Catalunya i l'esclavitud
L'esclavitud ha tingut presència a gairebé totes les nacions del món, inclosa Catalunya. Però la relació entre tots dos ha estat molt diferent segons l'època. Vegem-ho!
 |
Des del primer moment en què els primigenis comtats catalans es van estendre cap al sud, els esclaus formarien part de la seva societat. En aquella època eren sobretot presoners musulmans, tant homes com dones. Les conquestes de Mallorca i València durant el segle XIII accentuaria aquest fenomen. I, tal com passava a gairebé tot arreu, tothom ho veia com una cosa normal.
La pesta negra de mitjans del segle XIV va causar una davallada en la demografia catalana. Els supervivents van exigir salaris més alts per treballar en els seus oficis. Així que, entre que hi havia menys gent i aquesta demanava més diners, es va posar de moda comprar esclaus. D'aquesta manera, s'obtenia mà d'obra barata per a les feines més feixugues i rutinàries que feia inviable apujar els salaris de la resta. En aquest cas, però, la regió de la mar Negra seria un punt ideal per al mercadeig d'esclaus, ja que mongols, otomans, bizantins, armenis, russos i diversos pobles caucàsics estaven contínuament en guerra. Més presoners, més esclaus. Però també hi havia esclaus que s'aconseguien al nord d'Àfrica i als Balcans. El tràfic d'esclaus a la Mediterrània era ben viu, i altres potències com Gènova i Venècia se'n beneficiarien més que ningú.
Durant el segle XV, Barcelona va acollir fins a 4.000 esclaus, al voltant del 15% de la seva població. Seria el moment de la seva història de més presència esclava en proporció als seus habitants. Val a dir que aquest fenomen estaria restringit a la ciutat, ja que a la resta del Principat l'esclavitud era pràcticament una anècdota.
Els esclaus homes de Barcelona es dedicaven a feines de construcció, de càrrega i descàrrega de mercaderies, i a tasques agrícoles durant l'època de llaurar i de collita. Pel que fa a les esclaves dones, es dedicaven principalment a feines domèstiques.
La colonització d'Amèrica per part de castellans i portuguesos va fer esclatar un enorme tràfic d'esclaus negres entre continents que deixaria en una simple broma el que havia passat a la Mediterrània. Com que el projecte de conquesta i colonització era castellà, Catalunya pràcticament no va participar en el comerç transatlàntic, i menys encara en el tràfic d'esclaus. El monopoli el tindrien Sevilla i Cadis. Això no significa que ja no hi hagués esclaus a Barcelona, però el fenomen es va apaivagar.
Davant dels problemes econòmics que arrossegava Espanya, el 1778 la monarquia es va veure obligada a signar un decret de lliure comerç que permetria que la flota catalana comencés a participar directament en el transport de mercaderies a Amèrica. I, esclar, alguns capitans es ficarien en el negoci de tràfic d'esclaus. Però Europa avançava lentament cap a ideals més democràtics i més humans, cosa que xocava amb l'esclavitud, cada cop més qüestionada. El 1807 el parlament britànic va votar l'abolició del comerç d'esclaus i va començar a perseguir aquesta activitat. El 1817 Espanya signaria un acord amb la Gran Bretanya per abolir el comerç d'esclaus a partir del 1820.
L'abolició del comerç d'esclaus per part d'Espanya seria un paperot, i va ocasionar un tràfic il·legal extremadament lucratiu. Alguns empresaris catalans, així com indians, hi participarien i fins i tot aconseguirien grans fortunes gràcies a la compravenda de persones. Ara bé, les dades i les proves documentades mostren que, tot i participar en el tràfic d'esclaus en aquesta època, Catalunya mai va ser una potència negrera si la comparem amb la resta de l'estat o amb altres països.
Els empresaris i indians que realment van aconseguir fortunes gràcies a l'esclavitud van ser una minoria. La majoria d'empresaris tenien ja els seus negocis i les seves fàbriques a Catalunya, i el seu capital es movia de forma més o menys estable de tal manera que no els venia ganes d'aventures clandestines. Pel que fa als indians, molts van tornar de les Amèriques igual de pobres, i els que van aconseguir acumular diners va ser, majoritàriament, per la dura feina en tota mena de negocis, com fleques, ferreteries, impremtes, o botigues de licors, tabac i queviures. L'enriquiment venia del comerç de béns, no de persones. Val a dir, a més, que l'economia catalana era molt dinàmica i l'impacte real en la societat de la riquesa aconseguida pel tràfic d'esclaus, tot i existir, seria més aviat limitat. Els beneficis s'invertirien en la creació d'alguns bancs i en la construcció de grans edificis, principalment.
En el moment de més participació catalana (entre 1820 i 1867), aquesta arribaria a tot estirar al 30-35% del total espanyol. Incloïa inversors de capital en les travessies negreres, compra de mà d'obra per part de propietaris de plantacions, capitans de vaixells, mariners i alguns caps de factories africanes on s'apressava nous esclaus.
Però, quins catalans van assolir fortunes gràcies al tràfic d'esclaus? Només n'hi ha un grapat de casos comprovats, entre els quals destaquen Francesc Martí i Torrens (1786-1866), Miquel Biada i Bunyol (1789-1848), Josep Xifré i Casas (1777-1856) i Joan Güell i Ferrer (1800-1872).
