L'origen de la festa de Nadal
Des de fa molts segles els cristians celebren Nadal cada any. Però, resulta que bona part dels costums nadalencs tenen, precisament, un origen no cristià. Tot seguit, ho esbrinem!
 |
Nadal és una festa que té unes arrels profundes en el paganisme europeu. Les dues celebracions que van assentar les bases del nostre Nadal són les Saturnals romanes del 25 de desembre (segons el calendari julià), dedicades al déu Saturn; i el Jul nòrdic, celebrat en una data similar i dedicat a la fertilitat i la família. Totes dues festivitats estaven directament relacionades amb el solstici d'hivern, que se situa a l'hemisferi nord entre el 20 i 23 de desembre.
En les Saturnals els romans celebraven el renaixement de l'any. En realitat, la festa començava vuit dies abans, quan s'invertien les normes de la societat. Els homes vestien com dones i els amos com servents, i a l'inrevés. Les cases es decoraven amb vegetació, s'encenien espelmes i es donaven regals. Imperava la relaxació social i un ambient carnavalesc. A més, se celebrava el Sol Invictus, la veneració del Sol just després del solstici, moment en què el dia comença a allargar-se a costa de la nit.
Quan el cristianisme es va oficialitzar a l'Imperi Romà, aquesta religió ja estava força arrelada en part de la població. La seva influència no deixava d'augmentar, no només a la península Itàlica, sinó també per tot l'Imperi. Però aquest èxit es va deure a un fet fonamental: barrejar les tradicions paganes amb les cristianes. D'aquesta manera, es feia molt més fàcil la conversió de tothom a la nova fe.
En els primers concilis de l'Església, es va establir el 25 de desembre com el dia del naixement de Jesucrist, tot i que era ben sabut que la data era incorrecta. Jesucrist segurament va néixer a la tardor, potser a l'octubre, quan encara no feia gaire fred a Palestina. Però el 25 de desembre ja era una data de celebració per als pagans, per tant, els seria més fàcil adaptar-se a la festa "cristiana". Així que avui dia el 25 de desembre en realitat no celebrem el naixement de ningú, sinó el solstici d'hivern, com feien els pagans de l'antiguitat.
Pel que fa al Jul, els nòrdics decoraven els arbres per simbolitzar la vida, la fertilitat i l'esperança. De fet, per a ells l'univers era l'Ígdrasil, un gran freixe o roure d'on penjaven nou mons, inclòs el dels humans. El fet d'adorar un arbre sagrat es va anar introduint en la vida cristiana, sobretot a l'Alemanya del segle XVI, relacionant-lo amb l'arbre bíblic del paradís, del qual Adam i Eva van menjar el fruit prohibit. S'explica que el costum de penjar espelmes de les branques es deu a Martí Luter, qui iniciaria la Reforma Protestant.
La difusió massiva de l'arbre de Nadal té a veure amb les cases reials europees. El 1848 The Illustrated London News va publicar una foto amb la família reial britànica al costat d'un arbre nadalenc. De seguida la majoria dels monarques europeus cristians van adoptar-lo i el costum es va estendre al poble. Curiosament, l'estrella que es posa a dalt de l'arbre, i que representa l'estrella de Betlem que apareix a la Bíblia, tot i voler donar-li un significat positiu, no el té pas a les Escriptures. Aquesta estrella, explica el relat bíblic, havia de servir per localitzar la casa on es trobava el nen Jesús, ja que el rei Herodes el volia matar.
Als Estats Units la festa de Nadal va començar a guanyar fama durant la guerra civil (1861-1865), ja que reforçava la importància de la llar i la família en uns moments molt complicats, i tant poetes com escriptors havien vinculat des de principis de segle la festivitat a aquests valors. El 1870 el Congrés convertia Nadal en la primera festa federal del país. L'arribada de migrants europeus durant la segona meitat del segle XIX, va portar noves tradicions relacionades amb Nadal que van fer evolucionar la festa. Així arribava la figura de Santa Claus, també conegut com a Pare Noel.
Santa Claus va sorgir del bisbe d'ascendència grega Nicolau de Mira, que va viure entre els segles III i IV a l'Imperi Romà. Es diu que era molt estimat per repartir la seva riquesa entre els pobres de forma dissimulada, deixant per la nit bosses de diners dins de les cases de famílies necessitades. Després de la seva mort, seria venerat com a sant i la seva fama s'estendria per diferents països durant l'edat mitjana, i es convertiria en el patró de diverses ciutats, dels nens, dels mariners i dels comerciants.
Com a patró dels nens el personatge històric va adquirir vida pròpia, barrejant-se al nord d'Europa amb elements folklòrics. Per exemple, durant el Jul, els nòrdics creien que el déu Odin solcava els cels a dalt d'un carro recompensant els bons i castigant els dolents, característiques que serien adaptades a Sant Nicolau.
Als Països Baixos el personatge de Sant Nicolau rebia el nom de Sinterklaas, i la seva festa, celebrada el 6 de desembre, es va convertir en una de les més importants de l'any. Durant el segle XVII, els neerlandesos van fundar diverses colònies a Amèrica del Nord, com Nova Amsterdam, la futura Nova York. Quan els Estats Units es van formar, el nou país va començar a rebre molts migrants neerlandesos. Tot plegat faria que la figura de Sinterklaas entrés amb força en la nova societat estatunidenca.
El 1809 l'escriptor Washington Irving va publicar A History of New York, una sàtira sobre la història de la cuitat de Nova York en què Sinterklaas hi apareixia com un mariner grassonet, vestit amb un abric, guants i botes. Aquesta va ser la seva primera representació gràfica moderna, amb la roba de color verd. L'escriptor, a més, canviaria el nom de Sinterklaas per Santa Claus.
Durant el segle XIX, Santa Claus va guanyar fama als Estats Units i era representat amb diferents estils i colors, sent el verd i el vermell els més freqüents. La imatge de Santa Claus tal com la coneixem avui dia té el seu origen principalment en la feina de Thomas Nast, un reconegut il·lustrador de la segona meitat del segle XIX famós per les seves caricatures polítiques. Durant la dècada de 1860, Nast va crear una sèrie de dibuixos de Santa Claus per a la revista Harper's Weekly, que van tenir gran impacte i van ajudar a consolidar la seva figura típica amb un abric vermell i blanc.
Durant el segle XX, el Santa Claus nord-americà va experimentar una migració a la inversa, cap a Europa. La figura més amable i divertida del personatge de l'altra banda de l'Atlàntic es va fusionar amb el Sinterklaas europeu, que abandonava els aspectes més sinistres heretats de la cultura ancestral, però conservava la seva relació amb elfs i altres éssers màgics. A més, començaria a rebre noms com Père Noël en França o Father Christmas al Regne Unit, tots dos amb el significat de 'Pare Nadal'. A Espanya triomfaria Papa Noel (en català Pare Noel), una adaptació del francès que també s'escamparia per l'Amèrica hispana.
En general, podem dir que tota la festivitat nadalenca té una base o influència pagana molt important, i és el resultat d'un llarg procés d'evolució en què diferents cultures, antigues i modernes, hi han tingut a veure. Pràcticament cada detall de la festa, detalls que poden variar d'un país a un altre, tenen una connexió amb tradicions precristianes.
