L'Empordà, bressol del romànic
La historiografia tradicional diu que l'art romànic va sorgir al nord de França o al nord d'Itàlia cap al segle X o XI. Ara bé, hi ha una teoria que contradiu aquesta idea.
 |
El 1961 Alexandre Deulofeu va publicar una amplíssima obra acadèmica titulada «L'Empordà, bressol de l'art romànic», en què defensava, després de passar-se anys recorrent les esglésies d'Europa Occidental, que l'origen del romànic calia situar-lo a l'Empordà, amb una primera influència clara al Rosselló.
L'inici d'aquest art, sorgit entre finals del segle VIII i segle IX, estaria vinculat al naixement dels comtats catalans i, des d'allà, s'estendria com un ventall per Europa Occidental i la resta de la península Ibèrica, adquirint un notable desenvolupament al nord de França i Llombardia a partir del segle XI, que influiria com un bumerang en altres indrets on el romànic ja tenia el seu lloc.
Durant la seva investigació, Deulofeu va viatjar per Itàlia i França visitant la majoria d'esglésies susceptibles de ser romàniques. També es va endinsar en la documentació medieval en la recerca de l'origen del romànic. Les esglésies romàniques més antigues que va trobar a Itàlia eren totes del segle XII, llevat de la de Sant Ambròs de Milà, que data de finals del segle XI. A França tampoc va trobar cap església romànica d'abans de l'any 1000, i la majoria també són del segle XII.
Després d'aquesta aventura, Deulofeu va recórrer tot l'Empordà i el Rosselló acompanyat d'amics entusiastes del romànic, i va descobrir que les esglésies romàniques més antigues es trobaven en aquesta regió. La repetició de trets comuns en multitud d'esglésies empordaneses no es poden etiquetar com a art preromànic o visigòtic, sinó plenament romànic, ja que aquestes característiques es veurien després en altres esglésies posteriors franceses, italianes i castellanes, i conformarien la base de l'estil romànic europeu.
Com a prova de les teories de Deulofeu en tenim les esglésies de Sant Pere de Rodes, Sant Quirze de Colera, Sant Genís de Fontanes, Sant Andreu de Sureda i Sant Martí de Fenollar, tot i que hi ha desenes de capelles i esglésies escampades i abandonades per la regió que també es podrien considerar romàniques. Fins i tot n'hi ha exemples de transició entre l'estil visigòtic i el romànic.
A diferència del que passava a la resta d'Europa Occidental, els comtats catalans vivien una situació de certa estabilitat entre els segles IX i X, només trencada per les expedicions d'Almansor a finals del segle X. La situació política estable dels comtes va afavorir l'aparició de noves construccions religioses que adquirien característiques noves (romàniques) que les diferenciaven de les tradicionals construccions visigòtiques (preromàniques). Aquestes noves idees s'estendrien pels regnes francs i nord d'Itàlia i, un cop els regnes cristians de la península Ibèrica es van fer lloc cap al sud islàmic, també pels seus territoris.
La historiografia de l'art oficial no ha volgut pronunciar-se gaire sobre aquesta teoria, ni tan sols aprofundir-hi, en part perquè Deulofeu no era historiador de l'art i se'l veia com un ximplet aficionat a mirar esglésies. Però no pocs han sigut els especialistes que l'han defensat.
Alguns erudits favorables al treball de Deulofeu van ser M. Dominique Frangois en «Jardín des Arts», Marcel Durliat en l'«Art Román en Espagne», Leopold Genicot en «Les lignes de fait du Moyen Age» i M. Jean Baudry, president del «Centre International d'Etudes Romanes». El 1964 Josep Gudiol, en la seva obra «The Arts of Spain», va dir: "Les primeres construccions romàniques s'inicien en la zona pirenaica abans de l'any mil". I el 1972 un gran nombre de professors de l'Historia del Arte de la Universitat Complutense de Madrid van publicar «Tesoros artísticos de España», on diuen: "Van aparèixer a banda i banda de la frontera natural dels Pirineus petites construccions que presentaven les característiques romàniques i que han estat batejades com el primer art romànic". Altres especialistes, com Marcel Dieulafeu, Santiago Alcolea i Oscar Niemeyer també han donat per bona aquesta teoria.
