Història del porró
Beure a galet és un costum arrelat des de l'antiguitat en diferents cultures, però el porró com a tal és un invent netament català que faria fortuna en molts indrets. Aquesta és la seva història.
 |
La cultura grega antiga va explotar l'ús d'estris per beure a galet i els va escampar a les nacions pròximes. S'hauria inspirat en objectes similars de la cultura minoica i micènica.
Els grecs tenien el costum de beure en rítons (rython), un estri fet a partir d'una banya d'animal, principalment boví, buidada i decorada per contenir líquids. Encara que sovint es bevia per la boca gran, n'hi ha exemples de beure per la boca petita gràcies a un petit forat. Apareixen molt en mosaics, relleus i, sobretot, dibuixos fets en ceràmica. En el cas de beure només per la boca gran, aquests estris servien tan sols com una mena de tassa que no es podia assentar correctament sobre una superfície plana per la seva forma. En el cas d'haver-hi un forat petit a l'altre extrem, primer s'havia de tapar amb el polze i amb l'altra mà omplir el ríton, normalment amb vi. El ríton s'aixecava, es treia el polze i es bevia a galet.
.jpg) |
| Alt relleu grec que mostra el déu Dionís amb un ríton a la mà, sembla que amb forma de cap d'animal a la punta (400 a.n.e.) Font |
Els romans també tenien el costum arrelat de beure en rítons, que també anomenaven corno potorio. Trobem molts exemples en escultures, relleus i frescos. Tant en el cas grec com romà sembla que aquesta forma de beure era més pròpia de les classes benestants, i molt habitual en festes i banquets.
 |
| Fresc trobat a Herculà del primer segle de la nostra era, on es veu un ríton. Font |
Els romans, que dominaven la tècnica del vidre bufat, feien alguns objectes de vidre similars al nostre porró, però molt més petits, i li donaven altres usos relacionats amb la medicina, els olis i els perfums.
Alguns rítons antics tenien una base plana i es podien mantenir estables en una superfície, i fins i tot podien tenir una petita nansa. Amb el temps es farien comuns els rítons fets amb metalls.
Algunes cultures asiàtiques i europees posteriors també feien servir rítons per beure. Al Pròxim Orient eren típics els de metall d'influència grega. Els vikings, en canvi, usaven encara banyes buidades que omplien de cervesa o aiguamel i, com que no les podien deixar plenes damunt la taula, bevien el líquid d'un glop. Però feien servir la boca gran, sense beure a galet.
 |
| Ríton de l'Imperi Part (actual Iran) del segle I a.n.e., en aquest cas fet de plata. A l pit de l'animal es veu un petit forat per beure a galet. Sembla que els rítons es van fer comuns en aquesta zona arran de les conquestes d'Alexandre el Gran. Font |
Després de l'època romana, a partir del segle V, costa trobar casos d'estris de vidre destinats a beure. N'hi ha de ceràmica, de plata i d'altres metalls, però fent servir la boca gran. En casos excepcionals en què hi havia un forat a l'altre extrem, es feia servir per xumar, és a dir, per beure a morro. Encara res que puguem anomenar porró, fet de vidre, amb una base plana, un broc per omplir-lo, un buc per contenir líquid i un bec o galet per beure a raig. Tot indica que durant l'edat mitjana es va perdre el costum de beure a galet a l'Europa cristiana i, si es feia, devia ser de forma molt esporàdica. Al món islàmic tampoc s'usaven estris que puguem identificar com a porrons.
El fet és que no hi ha porrons medievals als museus ni el porró surt a la iconografia de l'època ni en la renaixentista. Això fa pensar que senzillament no existien.
El porró més antic que coneixem és el que es conserva al Museu de Poblet, i és un estri de la farmàcia del monestir. Data del segle XIV i es va trobar dins d'un dipòsit d'aigua durant unes obres de restauració. Fa 21 cm d'alçada, el galet té una llargada de 23 cm i el buc té una amplada de 9,8 cm. És de vidre bufat i groguenc amb oxidació. Tot i tenir la forma típica de porró, el fet de pertànyer a una farmàcia podria indicar que no es feia servir per beure. Però, a partir d'aquí, durant el segle XV, ja apareix el terme porró en obres literàries i inventaris, on es veu clarament que s'usava per beure, si més no, aigua. La primera referència escrita es troba als textos d'El Sermó del bisbetó, que són probablement del 1453. Diu: "Que baureu en la matinada ab lo porro?".
 |
| Porró de Poblet, del segle XIV Font |
A l'obra Espill de Jaume Roig, escrita al voltant del 1460, també fa referència al porró. I en un inventari del papa Borja, Alexandre VI, del 1493 n'apareix un. En aquesta prova documental no s'especifica que els porrons estiguessin fets de vidre ni quina forma tenien. Però a partir del segle XVI, el vidre català era dels millors del món, amb els principals forns establerts a Barcelona i Mataró, i amb mestres que van adoptar les millors tècniques del moment. El renom internacional d'aquests artistes atreia fins i tot reis, que visitaven els forns de vidre per admirar com treballaven. Així que, segurament, el vidre ja era un material comú per fer porrons.
Una confusió que hi ha sovint és confondre un setrill amb un porró. Tot i que la mida i ús és diferent, i això es veu en el disseny, la clau per diferenciar-los és que el setrill té nansa i el porró no. I aquí bé l'origen del misteri. Qui va ser l'artesà expert en vidre bufat que experimentant va dissenyar un estri sense nansa que es podia agafar amb la mà i que permetia beure a galet? Val a dir que la motivació principal del nostre artesà ben podria haver sigut crear un objecte per a usos farmacèutics o mèdics. Com a exemple tenim precisament el porró de Poblet. I també sembla clar que durant molt de temps aquests objectes s'usaven poc, tot i que en la literatura ja s'esmenten per beure aigua. L'esplendor del porró arribaria, en realitat, gràcies a fer-lo servir per beure vi a galet, pràctica escampada durant el segle XVII, moment en què s'iniciava l'època més esplendorosa del vidre català.
Del segle XVII en tenim multitud de referències al porró tal com el coneixem avui. I molts exemplars físics se n'han conservat, amb tota mena de formes, decoracions i gravats, i amb diferents tipus de bocs i galets. Alguns luxosos i d'altres ben senzills. La varietat és immensa. Mentre que al principi a les llars catalanes era comú el porró de coll recte, al segle XIX es va posar de moda el de coll tort. Durant els segles XVII, XVIII, XIX i ben entrat el XX, el porró formaria part de totes les llars catalanes i, esclar, es va estendre per altres regions fora de Catalunya.
 |
| Dos porrons del segle XVIII Font |
.png) |
| Porrons de la primera meitat del segle XX Font |
La decadència del porró comença amb l'aparició del plàstic a partir dels anys 60, que desplaça el vidre per la seva major resistència. També la popularització del consum de vi embotellat faria minvar l'ús del porró.
Hi ha diverses teories sobre l'origen de la paraula porró, però la que té més força és la de mesura medieval. Des del segle XIII se sap que un porró equivalia a aproximadament un litre. Així que sembla clar que el terme acabaria servint per anomenar l'estri contenidor de vi que permet beure a galet, amb una capacitat similar.
Si no tens un porró a casa teva, a què esperes? Sens dubte és un objecte amb una història fascinant!
