El perfum, de Catalunya a Europa
Molts creuen que el mot perfum és d'origen francès, simplement perquè França ha sigut un gran exportador de perfums. La realitat, però, és tossuda i ens diu que és un neologisme medieval català per designar una substància aromàtica d'ús personal.
 |
A l'edat antiga ja es feien servir ungüents olorosos al Pròxim Orient. Els egipcis, per exemple, els usaven molt com a ofrenes als déus. També els grecs i els romans tenien al seu abast bàlsams i essències que feien bona olor. Però, durant l'edat mitjana, l'Església condemnava enèrgicament l'ús personal de qualsevol essència aromàtica, i només usava encès als edificis religiosos per tal de dissimular la pudor dels fidels. Quan van arribar els àrabs a la península Ibèrica, no tan sols portaven una cultura de la higiene més sofisticada, sinó també les fragàncies i els productes de bellesa, que farien fortuna a Catalunya.
Els catalans medievals de l'alta societat es van abocar a fer bona olor, per això es van inventar una paraula nova: perfum. Segons el gran expert Coromines, tenia el sentit de 'fumigar amb fums i vapors d'herbes aromàtiques'. Aquesta paraula, que no existia en llatí, apareix documentada per primer cop al Terç del Crestià (1388), escrit per Francesc Eiximenis, on diu: “Ton mon vestit tinc perfumat de mosquet, e de civeta e d'aigua ros, de la qual, en l'estiu me llau les mans e ma carn posant-me a taula e llevant de dormir”.
També Bernat Metge, escriptor i traductor, diu a Lo Somni (1399): “Van amb alcandores [camisas de dormir] bordades e perfumades, així com si eren donzelles qui deguesen anar a marit, e fanles sobrepujar a les altres vestedures per tal que mills sia vista llur dolentia”.
Un altre autor, Jaume Roig, va deixar escrit al Llibre de les Dones o Spill (1456): “Lo que en lo clos / aprés havia / als no sabia / so perfumar / e despensar / confits de monges / poncís, taronges, / pomes, llimons / codonys, torrons e llepolies: / les praderies / aigües, ramets, / perfums, pevets, / cordons, frasquetes, / trenes, bossetes, / flocs, agullés”.
Tot indica que els catalans nobles van ser els primers europeus cristians en perfumar-se, i que per mitjà de l'activitat comercial i els consolats de mar els mercaders van portar els perfums (i la paraula perfum) a la resta d'Europa. Així la paraula faria fortuna en altres idiomes (castellà, portuguès, italià, francès, alemany, anglès, etc), on apareixerà documentada per primer cop al llarg del segle XVI.
