Les bullangues de Barcelona
Les bullangues de Barcelona van ser els avalots produïts a la ciutat entre 1835 i 1843, on les classes populars van expressar la seva ràbia davant la mala situació i incertesa que vivien, i la ineficàcia i corrupció del govern de l'estat. La seva base ideològica seria principalment anticlerical, liberal progressista i catalanista.
 |
CONTEXT
Catalunya era un polvorí d'emocions i incertesa. La mort de Ferran VII el 1833 semblava deixar lliure el camí cap al liberalisme i així oblidar definitivament l'absolutisme. Les esperances estaven posades en la petita Isabel que, per causa de l'edat, comptaria amb dues regències, la de Maria Cristina de Borbó (1833-1840) i la del general Baldomero Espartero (1840-1843). El fet que una dona heretés el tron havia estat un canvi gairebé d'última hora gràcies a la Pragmàtica Sanció (1830), la llei que ho permetia. Per això a Carles Maria Isidre, germà de Ferran VII i absolutista de mena, no li va agradar gens ni mica, i tant ell com els seus descendents lluitarien per recuperar el tron durant les següents dècades. Aquest conflicte successori, que acabaria sent un conflicte polític entre liberals i absolutistes, el coneixem com a Guerres Carlines, i tindria tres períodes de violència esquitxats entre el 1833 i el 1876.
A Catalunya els carlins tenien el suport d'una part important de la pagesia i el clergat, que veien amb por els canvis que suposarien avançar cap a un model liberal, però la població urbana en general apostava clarament pel liberalisme, ja que per a ells era l'oportunitat d'assolir més llibertats, més drets i més facilitat per fer negocis.
La burgesia catalana i les classes populars, tot i creure en el liberalisme, no sempre estaven d'acord en la manera d'implementar-lo. L'aparició de les màquines de vapor, en el principi de la Revolució Industrial Catalana, també ocasionaria mala maror en els obrers de les fàbriques, perquè veien perillar el seu lloc de treball. Pel que fa al govern central de Madrid, tot i professar el gust pel liberalisme, li costava deixar-se anar en l'execució de reformes clarament liberals i federals. Sempre es quedava a mitges o no complia, i actuava de forma autoritària. Aquesta mala gestió convertiria a la petita Isabel II en un símbol del qual hauria de ser, en teoria, l'autèntic liberalisme quan ella regnés.
BULLANGUES DE 1835
La tarda del 25 de juliol de 1835, se celebrava una cursa de braus a Barcelona, a la plaça del Torín situada fora de les muralles, a la Barceloneta. L'espectacle va ser un fiasco i el públic es va enfadar molt. Aquesta seria l'espurna de la primera bullanga barcelonina.
A la ciutat ja hi havia molta tensió i preocupació per la situació econòmica i política arran de la mort de Ferran VII, així que el malestar pel fiasco del Torín es va dirigir cap a un altre objectiu: la crema de convents i la persecució de frares, ja que simpatitzaven amb el moviment carlí. De sobte als carrers es van formar grups cada cop més nombrosos que es dirigien als principals convents, tot cridant: "Viva la llibertat, viva Isabel II i que morin els frares!".
 |
| La plaça del Torín al començament de la bullanga del 25 de juliol de 1835. Gravat de Martínez Sainz. Font: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. |
Entre les set de la tarda i les cinc de la matinada una dotzena de convents van ser atacats, sis dels quals es cremarien. De les 378 religioses censades a Barcelona, 144 van fugir a cases de familiars o amics, i dels 786 frares i monjos censats, més de 200 van fugir escapant-se per les teulades i els horts dels convents. De morts, n'hi hauria 16 segons les fonts més fiables.
Aquesta bullanga s'estendria per tot Catalunya i altres convents i monestirs també acabarien cremats, en molts casos en mans dels pagesos dels pobles que els pagaven tributs. Fins a 59 religiosos serien assassinats. I no era una qüestió d’antireligiositat, sinó d'anticlericalisme. El poble, amb la complicitat de la burgesia, estava en contra del clergat com a institució.
Si van ser milers arreu de Catalunya els causants dels incendis i la persecució de religiosos, molts més serien els que s'ho mirarien sense cap tristesa des dels carrers i balcons de ciutats i pobles on la bullanga havia arrelat.
El govern central va enviar a Barcelona el militar Pere Nolasc de Bassa, mà dreta del capità general Llauder, per tal de reprimir les revoltes. Això no va agradar gens ni mica i el 5 d'agost els barcelonins es van organitzar per enfrontar-se a Bassa i obligar-lo a retirar-se. Davant la negativa de Bassa, l'edifici de la capitania on es trobava va ser assaltat i ell va ser assassinat. El seu cos seria llençat pel balcó i arrossegat pels carrers.
 |
| El general Bassa mort llençat a la multitud. Font: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. |
La gent enfurismada va dirigir ara la seva ira contra els símbols absolutistes de la ciutat (l'estàtua de Ferran VII seria destruïda) i contra les oficines de cobraments d'impostos. Alguns edificis, com les Duanes, serien incendiats. Alguns grups també van aprofitar per protestar per les condicions laborals de les fàbriques i per l'ús de nova maquinària, ja que es pensava que ocasionaria més atur. La fàbrica tèxtil Bonaplata, la primera en usar la màquina de vapor, seria arrasada.
L'exemple de Barcelona es va seguir en altres províncies, amb noves revoltes de caràcter liberal, fins al punt que el president espanyol Queipo de Llano es va veure obligat a dimitir.
BULLANGA DE 1842
El general espanyol Baldomero Espartero actuava com a regent de la reina Isabel II des de 1840, perquè encara era petita. En aquella època, malgrat la força industrial que emergia a Barcelona, la ciutat es trobava en una situació lamentable. Els barcelonins, uns 200.000, vivien encara amuntegats dins les muralles d'una de les ciutats més denses d’Europa. Hi havia carrers on costava respirar perquè l’aire no es renovava prou. A més, milers d'obrers treballaven en condicions pèssimes i es creia que Espartero estava a punt d'instaurar les quintes, un sistema de reclutament sense tradició a Catalunya. A sobre, la política comercial i econòmica d'Espartero perjudicava els productes agrícoles i industrials catalans. Tot plegat conduïa a l'enfrontament directe del poder central de Madrid i l'exèrcit contra el poder local barceloní i la milícia urbana.
Per altra banda, la política repressiva del capità general de Catalunya, Antonio van Halen, no ajudava a calmar els ànims. El 13 de novembre de 1842, tot va sortir de mare quan un grup de borratxos intentava colar vi a dins la ciutat pel Portal de l'Àngel sense pagar l'impost establert. Es van barallar amb els soldats que custodiaven l'entrada i la notícia de l'incident es va estendre. Una nova topada, aquest cop entre la milícia i els soldats va escalfar molt l'ambient i va ocasionar diversos detinguts. Tot seguit es va prohibir explícitament la milícia de la ciutat, portar qualsevol mena d'arma i fer reunions de més de deu persones a places o carrers. I si encara faltava l'estirabot típic castellà, va arribar de la boca del general Zurbano, que va dir: "Bien puede existir España sin Cataluña". El boca-orella va escampar una onada d'indignació que va donar lloc a la revolta generalitzada.
De forma espontània, 400 milicians es van atrinxerar a la plaça de Sant Jaume i van aixecar barricades amb el suport de la ciutadania. El govern espanyol va proclamar l'estat de guerra i 2.000 soldats s'hi van enfrontar per desallotjar la plaça. Però la resistència era molt forta i els barcelonins des de casa seva no deixaven d'atacar els soldats. Homes i dones els llençaven tota mena de trastos, mobles i aigua bullent. Alhora, les campanes de la catedral tocaven sense parar per aixecar el Sometent. Tots els homes de Barcelona eren cridats a armar-se i lluitar. La revolta era dirigida pels liberals progressistes i els republicans.
 |
| Soldats reials atacats pels barcelonins des de casa seva. Gravat de Josep Puiggarí i Pau Alabern. Font: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. |
Van Halen va ordenar la retirada de les tropes, que havien patit un munt de baixes. Durant dues setmanes els barcelonins van ser amos de la seva ciutat, fins que Espartero en va dir prou. El 29 de novembre el general va arribar a la ciutat comtal i de seguida va comunicar la decisió de bombardejar-la si no es rendia en menys de 48 hores. Barcelona va decidir resistir. Però els espanyols havien après la lliçó i cap soldat hi va entrar per lluitar. L'atac seria exclusivament aeri.
El 3 de desembre, a mig matí, van començar a caure les bombes des de Montjuïc de forma indiscriminada, ja que no eren dirigides cap a un lloc concret, simplement escombraven la ciutat per destruir i fer mal allà on poguessin. Edificis de tota mena, inclosos hospitals, patien els esclats dels projectils.
A primera hora de la tarda, la Junta Provisional va demanar un alto el foc per negociar, però la resposta va ser que no. Primer calia la rendició i l'entrega dels principals esvalotadors o les bombes continuarien caient sense descans. Centenars d'edificis ja havien quedat destruïts i fins i tot el foc havia fet estralls a l'ajuntament. A la nit, la Junta va comunicar la rendició absoluta després que la ciutat patís l'impacte de 1.014 projectils, que van deixar 462 edificis destruïts i una trentena de morts. El diplomàtic Ferdinand de Lesseps, cònsol de França a Barcelona, va intervenir en les negociacions a favor de la ciutat.
 |
| Bombardeig de Barcelona del 1842. Font: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. |
La manera de fer d'Espartero el va enemistar fins i tot amb molts dels seus partidaris, així que la seva posició va anar de mal en pitjor fins a haver d'exiliar-se al Regne Unit l'estiu del 1843. Però, poc després, Catalunya es tornaria a revoltar.
BULLANGA DE 1843
L'incompliment de diferents promeses per part de Madrid va ocasionar una nova revolta entre el 2 de setembre i el 20 de novembre de 1843. Totes les capes de la societat barcelonina es van abocar en la defensa d'un projecte de canvi federalista i de reforma democràtica d'Espanya, un projecte que el govern central no acabava de fer rutllar.
La regència d'Espartero havia deixat a Barcelona tot un reguitzell de casos de repressió política, detencions, deportacions, a més d'una multa milionària i la supressió de les associacions obreres. Aleshores, els barcelonins es van tornar a organitzar amb l'objectiu de crear una nova ordenació política per mitjà de juntes provincials que estiguessin representades a Madrid per una Junta Central que impulsés autèntiques reformes liberals i progressistes. La Junta de Barcelona, creada el 6 de juny, era tot un desafiament per a Madrid, ja que defensava, entre altres coses, la llibertat d'impremta i religiosa, la reforma dels impostos, el control dels diners que rebia la Casa Reial, la reducció de l'exèrcit, la despolitització dels funcionaris, la revisió de tots els contractes signats pels ministres des de 1833, l'enderroc de les muralles, la demolició de la Ciutadella i la creació d'un asil per a treballadors grans o invàlids. Però els ideals progressistes i democràtics de la Junta no tindria el suport esperat fora de Catalunya.
El 2 de setembre Barcelona es va declarar oficialment en rebel·lió. Grups armats van ocupar els carrers i fortificar les muralles, i la Junta de Barcelona es va constituir com a Junta Suprema, mentre que els lleials al govern central es refugiaven a la Ciutadella i noves tropes espanyoles arribaven per terra i mar i es colaven a l'interior de la ciutat.
Aquesta bullanga seria coneguda com la Jamància, nom que deriva del verb caló jamar (‘menjar’), que al·ludia humorísticament als membres d'alguns cossos de voluntaris que potser s’havien apuntat per menjar de franc i cobrar la paga de cinc rals diaris.
Les reformes econòmiques que defensava la Junta Suprema eren tan profundes que van topar amb la gran burgesia industrial i els grans propietaris barcelonins. Les classes més benestants de la ciutat fugirien a Gràcia i finalment no donarien suport a la revolta. I progressistes com Joan Prim, el mateix que feia uns mesos havia denunciat a les Corts l’arbitrarietat del govern d’Espartero i la seva política a Catalunya, tindrien un paper destacat en contenir una revolta que s'havia estès a altres ciutats catalanes. La Junta Suprema buscava un estat descentralitzat, plenament democràtic i més just i igualitari. Canvis massa radicals per a les elits, fins i tot per aquelles que es ventaven de ser progressistes.
 |
| La Ciutadella atacada pels revoltats. Font: Enciclopèdia Catalana. |
Pels carrers de Barcelona els combats van ser intensos entre els milicians i els soldats reials, i la població va recórrer a tota mena de defensa, des de barricades fins al llançament d’objectes per la finestra, com maons, morters o armaris i taules. Els revoltats fins i tot van intentar assaltar la Ciutadella cos a cos, i feien servir un penó negre amb el lema; "Igualtat, Sufragi Universal, Abolició dels Privilegis". Però la solució que va trobar l'estat tornaria a ser la mateixa l'any anterior: bombardejar Barcelona fins a la seva rendició. Fins a 12.000 projectils caurien sobre Barcelona en diferents tongades per aixafar la darrera de les bullangues. El 20 de novembre la revolta finalitzava. Catalunya tornava a quedar lligada al pas lent i feixuc de l'estat cap a una forma de govern plenament liberal i democràtica.
