Els duels a Catalunya
En un temps on l’honor valia més que la vida, els duels a la Catalunya medieval no eren només combats entre homes, sinó rituals carregats de simbolisme i lleis pròpies. Aquests enfrontaments definien destins i decidien disputes que ni els tribunals ni les paraules podien resoldre. Quina és la seva història?
 |
Els comtats catalans i posteriorment el Principat de Catalunya van participar de la cultura feudal europea i, per tant, també coneixien la pràctica de les ordalies i el judici per combat, també conegut a Catalunya com a batalla judicial. Ja el primer dels usatges del comtat de Barcelona esmenta tres tipus d'ordalies comunes al segle XI: la batalla, la prova d'aigua freda i la prova d'aigua bullent.
Durant el segle XI, les ordalies s'usaven quan no hi havia testimonis ni proves escrites sobre uns fets delictius, sobretot entre els pobres. Eren eines de judici totalment irracionals, però amb tradició. En el cas de l'aigua freda, el sospitós era lligat amb cordes i submergit en un pou o cisterna d'aigua. Si s'enfonsava, era innocent; si surava, era culpable. En el cas de l'aigua bullent, en canvi, el sospitós havia de ficar la mà en un calder d'aigua bullent per agafar una pedra o un altre objecte. Si es cremava, era culpable. A vegades aquestes proves podien tenir matisos o procediments amb variants. En general, i si no hi havia manipulació pel mig, es creia que Déu intercediria per demostra la innocència o culpabilitat de la persona.
Pel que fa a la batalla o judici per combat, la que podrien anomenar ordalia noble, s’aplicava sobretot en litigis d’honor, propietat o acusacions criminals entre persones de classe privilegiada. A vegades anava després d'un jurament d'innocència que, precisament, el duel havia de validar. La frase per sacratmentum et per batallam es va convertir en una fórmula estandarditzada per descriure aquest procediment judicial. I sovint servia com eina de negociació entre nobles.
El judici per combat era, per tant, un enfrontament entre les parts o els seus representants, autoritzat per un tribunal o pel senyor feudal, i seguint certes regles cerimonials. Servia com a mecanisme per resoldre les disputes sorgides per vulneracions d'acords o acusacions greus, i era recomanat pels jutges en disputes de fronteres, terres o per la possessió d'un castell. A vegades aquests duels es feien cum scuto et bastone, és a dir, amb escut i bastó. Tot i que no sabem quin tipus de bastó seria aquest, sembla que en aquests casos es volia resoldre la qüestió sense posar en perill la vida de cap dels oponents.
Quan el combat el feien representants dels implicats, aquests havien d'estar reclutats al país, i no ser estrangers, i sovint s'especificava que no havien de tenir experiència prèvia en judicis per combat. La normalitat d'aquests duels sens dubte xoca amb la mentalitat actual i dominant d'Europa Occidental, però tot allò que tenia a veure amb l'honor i la traïció es veia tan important en aquella època, i la violència era tan comuna, que a ningú li estranyava que dues persones de classe privilegiada resolguessin una disputa lluitant en un duel ple de regles, i deixant la sentència "en mans de Déu".
 |
El judici per combat a Catalunya, especialment a Barcelona, va evolucionar cap a la batalla judicial estipulada al tractat Libellus de batalla facienda, escrit al voltant del 1255 i atribuït tradicionalment a Pere Albert, canonge de Barcelona. El tractat descriu de forma planera i precisa totes les etapes de la batalla judicial omplint els buits que deixaven els usatges. S'hi detalla com iniciar els protocols del duel, el jurament, les garanties, la preparació del lloc de combat, les regles, les armes permeses i la resolució de la batalla i les seves conseqüències legals.
El Libellus de batalla facienda és molt valuós perquè cita específicament quatre usatges per donar autoritat a les seves normes. A més, aquesta obra va ser incorporada a nombrosos manuscrits jurídics catalans (almenys 27), i es va convertir en el manual de referència per a la celebració de combats judicials, que a mitjans del segle XIII estaven restringits a casos greus de traïció o ruptura de treva.
Quan la suposada ofensa es produïa, l'ofès formulava un escrit acusatori que presentava davant d'un jutge. L'acusat tenia 10 dies per comparèixer i demostrar la seva innocència o senzillament admetre la seva culpabilitat. Si no passés res d'això, aleshores es preparava la batalla judicial. A vegades no eren els dos interessats qui lluitaven, sinó que buscaven dos representants (coneguts com a batallers o campions) que havien de coincidir en mides, llinatge i estatus. Només es permetia un petit marge de diferència entre els combatents. La feina de trobar-los requeia en homes de confiança del tribunal.
Els combatents, siguin l'acusador i l'acusat o siguin els seus representants, havien de fer un jurament on defensaven la seva causa i honor o la dels representants. Aleshores, es preparava el camp de batalla, que havia de ser un recinte d'uns 70 metres quadrats, uns 8 o 9 metres per costat. Al voltant de la zona de batalla hi havia un espai reservat per al veguer i homes a cavall armats. També hi havia una zona per als ciutadans armats i una altra per als civils desarmats que volien veure l'espectacle. A més, hi havia quatre homes encarregats de fer mantenir el silenci mentre el combat durava.
Un cop tothom estava a lloc, els combatents se situaven al centre amb les armes permeses: un escut, una llança, dues espases i dues maces. Després d'assegurar-se que cap dels lluitadors comencés amb un desavantatge enfrontant-se al sol, se'ls demanava per última vegada si estaven ben equipats i preparats i si volien prendre una copa. Tot seguit començava el combat perquè "Déu dona el dret a qui el té". Qui havia de vigilar el compliment de les normes i verificar qui guanyava eren 12 homes honorables que es col·locaven 3 a cada cantonada.
La lluita havia de durar des de la sortida del sol fins a la seva posta, amb un màxim de tres dies de combat consecutiu. Només quan un dels lluitadors sortia del camp de batalla, deia que es rendia o moria el combat finalitzava. Després de cada dia sense un clar perdedor, els 12 homes honorables havien de separar els combatents i anotar com es deixava el camp de batalla i quina era la seva posició perquè al dia següent tot comencés exactament igual. Els combatents eren portats a llocs diferents per passar la nit. No podien buscar tractament per a les seves ferides i havien de rebre els mateixos aliments i begudes. Tampoc podien saber res de la situació en què es trobava el seu oponent. El trencament d'alguna d'aquestes regles equivalia a perdre.
El perdedor, si en sortia viu de la batalla, havia de pagar tots els danys i perjudicis de l'altra part, inclosa la reparació d'armadures i armes, la curació de ferides i les despeses dels metges, i fins i tot els costos del viatge. Si moria, els seus béns eren confiscats. S'estipulava l'honor del vencedor i la infàmia del vençut. La família del perdedor també podia perdre honor i privilegis i, en alguns caos, propietats.
Malgrat algunes prohibicions de l'Església, la batalla judicial es va continuar usant a Catalunya fins al segle XV, tot i que progressivament perdia presència i legitimitat, ja que les Corts Catalanes van començar a limitar-ne l'ús. En el seu lloc, es buscava establir procediments alternatius d'arbitratge i proves testimonials més fiables. Finalment, durant l'edat moderna, la batalla judicial va desaparèixer fins a ser simplement part del llegat jurídic-històric català.
