Narcís Monturiol, el creador del primer submarí
Des de l'antiguitat hi ha hagut intents de mantenir-se sota l'aigua per observar, amagar-se o atacar algú per sorpresa, però res ni remotament comparable amb la nau de Monturiol, el primer submarí.
 |
El primer intent seriós de fer alguna cosa semblant a un submarí el faria l'holandès Cornelius Drebbel l'any 1620, que estava al servei de la marina anglesa. Va construir una mena de doble bot unit i tancat de fusta i amb una coberta de cuir. Tenia rems a banda i banda per moure's. La prova es faria al riu Tàmesi, on Drebbel aconseguiria mantenir-se 3 hores submergit gràcies a l'aire que hi havia a dins. Després d'això, haurem d'esperar fins al 1863 per trobar alguna cosa semblant a un submarí. Era el Plongeur del francès Pierre Joseph Bourgeois. Aquest va ser el primer submergible amb comptar amb una força mecànica produïda per un motor que funcionava amb aire comprimit i uns compartiments que feien de llast. Però l'invent, que ja s'assemblava a un submarí, fracassaria i seria usat com a cisterna d'aigua.
Uns anys abans del Plongeur, el 1859, el català Narcís Monturiol havia experimentat amb el seu submergible Ictíneo, i feia molt bona pinta. Tot havia començat quan es trobava a Cadaqués retirat per les seves idees polítiques poc populars a l'estat espanyol. Al poble es guanyava la vida com a pintor i veia com era de difícil la feina de recol·lector de corall. Això el portaria a idear una solució que resultaria en el Ictíneo (del grec antic ichtus 'peix' i naus 'nau'), un submergible creat amb finalitats civils, no pas militars.
Per aconseguir l'objectiu, Monturiol va necessitar l'ajuda d'amics empordanesos, ja que tots plegats van organitzar la primera societat espanyola dedicada a la investigació d'aquest tipus de navegació: la Monturiol, Font, Altadill y Cía, que comptava amb un capital de 10.000 pessetes. Després de molt investigar, va publicar el tractat El Ictíneo o barco pez i, partint d'això, va construir la seva nau. Tenia 7 metres de llargada i 2,5 d'amplada, i era el primer submergible amb doble buc. El buc interior era esfèric i l'exterior tenia forma de peix. Entremig hi havia tancs de flotació. Comptava amb una hèlix i era propulsat manualment per quatre homes.
 |
| Rèplica de l'Ictíneo I |
La prova de foc de l'Ictíneo va ser al port de Barcelona el 23 de setembre del 1859, davant de molt públic, entre el qual hi havia accionistes, autoritats de la Marina i premsa. Monturiol va aconseguir fer-lo navegar completament submergit durant dues hores i vint minuts, per després fer-lo tornar a la superfície sense cap problema. Després vindrien més de 50 immersions. Tothom va quedar bocabadat i fins i tot el govern d'Isabel II va prometre a Monturiol tota mena d'ajudes per continuar desenvolupant el seu invent, ajudes que mai arribarien, malgrat el suport de personalitats destacades com José de Letamendi i Leopoldo O'Donnell, tot i que ells veien només les possibilitats militars del submergible de Monturiol.
Com que no li arribaven les ajudes promeses, Monturiol va crear una mena de subscripció per recaptar diners a tot l'estat espanyol i a Cuba. Aconseguiria unes 300.000 pessetes. Amb aquests diners desenvoluparia l'Ictíneo II, el primer submarí de la història, provat amb èxit el 1864.
L'Ictíneo II era un altre nivell. Feia 14 metres de llargada i 2 d'amplada, construït amb fusta d'olivera i reforços de roure, a més d'una capa de 2 mil·límetres de coure. Tenia tancs de flotació més avançats que permetien submergir-se i tornar a la superfície a voluntat. Però el més innovador era la instal·lació d'un generador d'oxigen i un purificador, a més d'una màquina de vapor que evitava la força humana per moure la nau. I si el carbó era prou per moure el submarí a la superfície, un cop submergit s'usava uns cartutxos amb una barreja química que produïa el vapor necessari per crear el moviment. L'Ictíneo II faria desenes d'immersions fins a 50 metres de profunditat.
 |
| Rèplica de l'Ictíneo II, el primer submarí de la història |
El submarí de Monturiol, que en aquest article he descrit fent una simplificació enorme, era un invent totalment innovador que canviava per complet les possibilitats de moure's sota l'aigua. Però les ajudes oficials no arribaven per continuar polint detalls i començar una fabricació seriosa de noves unitats, malgrat que els diputats catalans les van reclamar al govern amb insistència.
Tot i l'èxit de l'Ictíneo II, ni l'Armada Espanyola ni el govern de l'estat van donar suport a Monturiol. La manca de capacitat econòmica del català i la pressió de potències estrangeres, que no veien amb bons ulls que Espanya desenvolupés aquest invent, van arraconar el submarí en l'oblit.
Encara que a Monturiol no li sortien els plans com esperava, va continuar escrivint sobre el submarí i les seves possibilitats, i va treballar en altres invents, com un tramvia funicular, un velògraf i una màquina per farcir cigarretes. Quan es va proclamar la Primera República l'any 1873, Monturiol va ser elegit diputat a les Corts, però va necessitar ajuda econòmica d'amics per pagar-se els viatges i l'estada a Madrid. Acabaria sent el director de la Fàbrica Nacional del Segell, on inventaria un sistema per millorar la fabricació de paper engomat. Un cop caiguda la República, Monturiol va perdre el càrrec i se'n va tornar a Barcelona, on treballaria en un projecte per portar a la ciutat aigua del riu Ter i en un procediment per conservar carn.
Monturiol era una font inesgotable d'idees i talent, segurament tant que l'estat on vivia no estava preparat per als seus treballs i objectius. Moriria el 6 de setembre de 1885 pobre i ignorat. De forma pòstuma, es publicaria la seva última obra el 1891: Ensayo sobre el arte de navegar por debajo del agua. Pel que fa als seus ictíneos, serien embargats i venuts com a ferralla.
