartago, Qart Hadasht, que els romans anomenarien Cartago Nova (actual Cartagena) no hi ajudava gaire a tranquil·litzar l'ànim. Però Asdrúbal actuava plenament convençut dels seus actes.
Asdrúbal, en realitat, va transformar la Ibèria cartaginesa per adaptar-la a les necessitats de Cartago, però sent conscient dels interessos que hi havia en el seu control de la península Ibèrica i futures conquestes. Va explotar el territori sistemàticament per aconseguir plata, recaptar impostos a les tribus i saquejar zones frontereres. A més, va organitzar un sistema de reclutament per a la construcció de vaixells i altres edificis militars, com torres de vigilància i petites fortaleses. L'explotació agrícola i pesquera també ajudarien enormement a omplir de nou les arques cartagineses. Semblava que l'estratègia que havia iniciat Amílcar Barca per retornar Cartago a una posició dominant estava dinant fruit.
Mentrestant, la República romana lluitava per apaivagar el descontentament de la població per les desigualtats socials, en especials en l'àmbit rural. Però militarment la cosa anava millor, i Roma va poder conquerir el nord de la península Itàlica i va poder sotmetre els il·liris, als Balcans Occidentals. En cap moment el Senat romà va perdre de vista els moviments cartaginesos a Ibèria, i el 226 a.n.e. va convèncer Asdrúbal per signar un tractat en què manifestava la seva negativa a travessar el riu Ebre, fet que podia xocar amb les futures aspiracions romanes de conquesta. No se sap si realment va ser un tractat ratificat pel Senat cartaginès i simplement un acord personal entre Asdrúbal i Roma. El cas és que aquest tractat serviria per al començament de la Segona Guerra Púnica.
SEGONA GUERRA PÚNICA (218-201 a.n.e.)
L'any 221 a.n.e. Asdrúbal va morir assassinat per un antic esclau d'un cabdill celta, que volia venjar així la mort del seu amo. Amb només 25 anys, Anníbal Barca, el fill d'Amílcar, es va convertir en el cap suprem de l'exèrcit cartaginès. El començament seria tot una declaració d'intencions, amb campanyes en territori dels vacceus i carpetans, cada cop més a l'interior de la península. Però, aquest només era un passatemps temporal, ja que l'objectiu principal estava lluny d'Ibèria.
Anníbal estava planejant amb els seus germans la conquesta d'Itàlia. La idea era venjar la derrota en la Primera Guerra Púnica i posicionar-se com a primera força a la Mediterrània Occidental. Calia, doncs, acabar amb la competència romana. Mentrestant, hi va haver un esdeveniment que acceleraria les coses.
Sagunt (en ibèric Arse), era una ciutat dels edetans situada al sud del riu Ebre, per tant, en un principi, estava en territori d'influència cartaginesa. Però la ciutat actuava de forma independent, amb grans interessos comercials que implicaven grecs, cartaginesos i romans, a més dels nadius. Per raons desconegudes, els saguntins de l'època atacaven a vegades zones sota control directe cartaginès, cosa que era, sens dubte, una provocació. Sembla possible l'existència d'algun acord de protecció per part de Roma, encara que més probable seria que els romans estiguessin esperant l'oportunitat de començar una nova guerra contra qui era el seu principal rival: Cartago.
Els cartaginesos, farts de les accions militars dels saguntins, van assetjar la ciutat durant 8 mesos fins a aconseguir conquerir-la i saquejar-la, entre finals del 219 a.n.e. i principis del 218 a.n.e. Els romans, que en cap moment hi van enviar tropes com a ajuda, van acusar Cartago de trencar el tractat del riu Ebre, cosa que era mentida, perquè Sagunt es trobava al sud. El cas és que havia aparegut l'ocasió perfecta per reprendre les hostilitats. Cap de les dues potències s'ho va pensar gaire. La Segona Guerra Púnica havia començat i tant Cartago com Roma sabien que la topada era inevitable.
Anníbal va engegar tota la maquinària bèl·lica amb l'objectiu de marxar de pressa cap a Itàlia i conquerir Roma. Qui podia esperar una gosadia com aquella? A la primavera dels 218 a.n.e., va sortir des de l'actual Cartagena avançant per l'interior per evitar les ciutats costaneres més favorables als romans. Pel camí es va presentar a les tribus ibèriques i celtes que es trobava com el llibertador de l'amenaça romana que tant necessitaven.
Un cop van deixar enrere els Pirineus, l'exèrcit cartaginès va continuar per la Gàl·lia interior fins a arribar als Alps, a un ritme d'entre 20 i 25 km al dia si no hi havia aturades imprevistes. Durant el trajecte, les tropes es van anar engrossint amb nous mercenaris celtes fins arribar als 50.000 soldats de peu i uns 9.000 genets, a més d'una trentena d'elefants. Un altre cop Anníbal havia d'evitar apropar-se a la costa, on era més fàcil que hi hagués presència de romans o de colònies gregues aliades de Roma, com Massàlia. A més, no era prudent intentar travessar amples desembocadures de rius i zones pantanoses. Curiosament, fent el camí a la inversa venia un exèrcit romà comandat pel cònsol Publi Corneli Escipió. Per ben poc no es van trobar. Quan el cònsol es va adonar que Anníbal es dirigia cap a Itàlia, va decidir enviar les seves tropes per mar a la península Ibèrica dirigides pel seu germà Gneu Corneli Escipió, mentre que ell tornaria navegant a Pisa per comandar un nou exèrcit i així trobar-se amb Anníbal ja en territori italià. El seu germà tenia com a objectiu evitar que Anníbal rebés subministraments i reforços des d'Ibèria, una estratègia que es veuria amb el temps molt encertada.
El camí interior que seguia Anníbal cap a Itàlia només li deixava una opció: travessar els Alps. Això implicava usar guies nadius i endinsar-se en un territori fred (en aquell moment ja era octubre) i inhòspit sense la preparació adequada. I, esclar, les màquines de setge que portava les havia de deixar abandonades. Amb tot, Anníbal va ordenar l'ascens. Després d'aproximadament un mes, només la meitat de les tropes aconseguirien arribar a l'altra banda, a la plana del Po.
Les tropes de Gneu Corneli Escipió a bord de 60 naus van arribar a Empòrion (actual Empúries), una colònia grega aliada de Roma. En total hi havia uns 10.000 legionaris i 700 genets professionals, a més de tropes auxiliars de diferents orígens compostes de 10.000 soldats de peu i 1.500 genets. Els romans aprofitarien per anar conquerint la península, vencent els cartaginesos que s'hi havien quedat a les ordres d'Asdrúbal barca, germà d'Anníbal, i sotmetent les tribus rebels. Així Ibèria començava el procés que la portaria a convertir-se en Hispània. Però mentre que els romans iniciaven la seva expansió per la península Ibèrica, Anníbal en feia de les seves a la Itàlica.
El primer enfrontament entre romans i cartaginesos a Itàlia va ser la batalla del riu Ticino, al novembre del 218 a.n.e. Més aviat seria una escaramussa sense conseqüències importants per a cap bàndol, tot i que la victòria seria per a Hanníbal. La seva cavalleria, principalment númida i ibèrica va aixafar la cavalleria romana, menys experimentada. Publi Corneli Escipió va resultar ferit i, segons la tradició, el seu fill, del mateix nom i conegut posteriorment com l'Africà, li va salvar la vida. Poc després tots dos acabarien a Ibèria lluitant al costat de l'altre Escipió, Gneu Corneli. Mentrestant, arribaven les tres grans batalles que guanyaria Hanníbal a Itàlia.
La batalla del riu Trèbbia es va produir al desembre del 218 a.n.e. Aquesta batalla va ser la primera gran derrota romana a Itàlia, amb unes pèrdues d'entre 20.000 i 30.000 soldats, que aquest cop eren dirigides pel cònsol Tiberi Semproni Llong. Els cartaginesos tenien el suport del nord de la península Itàlica.
La batalla del llac Trasimè, al centre de la península Itàlica, va tenir lloc al juny del 217 a.n.e. Els romans, dirigits pel cònsol Gai Flamini, van patir una tremenda emboscada, on moririen almenys 15.000 soldats i milers més serien fets presoners.
La batalla de Cannes, produïda a l'agost del 216 a.n.e. al sud de la península, és considerada una de les pitjors derrotes militars de la història de Roma, així com una de les grans mostres del geni estratègic d'Anníbal, que feia anar de corcoll Roma. Els romans, dirigits pels cònsols Gai Terenci Varró i Luci Emili Paul·le, van reunir un exèrcit enorme (d'uns 86.000 homes), la major força romana fins aleshores, per acabar amb Anníbal d’una vegada. El general cartaginès només comptava amb uns 50.000 homes, però la seva destresa tàctica marcaria la diferència. Amb un àgil moviment tenalla, l'exèrcit romà va ser completament aixafat. Entre 50.000 i 70.000 soldats moririen en combat.
 |
| Una batalla entre cartaginesos i romans (IA) |
La batalla de Cannes va deixar traumatitzada Roma. Havia estat la pitjor derrota de la seva història i les aventures d'Anníbal feien esgarrifances al Senat, que ja no sabia ben bé què fer. Es van començar a reclutar milers d'esclaus i adolescents per recuperar la força militar, mentre que s'evitaven les batalles directes. Semblava el moment idoni per atacar Roma, però Anníbal tenia unes tropes esgotades, sense màquines de setge i sense els recursos necessaris per atemorir una ciutat tan gran. A sobre, no arribaven reforços ni de Cartago ni d'Ibèria, on els Escipió guanyaven cada cop més terreny als cartaginesos. Els anys van passar i Anníbal veia com el seu temps a Itàlia s'acabava.
Durant els anys següents a la batalla de Cannes, Roma va mantenir amb els cartaginesos una guerra de desgast evitant grans enfrontaments. Anníbal no va poder rebre reforços d'Ibèria ni va poder convèncer els pobles itàlics per revoltar-se contra els romans. Després de 15 anys a Itàlia, cap a l'estiu del 203 a.n.e., va ser cridat per Cartago. Escipió l'Africà havia portat la guerra a l'Àfrica i la ciutat corria perill. D'aquesta campanya, de fet, li vindria el sobrenom.
Anníbal va travessar la mar Mediterrània amb el seu exèrcit i es va trobar amb Escipió a la plana de Zama, a uns 150 quilòmetres de Cartago. La batalla de Zama, ocorreguda el 19 d'octubre de 202 a.n.e., seria la batalla definitiva.
Escipió dirigia un exèrcit ben entrenat d'aproximadament 35.000-40.000 homes, incloent-hi legions romanes i aliats númides, especialment la cavalleria liderada pel rei Masinissa. Els númides, anteriorment aliats de Cartago, ara es posicionaven en contra. Aquest númida seria clau, ja que eren excel·lents genets.
Anníbal comandava uns 45.000 homes, però el seu exèrcit era menys cohesionat. Incloïa veterans de les seves campanyes a Itàlia, mercenaris i reclutes recents, a més de 80 elefants de guerra. Ara bé, la seva cavalleria era inferior en nombre i qualitat a la númida.
Anníbal va intentar utilitzar els elefants per desorganitzar les línies romanes. Escipió, però, havia entrenat les seves tropes per crear formacions obertes de forma sobtada, amb passadissos per on els elefants passaven embogits sense causar gaire dany. Les dues infanteries es van enfrontar amb intensitat. Els romans van resistir els atacs inicials dels mercenaris i reclutes cartaginesos, mentre Anníbal guardava els seus veterans com a reserva per a un moment clau. La cavalleria romana i númida va superar ràpidament la cavalleria cartaginesa, molt més feble. Això va permetre als genets romans perseguir els cartaginesos fora del camp de batalla i després tornar per atacar la rereguarda d'Anníbal. Amb la infanteria cartaginesa envoltada i la cavalleria romana atacant per darrere, l'exèrcit d'Anníbal es va col·lapsar. Els veterans cartaginesos lluitarien amb valentia, però serien massacrats sense remei.
La victòria romana va ser aclaparadora. Es calcula que Cartago va perdre uns 20.000 soldats, mentre que les baixes romanes serien molt menors, entre 2.000 i 5.000. Anníbal va sobreviure i va fugir, però Cartago es va veure obligada a demanar la pau. Els termes de la pau serien durs: Cartago perdria totes les seves possessions fora d'Àfrica, havia de pagar una enorme indemnització i seria desarmada. Roma es consolidava de forma definitiva com la potència dominant de la Mediterrània occidental.
TERCERA GUERRA PÚNICA (149-146 a.n.e.)
La Tercera Guerra Púnica va ser l'últim gran conflicte entre Roma i Cartago, i va acabar amb la destrucció total de la ciutat cartaginesa. Va ser una guerra marcada per la tensió acumulada entre totes dues potències després de la Segona Guerra Púnica i per la determinació romana d'eliminar definitivament la seva rival.
Malgrat les dures condicions que Roma havia imposat a Cartago com a perdedora, els cartaginesos van aconseguir recuperar-se econòmicament, cosa que causaria molts recels a la capital itàlica. A més, atacaven els númides de les zones frontereres, ja que els veien com una amenaça. Aquests atacs contra aliats de Roma suposava incomplir les condicions de pau. Cartago enviava emissaris a Roma per justificar les seves accions, però el Senat romà cada cop era més receptiu a donar el cop final a la capital cartaginesa. El polític romà Marc Porci Cató (Cató el Vell), obsessionat amb la destrucció de Cartago, acabava els seus discursos amb la famosa frase: "Ceterum censeo Carthaginem esse delendam" ("A més, opino que Cartago ha de ser destruïda"). Finalment, Roma va decidir actuar.
L'any 149 a.n.e. Roma va declarar la guerra a Cartago i es va presentar al nord d'Àfrica amb un exèrcit de 80.000 soldats de peu i 4.000 genets. Primer de tot, van exigir a Cartago una rendició incondicional, entregar les armes, alliberar els presoners aliats de Roma i, el pitjor de tot, abandonar la capital per assentar-se a l'interior. Era clar que tant sí com no els romans anaven a destruir Cartago.
Els cartaginesos, que no tenien gaire a perdre, van decidir resistir en la seva ciutat. Es va ordenar l'alliberament de tots els esclaus i la tornada de tot home capaç de lluitar que estigués fora. Només un petit exèrcit es mantindria a fora com a suport extern i per fer la guitza als romans. Cartago, amb els seus 200.000 habitants, es preparava per a un intens setge de tres anys, en què les tropes romanes liderades per diferents cònsols i generals, farien absolutament de tot per conquerir la ciutat.
Cartago estava protegida per una muralla de 34 quilòmetres de llarg, amb algunes parts especialment fortificades, que aguantava tot allò que els romans li tiraven. A sobre, els romans no aconseguien neutralitzar el port, per on entraven les provisions. Els cartaginesos també aprofitaven per fer incursions ràpides que cremaven naus i màquines de setge romanes. Per acabar-ho d'adobar, a l'estiu del 148 a.n.e. una epidèmia faria estralls en el bàndol invasor. Però tot canviaria amb l'arribada d'un nou Escipió, el cònsol Publi Corneli Escipió Emilià, net adoptiu del famós Escipió l'Africà.
 |
| Ciutat de Cartago |
Escipió l'Emilià va ordenar construir una muralla de setge que envoltava Cartago, incloent-hi el port amb l'ajuda d'un espigó. D'aquesta manera, la ciutat ja no podria rebre cap subministrament. Desesperats, els cartaginesos van fer mans i mànigues per intentar trencar el bloqueig naval, sense èxit. Les tropes externes van ser finalment derrotades, així que la ciutat es quedava absolutament sola. Els romans van començar a atacar de forma intensa per diferents punts, especialment pel port, per on acabarien penetrant. A poc a poc la batalla es tornava urbana. Durant set dies els carrers de Cartago es van omplir de saquejos, lluites ferotges i actes violents terribles. Un últim reducte militar dirigit pel comandant Asdrúbal el Boetarc es va refugiar a la ciutadella per resistir fins al final. L'esposa del comandant, veient que no hi havia escapatòria es va llençar amb els seus dos fills a una pira funerària. Molts dels soldats que hi quedaven farien el mateix. Del final d'Asdrúbal no en sabem res, però Cartago havia caigut.
Un cop derrotada Cartago, tots els habitants que havien sobreviscut van ser venuts com a esclaus i la ciutat va ser totalment destruïda. Es va llençar una maledicció sobre qualsevol que intentés repoblar la zona i el nord d'Àfrica es va convertir en una nova província romana. Seria un segle després, en època de Juli Cèsar, que es permetria refundar la ciutat, sense cap esplendor ni importància militar.
