Els pirates del Carib
Des d'un bon principi, les notícies sobre les riqueses del Nou Món van córrer com la pólvora per Europa, fet que va impulsar la pirateria, una activitat sovint patrocinada per les potències enemigues de Castella, que era qui controlaven les rutes comercials caribenyes.
❗Toca o clica les imatges per veure-les més definides
 |
Molt aviat Amèrica va entrar a l'imaginari europeu com una terra rica en metalls preciosos i llegendes sobre ciutats fetes d'or, com el Dorado, a l'actual Colòmbia; llocs on es podia trobar la font de l'eterna joventut, com passava amb Florida; i ciutats perdudes que amagaven tresors indescriptibles, com Cíbola, al nord de l'actual Mèxic.
NAIXEMENT I CONSOLIDACIÓ DE LA PIRATERIA
Tan bon punt les notícies sobre les bondats del Nou Món van arribar als més desfavorits i als marginats de la societat europea, alguns d'aquests van decidir traslladar-s'hi per provar fortuna. Tenien l'esperança de refer la seva vida i guanyar riqueses i, en molts casos, acabarien convertits en pirates. Mentre que els monarques espanyols no deixaven que qualsevol fos a viure a les colònies (havien de ser ciutadans de primera i prioritàriament castellans), els francesos i anglesos permetien i fomentaven la migració de persones no desitjables, especialment al Carib, per tal de desfer-se'n i, alhora, fer la guitza als espanyols.
Durant el segle XVI, els espanyols no tenien la capacitat de poblar massivament les noves colònies (durant dècades només hi migraven uns 15.000 espanyols cada any), així que extenses zones quedaven o bé deshabitades o bé amb una presència militar escassa. En el cas del Carib, era impossible vigilar i controlar les nombroses illes que hi havia. Aquesta enorme regió marítima de pas dels vaixells espanyols carregats de riqueses seria ideal per l'establiment de caus i bases pirates.
Abans de seguir, recomano llegir el següent article: Quina és la diferència entre pirates, corsaris, bucaners i filibusters?
Si a l'interior del continent la població indígena havia quedat durament apaivagada per les malalties i la brutalitat dels conqueridors i colons espanyols, a les zones costaneres i illes l'amenaça d'atacs i saquejos era constant. Francesos, anglesos i holandesos no trigarien gaire en contractar pirates per sotragar les rutes comercials, fet que els convertien en corsaris, és a dir, pirates legals des de la perspectiva del sobirà que els pagava. Moltes illes menors del Carib quedarien sota el seu control.
Els corsaris ja solien comptar amb la seva pròpia tripulació. Si no fos el cas, els era fàcil arreplegar homes entre els colons de les illes caribenyes o portar-los des del continent europeu. A part dels desfavorits i marginats de la societat que havien buscat sort a l'altra banda de l'Atlàntic, molts pirates eren protestants que havien fugit dels conflictes religiosos que sovint trasbalsaven Europa. El fanatisme religiós també serviria per esperonar la pirateria, ja que espanyols i portuguesos eren catòlics. I, evidentment, no faltaven els mariners sense feina i els que tenien un passat fosc, antics delinqüents o criminals que ara eren lliures de fer de les seves amb l'oportunitat d'enriquir-se i guanyar fama.
La monarquia hispànica no només havia de preocupar-se de protegir les seves rutes transatlàntiques, sinó que també havia de mirar cap als continus conflictes que tenia al continent europeu, com la Guerra de Flandes (1568-1648). Per això la pirateria al Carib era un problema de ca l'ample, ja que molta de la riquesa que havia d'arribar a Castella servia per finançar l'exèrcit, on destacaven els terços, les unitats professionals d'infanteria. De fet, la realitat és que l'Imperi Espanyol estaria sempre endeutat fins al punt d'haver de declarar-se en fallida set vegades entre els segles XVI i XVII. Sens dubte la pirateria va afavorir aquesta situació.
De seguida que la pirateria es va fer forta al Carib van sorgir els primers autors europeus que publicaven històries sobre com vivien i com actuaven aquests individus. En aquella època, ningú dubtava de la violència i crueltat dels pirates, i s'explicava com saquejaven, mataven i violaven sense cap compassió. De fet, era ben sabut que quan un pirata era enxampat, no se'l feia cap judici. Directament i de forma ràpida era executat.
La idealització de la figura del pirata no arribaria fins al segle XIX, quan el romanticisme va convertir aquests personatges en éssers valents i amants de les aventures, la llibertat i la igualtat, enfront de la societat imperant que els havia tractat injustament. D'aquí la creació de balades, romanços populars i òperes, com Els pirates de Penzance (1879); i els clàssics de la literatura, com El pirata de Walter Scott (1821), L'illa del tresor de Robert Louis Stevenson (1883) i Peter Pan i Wendy de J.M Barrie (1911). El cinema modern acabaria d'imposar una visió totalment irreal del que eren els pirates del Carib.
LES PRINCIPALS BASES PIRATES
Tot i que els pirates tenien diverses illes i illots que feien servir per amagar-se o fer parades estratègiques, les seves principals bases d'operacions serien dos: l'Illa Tortuga i Port Royal.
L'illa Tortuga era el principal centre d'operacions dels pirates caribenys durant el segle XVII, l'època de més activitat. En diverses ocasions va ser atacada per espanyols sense aconseguir expulsar-ne definitivament els seus habitants. I un cop fortificada, pràcticament era inexpugnable. Comptava amb un governador francès, però els pirates tenien total llibertat. Van crear una mena de república amb les seves pròpies lleis i amb tota mena de recursos, inclosos bordells i tavernes. Cada cop que arribava una expedició exitosa, la disbauxa estava assegurada.
En el cas de Port Royal, va ser la seu del govern britànic a Jamaica i un destacat refugi de pirates. La ciutat era coneguda per la seva exhibició de riquesa i baixa moral. Les tavernes, cases de joc i bordells omplien els seus carrers. Li deien la "Sodoma del Nou Món". El 1692 la ciutat va patir un fort terratrèmol que la va destruir en bona part. Des d'aleshores seria el port de Kingston qui acolliria tot el transit marítim de l'illa.
 |
ELS PIRATES MÉS FAMOSOS
Jean Fleury (1485?-1527)
Fleury va ser un corsari francès que va protagonitzar el primer atac pirata documentat. El 1522 la seva flota de sis vaixells va atacar tres naus espanyoles a prop del cap de San Vicente. La seva càrrega era excepcional: 60.000 lingots d'or, vuit tones de plata i nombroses pedres precioses i joies. Aquestes riqueses formaven part del saqueig de Tenochtitlan d'un any abans. Finalment, seria capturat i penjat per l'emperador austríac Carles V.
Francis Drake (1543-1596)
Al servei d'Anglaterra, Drake va ser un malson per als espanyols. Vagava per l'Atlàntic i el Carib assaltant qualsevol vaixell sospitós de portar una càrrega valuosa. Comptava amb 30 vaixells i 2.000 homes. Va participar en la segona expedició capaç de fer la volta al món i va ser cabdal en la derrota de l'Armada Invencible de Felip II de Castella. A més, protagonitzaria ferotges atacs contra Cadis, i contra La Corunya i Lisboa liderant l'Armada Anglesa o Contraarmada, però aquesta àrdua expedició acabaria en desastre. En una última aventura pirata al Carib, moriria de disenteria a Portobelo, un dels ports colonials espanyols més importants.
François l'Olonnais (1630-1671)
L'Olonnais, d'origen francès, de jove va acabar al Carib, en la recerca d'aventures i riqueses. Allà es va convertir en un famós pirata al costat de molts bucaners. El seu centre d'operacions era l'illa Tortuga. Sovint actuava per lliure, però a vegades també ho feia al servei de França. Era famós per ser un dels pirates més cruels. Mai mantenia presoners, simplement executava els captius després de torturar-los. Normalment els decapitava, però també podia fer servir altres mètodes més sanguinaris.
La seva manera d'actuar se li va girar en contra, ja que les tripulacions i colons a qui atacava lluitaven fins al final, sense rendir-se, perquè sabien que ser capturats implicava directament la mort. Finalment, rebria de la seva pròpia medicina. Després de ser enxampat per uns indígenes que practicaven el canibalisme, va ser tallat lentament en trossos. Les parts més selectes del seu cos servirien de menjar, mentre que la resta seria convertit en cendres.
Henry Morgan (1631-1688)
No se sap com Morgan va acabar sent un pirata al Carib, però està documentada la seva presència en les operacions que efectuaven els bucaners guanyant tanta fama que finalment seria nomenat el seu líder. Va ser capaç de saquejar diversos ports espanyols, com Portobelo. La seva flota comptava amb 36 vaixells i uns 2.000 homes. La seva expedició més arriscada seria l'assalt a Panamà, que portaria a terme amb un èxit rotund.
William Kidd (1655-1701)
Originari d'Escòcia, Kidd va servir com a corsari a la monarquia anglesa. La seva crueltat era tal, que sovint els seus propis homes es revoltaven contra ell. Les seves pràctiques el farien guanyar mala reputació, cosa que el perjudicaria en el futur. Després de diverses aventures al Carib, el 1698 va capturar un vaixell amb bandera francesa a prop de la costa índia. Però el capità era anglès i la tripulació era principalment de l'Índia. Kidd va dubtar de si era legal o no quedar-se amb el botí, però la pressió de la tripulació i la por a una nova revolta el va fer decantar-se pel saqueig de la nau.
La veritat és que certament la documentació indicava que era un vaixell sota la protecció de França, però la mala fama que arrossegava a Anglaterra va provocar la seva detenció com a pirata. Malgrat que sempre va defensar que el que havia fet era legal, el seu destí estava escrit. Seria penjat a Londres i el seu cos exposat a la vora del Tàmesi durant tres anys. La seva mort faria córrer nombroses llegendes sobre on havia amagat part del maleït tresor que l'havia condemnat, un tresor que encara ningú ha trobat.
Mary Read (1695-1721) i Anne Bonny (1700?-1782?)
A principis del segle XVIII, aquestes dues pirates, de les poques dones que coneixem, van surcar els mars assaltant vaixells i combatent com a part de la tripulació de Jack Rackham.
Mary va néixer a Plymouth, Anglaterra, i la seva mare estava sola, viuda i sense un futur esperançador. Per tal d'aconseguir ajudes i certes facilitats, des de ben petita va vestir la seva filla com un nen. Ja d'adulta, Mary encara mantenia la seva falsa identitat per tal de trobar una bona feina. Acabaria treballant de servent en un vaixell de guerra britànic i, amb el temps, es faria soldat i acabaria lluitant en la Guerra dels Nous Anys contra els francesos. Durant el conflicte es va enamorar d'un altre soldat al qual va confessar qui era realment. Una vegada corresposta, es van casar i van viure als Països Baixos. Però allà el seu marit moriria al cap de poc. Així que Mary es va embarcar camí del Carib, on tornaria a fer-se passar per home.
En el cas d'Anna, de cognom de soltera Cormac, era una irlandesa que havia tingut una infància difícil fent-se càrrec de la casa després de morir la seva mare. Com que no volia casar-se amb l'home que li imposava el pare, va fugir i es va casar amb John Bonny, un antic pirata que ara intentava fer vida normal. Però com que no li agradava la seva rutina, va abandonar el seu marit i es va integrar en la tripulació de John Rackham, un pirata del qual era amant. Junts començarien a saquejar vaixells mercants al Carib.
El 1719 les vides de Mary Read i Anne Bonny es van creuar. No se sap ben bé com va passar, però tenim constància que a finals d'any ja lluitaven juntes al mateix vaixell. Mary li va revelar que era una dona i es van fer molt amigues, fins al punt d'explicar-li al capità la veritat, per evitar sospites de romanç, ja que Mary tenia una aventura amb Rackham. Des d'aleshores, totes dues lluitaven vestides d'homes i eren temudes per la seva força i brutalitat. Dues dones en un vaixell pirata i presentant batalla era un fet del tot inusual.
Tal era la fama de les dues pirates que, cap al 1720, van ser declarades "enemigues de la Corona de la Gran Bretanya". Finalment, el corsari Jonathan Bernat les va enxampar i empresonar a Jamaica. Totes dues es convertirien en les primeres dones jutjades i condemnades per pirateria. Tot i la sentència de mort, van al·legar que estaven embarassades i, un cop comprovat que era cert, van aconseguir que les mantinguessin vives en presó. Mary moriria l'any següent per una forta febre i poc després Anne seria alliberada. Algunes teories apunten que es va quedar a l'illa fins la seva mort l'any 1733, mentre que d'altres diuen que va tornar a casa on passaria la resta dels seus dies vivint tranquil·la. Dels fills de les dues pirates no se'n sap res.
Barbanegra (1680?-1718)
L'anglès Edward Teach, més conegut com a Barbanegra, va ser l'últim dels grans pirates clàssics del Carib. El seu nom ha passat a formar part de l'imaginari popular com un dels malvats més grans de la història. Va néixer al voltant de 1680, probablement a Bristol, Anglaterra. Barbanegra és conegut per la seva imponent presència i la seva barba negra característica, que sovint adornava, segons la llegenda, amb metxes de canó enceses per espantar els seus enemics durant els abordatges. Va començar la seva carrera com a corsari al servei de la Gran Bretanya, però acabaria sent un simple pirata, això sí, dels més temuts de la història.
El seu vaixell més famós va ser el Queen Anne's Revenge, un antic mercant francès que va capturar i armar amb més de cinquanta canons. Una de les seves tàctiques preferides era bloquejar ports i extorsionar les ciutats costaneres. Tot i la seva reputació temible, la seva carrera com a pirata va ser relativament curta. Finalment, seria abatut el 1718 en un combat amb les forces de la Marina Reial Britànica. Segons la llegenda, va rebre més de vint ferides de sabre i cinc trets abans de caure mort.
COM VIVIEN ELS PIRATES?
En primer lloc, és interesant veure com vivien els mariners normals que viatjaven a bord d'un vaixell mercant o militar. Així també podem entendre per què atreia tant la vida de pirata.
Un mariner passava moltes hores fent tasques manuals i dures en coberta. Solia estar cansat, xop i pelat de fred. No dormia gaire i no podia gaudir de temps lliure. A més, la seva dieta era escassa i insípida. Per acabar-ho d'adobar, la fèrria disciplina dels oficials i la poca paga que rebia el deixava en una situació poc o gens desitjable. Per això, molts mariners farts d'haver de guanyar-se les garrofes dins de la legalitat en condicions tan penoses, van decidir aventurar-se en la vida de pirata.
Un pirata, en canvi, tenia la llibertat que volia, sempre que fos lleial al capità i la tripulació, i podia beure sense límit (i se li animava a fer-ho). La feina a bord del vaixell no era tan dura, i gràcies als saquejos tenia al seu abast un millor menjar. Encara que vestia com podia segons allò que hagués robat, bàsicament portava una camisa de tela, uns pantalons, un mocador gran i unes botes de cuir. Pel que fa al típic mocador portat al cap que tant veiem en pel·lícules i sèries, sembla ser un invent modern, ja que hi ha proves del seu ús. A alguns pirates els agradava dur barrets cridaners i joies que havien pispat anteriorment, siguin polseres d'or, collars de perles o anells amb pedres precioses. Entre les armes destacaven els sabres, les espases, els ganivets i els arcabussos.
La dieta d'un pirata a la mar era més suculenta que la d'un mariner estàndard. Gaudia de carn de vaca o de porc, carn de tortuga i peix. Solia menjar formalment cap a les 10 del matí i les 4 de la tarda, a part de picar entre hores si hi havia gana. Un cop a terra, el menú podia ser qualsevol cosa que hi havia al lloc d'estada. Això incloïa autèntiques exquisitats de la zona. Ara bé, tot canviava en les llargues travessies. Aleshores s'havia de conformar amb menjar en mal estat i unes condicions higièniques més que perilloses. Si calia, no tenia problema en menjar rates, comunes en les bodegues dels vaixells. Val a dir que aquestes travessies no eren gaire comunes, perquè el radi d'acció se situava principalment a les aigües del Carib.
Els pirates eren uns grans aficionats a la beguda, principalment al rom i especialment al jamaicà, que tenia una graduació d'alcohol molt alta. També els agradava l'aiguardent i el whisky. El vi i la cervesa, en canvi, no tenien tan bona fama, segurament perquè solien ser de mala qualitat. Ara bé, quan saquejaven una població costanera i es trobaven amb un bon vi espanyol o una sangria feta amb vi portuguès, aleshores ho gaudien de debò. Després d'un gran banquet, els pirates fumaven tabac, generalment en pipa.
Menjar, alcohol i dones eren les principals distraccions dels pirates, tot i que també els agradava molt fer apostes. Podien jugar-se la riquesa que havien obtingut en la darrera batalla o les dones capturades. En algunes tripulacions era habitual fer torcebraços, però fent servir una peça de metall roent per provocar cremades al perdedor, així el joc es feia més interessant. Una altra diversió molt preuada era obligar els presoners a jugar-se el cap fent una partida de daus.
La vida dels capitans pirates no era gaire diferent de la vida de la tripulació, tot i que sempre destacaven per la seva temeritat i astúcia a l'hora de sortir de situacions compromeses, i es quedaven amb una major porció del botí. Molts eren extremadament violents, freds i calculadors i alguns eren uns autèntics fanàtics del compliment de les normes a bord del vaixell. Quan un capità era molt estricte i algú desobeïa les regles, fins i tot les més bàsiques, aquest podia ser abandonat en un illot desert on no hi havia res, ni aigua, ni arbres, ni animals. El pobre només rebia una ampolla de rom i una pistola amb una bala.
Els capitans aconseguien una tripulació de forma fàcil. Sabien on anar i senzillament convidaven a qui volgués afegir-se a l'aventura, només amb la condició de portar les seves pròpies armes. Després una tripulació sovint patia canvis, principalment per causa dels morts que eren substituïts per noves incorporacions. Si en un principi els vaixells usats pels pirates eren més aviat petits, atrotinats i amb l'únic avantatge de ser ràpids i maniobrables, amb el temps aquestes embarcacions donarien pas a les grans naus que capturaven a les potències europees, normalment naus mercants, ja que capturar un vaixell de guerra era molt difícil. Tot i això, els vaixells eren adaptats i armats de totes les formes possibles. Les banderes que feien servir eren vermelles i negres, i només cap al final de l'etapa daurada de la pirateria caribenya s'usaven calaveres, esquelets i armes com a ensenyes.
Tant el capità com la tripulació acordaven les normes que havien de regir la vida a bord, els objectius i la manera de repartir-se el botí. Es redactava i signava un document i es feia un jurament de lleialtat davant d'una bíblia i un got de rom, tot i que també servia una creu o una destral. En el document també s'especificava què es consideraria delicte. Els delictes més greus eren amagar part del botí, matar un company i fugir enmig de la batalla. Però, a més, es podia castigar coses menors com barallar-se amb un company i fer trampes al joc.
Entre els càstigs més comuns hi havia de suaus com les fuetades i la privació del botí i d'altres més contundents com l'abandonament en territori enemic o, segurament, el més temut: el pas per la quilla. En aquest cas, el castigat era lligat a una corda i se l'arrossegava per sota del vaixell d'una banda a l'altra, de tal forma que el seu cos fregava amb el buc que sovint era ple de crustacis i altres elements marins tallants. El pas s'havia de fer prou lent per fer-lo patir molt i prou ràpid perquè no morís ofegat tot i que si moria a ningú l'hi importava. De tota manera, hi havia la possibilitat que es tallés el coll i morís igualment, sense importar la cura que s'hagués tingut a l'hora d'impartir el càstig.
Pel que fa als presoners capturats en vaixells enemics o en ciutats saquejades, el seu final depenia del tarannà del capità, que sovint no era el més pietós. La millor mort que podia esperar un presoner era, sens dubte, una de ràpida. Però a vegades havia de passar per llargues tortures si el capità pensava que tenia informació valuosa sobre la ubicació d'un tresor, tot i que normalment aquest tresor era un simple producte de la imaginació pirata. A l'hora d'executar presoners, alguns capitans optaven per tallar-los en rodanxes, altres per pressionar-los el cap amb cordes fins que rebentessin els ulls, i també hi havia qui simplement ordenava que se'ls tallés el cap o que fossin llençats a la mar.
LA FI DE LA PIRATERIA AL CARIB
Des de finals del segle XVII, les potències europees, incloses aquelles que havien fet ulls grossos amb la pirateria, van deixar de contractar pirates i fins i tot es van abocar a perseguir-los i matar-los, ja que s'havien convertit en un element massa descontrolat i amenaçador. El comerç marítim es va organitzar i protegir millor, i les colònies es van fortificar més. Tot plegat ocasionaria la decadència i fi de la pirateria al Carib.
