La història dels cognoms catalans
La funció del cognom és la de servir de complement al nom de pila per evitar confusions. Però, des de quan fem servir cognoms? Quina és la seva història? Vegem-ho!
 |
Avui dia encara hi ha zones rurals on és comú que alguns tinguin un sobrenom o malnom que l'identifiqui, com per exemple, Joan el Coix, Martina la Breva o Arnau el Culagre. Poden ser malnoms que facin referència a una característica física, de personalitat o a un ofici. El cas és que fins i tot avui aquests malnoms queden molt arrelats fins al punt de ser hereditaris en alguns casos. Això ens ajudarà a entendre millor com es va anar consolidant el costum del cognom. Però, abans de res, anem a veure com s'ho feien les cultures més antigues.
MESOPOTÀMIA I EGIPTE
En les cultures mesopotàmiques i egípcia la identificació personal era per context i podia variar segons la importància social de la persona. No existia un sistema de cognoms fix i hereditari com el que coneixem avui. S'usaven combinacions de nom personal i el del pare, o professió, càrrec, lloc d'origen i altres característiques per a distingir les persones, especialment en les classes altes.
ANTIC ISRAEL
A l'antic Israel, els hebreus tenien el costum de fer servir la partícula hebrea ben o l'aramea bar per indicar 'fill de'. A la Bíblia es pot veure com sempre es feia referència al pare i, quan calia, al pare i a l'avi, com Jacob, fill d'Isaac, fill d'Abraham. En el cas de Jesucrist, en tenim dues genealogies completes. La que apareix en el capítol 1 de l'evangeli de Mateu, que va des d'Abraham fins a Josep, el pare de Jesucrist, seguint la fórmula 'pare de'. Heus aquí un fragment:
Abraham va ser el pare d’Isaac; Isaac va ser el pare de Jacob; Jacob va ser el pare de Judà+ i dels seus germans; Judà va ser el pare de Peres i Zèrah (la seva mare va ser Tamar); Peres va ser el pare d’Hesron; Hesron va ser el pare de Ram. (Mateu 1:2,3)
En canvi, la genealogia que apareix a l'evangeli de Lluc, que segueix una línia familiar diferent, usa la fórmula 'fill de'. Un fragment:
El fill de Matat, el fill de Leví, el fill de Melquí, el fill de Jannai, el fill de Josep, el fill de Mataties, el fill d’Amós, el fill de Nahum, el fill d’Eslí, el fill de Nangai. (Lluc 3:24,25)
ANTIGA GRÈCIA
A l'antiga Grècia, no s'utilitzaven cognoms tal com els coneixem avui dia. Els grecs antics feien servir altres sistemes per identificar les persones, generalment basats en referències familiars, geogràfiques o socials.
El nom personal era l'element principal per identificar una persona. Els noms grecs sovint tenien significats relacionats amb qualitats, divinitats o conceptes ideals. Per exemple, Sòcrates significa 'poder salvador' i Aristòtil significa 'el millor propòsit'. Però era comú servir-se d'alguna referència més, com el patronímic, és a dir, el nom del pare: Alexandre fill de Filip.
Una altra forma era afegir al nom un topònim, com el lloc d'origen o residència. Per exemple, Heròdot d'Halicarnàs, Tales de Milet o Aristòtil d'Estagira. També es podien fer servir elements descriptius, com una qualitat física o una habilitat. Per exemple, Plini el Vell.
ANTIGA ROMA
A l'antiga Roma, el sistema de noms era força diferent del que tenim avui dia. Els romans tampoc tenien cognoms en el sentit modern de la paraula, sinó un sistema de nomenclatura complex que indicava la seva pertinença a una família, la seva línia familiar dins d'aquesta i, a vegades, característiques personals. Aquest sistema va evolucionar al llarg del temps, però durant la República i l'Imperi, el sistema més comú per als ciutadans romans de classe alta era el de tria nomina (tres noms): el praenomen, el nomen i el cognomen.
Praenomen
Era el nom personal, equivalent al nostre nom de pila. Alguns exemples són Marcus, Gaius, Lucius, Publius, etc. Aquests noms s’usaven principalment en contextos familiars o íntims i servien per distingir membres d’una mateixa família.
Nomen
Era el nom del clan familiar al qual pertanyia l'individu, generalment originat en algun personatge d'especial rellevància. Aquest nom era hereditari i indicava l'origen familiar. Exemples: Cornelius, Julius, Aurelius, Claudius, etc. El nomen era heretat i compartit per tots els membres del clan.
Cognomen
Originalment, era un sobrenom que es donava a un individu per una característica física, un tret de la personalitat o un fet destacat. Amb el temps, aquest sobrenom es va fer també hereditari i va passar a designar una branca específica dins d'una família. Exemples: Cicero (cigró), Caesar (cabellut), Naso (nas gros).
Un exemple complet molt conegut seria el famós Gaius Julius Caesar, en català Gai Juli Cèsar.
En el cas de les dones era ben diferent. Sovint se'ls donava el nomen en forma femenina, per exemple, la filla d'un Julius seria Júlia. Per distingir entre germanes del mateix nom es feia servir el qualificatiu maior (gran) o minor (petita), i també nombres ordinals, com Júlia Prima (primera), Júlia Seconda (segona), etc.
Val a dir que aquestes regles eren pròpies de les classes altes, mentre que la resta del poble només feia servir el nom de pila i el del pare o algun sobrenom afegit. Per tot l'Imperi només l'aristocràcia romana es valia de la tria nomina de forma estricta.
Quan l'Imperi va adoptar el cristianisme com a religió oficial, l'any 380 per mitjà de l'Edicte de Tessalònica, es va produir el boom dels noms hebreus i grecs que apareixen en l'Antic Testament, als evangelis i al llibre de Fets dels Apòstols. Així es van escampar noms com Josep, Maria, Mateu, Marc, Joan, etc. La popularitat de molts d'aquests noms faria que es repetissin moltíssim entre la població.
L'ORIGEN DELS COGNOMS MODERNS
Quan l'Imperi Romà a Europa es va desintegrar del tot, durant el segle V, els pobles germànics van quedar com a principals governants i van crear multitud de regnes, principats i comtats. Alguns amb una vida efímera i d'altres amb una vida més llarga. Sovint enfrontats entre sí, l'aristocràcia germànica liderava unes societats locals romanitzades. La majoria d'aquests pobles germànics també s'havien romanitzat adquirint el llatí com a llengua culta i el cristianisme com a religió principal, tot i que conservaven característiques pròpies en la forma de governar. Mentre que la tria nomina es perdria, una de les grans aportacions dels germànics serien els noms personals.
Durant l'edat mitjana, els noms d'origen germànic eren la moda. Primer, els duien la noblesa, la classe dirigent que de forma natural els usava. Però la població no trigaria a copiar-los, no només perquè pertanyien a gent de poder, sinó també per la força de la seva fonètica.
Els noms germànics solien estar compostos de dos adjectius o d'un substantiu i un adjectiu. Normalment, feien referència a qualitats guerreres de força, astúcia i valor. Per exemple, Ricard està compost de rik 'poderós' i hart 'dur, fort'. I Robert està compost de hrod 'fama, glòria' i berht 'il·lustre, brillant'. De fet, són molts els noms germànics que acabaven en hart, com els actuals Abelard, Bernard, Gerard, etc; i també en berht, com Albert, Gilbert, Norbert, Rigobert, etc; i no oblidem els acabats en rik, com Frederic, Teodoric, Roderic, etc.
Aquests noms són només la unió de dos radicals que per separat tenien un significat, però junts no l'han de tenir necessàriament. Els germànics senzillament unien les dues paraules i formaven un nom, per això no cal crear una frase com a significat, ja que ells no ho feien. De fet, molts germànics que ja només parlaven llatí segurament ni sabien el significat d'aquests radicals, simplement els feien servir per tradició. De la mateixa manera, la població local romanitzada també triava dues paraules curtes que els sonessin bé i s'inventaven un nom. Per aquests motius, és absurd voler donar un significat coherent en forma de frase als noms d'origen germànic.
Sabem que almenys des del segle IX començava a ser costum que els notaris i escrivans medievals fessin constar en la documentació no només el nom de pila (el de bateig), sinó també el nom del pare, un sobrenom, l'ofici o la procedència. El més habitual al principi era usar el nom del pare, així sorgirien els noms compostos com Josep Martí (Josep fill de Martí) o Ramon Borrell (Ramon fill de Borrell). A vegades senzillament es posava la partícula de entre noms, com passava en altres regions europees. A Escòcia era típic la forma mac, com Mac Donald o McDonald (fill de Donald); a Irlanda tenim O'Brian (fill de Brian), O'Donnell (fill de Donnell); en anglès tenim la partícula son, com Johnson (fill de John) o Thomson (fill de Thom); en les llengües escandinaves s'usa sen, com Andersen (fill d'Ander) o Johansen (fill de Johan); i podrien seguir amb altres llengües europees que han fet servir sistemes similars.
Els segons noms es van fer hereditaris davant la pobresa onomàstica que hi havia entre els segles XII i XIII. Això significa que uns pocs noms es repetien molt més que d'altres. L'erudit català Francesc de Borja Moll va descobrir que al segle X hi havia un nom per a cada 1,3 persones, cosa que està prou bé. Però, al segle XII, ja hi havia només un nom per a cada 6 persones. Aquesta estadística segur que va influir en el fet que els segons noms es mantinguessin com a llinatge familiar. Així arribem al cognom tal com el coneixem avui, paraula que deriva precisament del cognomen romà.
A Catalunya, com a la resta de la península, van ser primer els governants, la noblesa i el clergat qui va perpetuar el seu cognom i el va convertir en hereditari. Amb el temps, la població començaria a imitar aquest costum, no tota, ja que molta senzillament triava el cognom que volia. Que un cognom fos hereditari en les classes baixes seria un procés més aviat lent.
A vegades, s'escollia l'ofici del portador del nom com a cognom, per exemple, Teixidó, Sabater, Fuster, Ferrer, etc. També servien els accidents geogràfics o topònims relacionats amb la persona, com Riu, Bosc, Prat, Costa, Puig, etc. I les característiques físiques, com Prim, Llarg, Tort, Coix, etc. En realitat, servia qualsevol cosa que tingués a veure amb la persona i el seu entorn més proper, que en un principi identificava només la persona en qüestió i, en un moment donat, la seva descendència i llinatge. Evidentment, llevat d'algunes excepcions, era el cognom del pare el que s'heretava.
Mentre els segons noms es convertien en cognoms, la manera com s'escrivien en els registres era una mica desgavell, i no tot es registrava. Cadascú feia servir l'ortografia que li venia de gust, per això tenim Torrents i Torrens, o Ferrer i Farré, etc. Per aquest motiu, el 1555, durant el Concili de Trento, es va establir que cada parròquia havia de registrar absolutament tot: naixements, baptismes, defuncions i matrimonis. Però s'havia de fer usant una grafia única per als mateixos noms i cognoms. Amb tot, encara continuaria havent-hi variacions ortogràfiques que fins i tot ens han arribat fins avui.
En resum, podem dir que els cognoms catalans deriven principalment de noms llatins i germànics, de sobrenoms o segons noms relacionats amb aspectes físics i de tarannà, i d'oficis, càrrecs i accidents geogràfics.
El primer registre civil a Espanya es va establir oficialment el 1871, durant el govern provisional que va seguir a la Revolució de 1868, coneguda com La Gloriosa. Es va crear a través de la Llei Provisional del Registre Civil, aprovada el 17 de juny de 1870, i va entrar en vigor l'1 de gener de 1871. Fins llavors, el registre d'esdeveniments vitals (naixements, matrimonis i defuncions) era gestionat principalment per l'Església Catòlica a través dels llibres parroquials, tal com establia el Concili de Trento. Amb la creació del Registre Civil, es va voler establir una estructura laica i centralitzada per al registre d'aquests esdeveniments, adaptant-se als canvis polítics i socials que reclamaven més separació entre l'Església i l'Estat. Així els cognoms hereditaris quedaven oficialment consolidats per llei i per a tothom.
ELS COGNOMS ACABATS EN -ez, -iz o -z
Pel que fa als famosíssims cognoms acabats en -ez, -iz o simplement -z, es van posar de moda durant l'edat mitjana sobretot a Navarra, Castellà i Lleó. Sabem que aquesta partícula significava 'fill de', per exemple, González (fill de Gonzalo), o Fernández (fill de Fernando). El problema és que no sabem l'origen d'aquesta partícula, tot i que la teoria que més força té diu que ve de la llengua basca antiga. De fet, avui dia encara el basc fa servir -ez amb valor possessiu o modal.
La moda de fer servir la terminació -ez, -iz o -z començaria a Navarra, d'on tenim els primers casos documentats, com per exemple Íñiguez (fill d'Íñigo), i s'estendria per la resta de la península, sent especialment productiu als regnes de Castella i Lleó. A Portugal i als Països Catalans també arribarien aquests cognoms, tot i que amb la terminació adaptada en forma de -es en el cas portuguès (Peres, Gomes, Lopes o Rodrigues) i -is en el cas català (Peris, Llopis o Gomis).
Arran de les migracions espanyoles del segle XX, els cognoms castellans acabats en -ez es van convertir en els més comuns a Catalunya, i avui dia molts catalans de soca-rel en tenen algun d'aquests. Això es va deure al fet que moltíssimes persones de fora venien amb un grapat de cognoms repetits sense que fossin família entre elles. Entre els 10 cognoms més comuns a Catalunya, nou són patronímics acabats en -z. Només se'n salva el primer de la llista, Garcia, que té un origen tant antic com desconegut. La teoria més acceptada és que té a veure amb la paraula basca hartz, que significa 'os' (l'animal), però en la seva forma antiga hartzea o kartzea. Les primeres manifestacions documentades d'aquest cognom són, precisament, al Regne de Navarra del segle IX. La seva popularitat seria tal, que durant segles moltíssimes famílies l'adoptarien com a propi fins a convertir-se en el cognom més comú de l'Espanya actual.
ELS COGNOMS CATALANS MÉS COMUNS
Ferrer. Amb les seves variants Farré i Ferré és el cognom d'origen català més estès. Prové de l'ofici, cosa que indica que era una feina, si més no, molt popular. Això és lògic si pensem que en moltes poblacions necessitaven tenir almenys un ferrer.
Vila o Vilà. Ve del substantiu vila, que es refereix al nucli de població. Originàriament, al món romà, designava una casa de camp, en llatí villae.
Serra. Prové del substantiu serra referit a una 'cadena de muntanyes'. No sembla que tingui a veure amb l'eina de serrar.
Soler o Solé. Pot venir del llatí solàrium, amb el significat de 'lloc de sol', referint-se a la nostra estrella. A més, qui fabrica, adoba o ven soles de sabata o d'espardenya era un soler.
Martí. Ve del nom propi Martí, que deriva del llatí martinus, amb el significat de 'que pertany a Mart', referint-se al déu romà de la guerra.
Puig. Ve del mot puig, referit a una 'muntanya o elevació considerable del terreny'. La toponímia catalana en va plena d'aquesta paraula, com Puig dels Tres Vents, Puig de Fontnegra, Puig de Fontlletera, Puig de la Llosa, Puig Sobirà, Puig Cubell, Puig Drau, etc. I també tenim cognoms compostos amb Puig, com Puigbó, Puigdemont, Puigdevall o Puigvert.
Roca. Es refereix a una massa de pedra de gran volum i en estat natural. També molts indrets, com cims, muntanyes o pobles contenen el mot roca.
Pujol. Vol dir 'puig petit', és a dir, 'muntanya petita'.
Pons. Segurament ve del nom propi Ponç, del llatí Pontius, o potser de ponts, plural de pont.
Rovira o Rubira. Ve del llatí roberea, que significa 'roureda', és a dir, un 'bosc de roures'.
Mas. Antigament, un mas era una casa de camp catalana on vivien els pagesos, a més del conjunt de terrenys que hi pertanyien. Aquesta casa principal acabaria sent coneguda com a masia, d'aquí les famoses masies catalanes.
Roig. Fa referència al color roig, segurament als cabells rojos i als pèl-rojos. També hi ha un bon grapat de topònims amb aquesta paraula, com Coll Roig, Clot Roig o Mas Roig, en aquest cas referit segurament al color rogenc característic de la zona.
Riera. Fa referència a una riera, una llera que només porta aigua o que n'augmenta el cabal en època de pluges.
Solà. Sembla que ve de l'adjectiu solà, que està 'exposat al sol', referint-se a un espai assolellat.
Grau. Segurament és una contracció del nom propi masculí Guerau, que ve del germànic Gairoald.
Valls. Plural de vall, extensió més aviat plana de terreny entre muntanyes.
Ros. Fa referència al color de cabells que va entre el castany clar i el groc daurat.
Oliva. Ve del nom propi Oliba o Oliva, del llatí oliva, el fruit de l'olivera.
Pla. Ve de l'adjectiu que es refereix a una superfície plana o llisa, principalment a un terreny.
