La història de l'aire condicionat
Avui dia comprar un aparell d'aire condicionat no és gaire car, tot i mantenir-lo molt de temps engegat sí que pot malmetre l'economia del mes d'una família corrent. Però, com es va ficar aquest aparell en la nostra vida?
 |
Antigament, el fred se suportava sobretot amb mantes i un bon foc, mentre que per aguantar la calor s'evitaven les hores més feixugues i es bevia molta aigua. No hi havia gaire cosa més per enfrontar-se a temperatures molt baixes o molt altes. I en molts països del món actual encara és més o menys igual per al gruix de la població. Però, nosaltres, els occidentals, tenim un recurs infal·lible: l'aire condicionat.
La majoria d'avanços tecnològics que van donar lloc al nostre aire condicionat es deuen a l'enginy de científics i inventors, especialment estatunidencs, que es desafiaven a si mateixos i tractaven de trobar solucions a problemes del dia a dia. La refrigeració, per ser més complexa, seria el principal objectiu durant moltes dècades.
Es considera que Jacob Perkins va ser el pare de la refrigeració, també anomenat pare de la nevera. Va ser un inventor, enginyer mecànic i físic, nascut el 1766. Se li atribueix la primera patent per al cicle de refrigeració per compressió de vapor, el 14 d'agost de 1834, una idea originària de l'inventor Oliver Evans (1755-1819), però que mai va ser capaç de posar-la en pràctica. Perkins, en canvi, va poder construir la primera unitat del món. Usava èter com a refrigerant, que després de diversos processos aconseguia traslladar la calor de l'interior cap a l'exterior, i així mantenir l'interior fresc. Els principis bàsics d'aquest sistema són els mateixos de les neveres actuals. Amb tot, el sistema quedaria sense desenvolupar-se durant dècades, fet que feia impossible la seva comercialització.
.jpg) |
| Jacob Perkins |
El 1819 Florida havia estat comprada pels Estats Units a Espanya, un lloc on feia una calor terrible i molt humida. El nou estat es va començar a poblar a poc a poc, sobretot a la costa. El 1833 John Gorrie va començar a treballar de metge a la regió i tractava moltes febres tropicals. Com que havia observat que els pacients milloraven més ràpid en ambients frescos, va proposar als estats del nord que enviessin blocs de gel per refredar els hospitals. Però la tasca no era gens fàcil. El ferrocarril encara no havia arribat a Florida i, si els blocs de gel eren transportats en vaixells, es fonien pel llarg trajecte i la manca d'un sistema de conservació idoni.
 |
| John Gorrie |
Gorrie va deixar la medicina i es va abocar a dissenyar un aparell que utilitzava aire comprimit per produir gel, el qual podia refredar l'aire exterior a través d'un sistema de distribució d'aire fred. Per tant, no només produïa gel, sinó que també refredava el seu voltant. Va fer un prototip i va obtenir-ne la patent el 1851, però els obstacles per desenvolupar la idea serien nombrosos. Les principals traves van ser la manca de suport financer i la competència amb els proveïdors tradicionals de gel natural, que dominaven el mercat en aquella època. A més, les tecnologies disponibles per a la generació d'energia i la compressió d'aire eren relativament rudimentàries, cosa que limitava l'eficiència i la viabilitat comercial del seu dispositiu. Així que va morir el 1855 sense veure l'èxit del seu invent. Amb tot, Gorrie és recordat com un pioner en el camp de la refrigeració i la climatització.
 |
| Esquema de la màquina refrigeradora de Gorrie |
Després dels avanços de Perkins i Gorrie, el tema de la refrigeració va quedar encallat durant dècades, fins que a principis del segle XX va aparèixer l'enginyer Willis Carrier. Ja havia inventat sistemes de calefacció que servien per assecar la fusta i el te, però encara li quedava el gran invent de la seva vida.
El 1902 una impremta de Nova York, la Sackett & Wilhelms, li va encarregar solucionar els problemes que tenien d'humitat, que feien malbé les pàgines de les revistes durant el procés d'impressió. Així que es va posar a experimentar fins a aconseguir dissenyar un sistema molt innovador de refredament de l'aire. Després d'obtenir-ne la patent el 1906, va continuar millorant la seva idea. El seu sistema, a més, regulava la temperatura i la humitat de l'aire, cosa que millorava la qualitat de les impressions i reduïa el nombre de defectes. Com a refrigerant usava l'amoníac o el diòxid de sofre.
 |
| Willis Carrier |
Carrier va desenvolupar el concepte "efecte de refrigeració per evaporació", que aconseguia eliminar la humitat de l'aire, refredant-lo i deshumidificant-lo alhora. El 1911 va presentar la seva "Equació Psicromètrica" o fórmula de l'aire humit, un model matemàtic que permet calcular la humitat relativa de l'aire a partir de les condicions de temperatura. Aquesta equació és una base fonamental per al disseny i l'operació de sistemes de climatització, fins i tot avui dia. Carrier és considerat el pare de l'aire condicionat modern.
 |
| Dibuix del sistema d'aire condicionat instal·lat a la impremta Sackett & Wilhelms |
El 1915, Carrier va fundar la Carrier Engineering Corporation, que es va convertir en un líder mundial en el camp de la climatització i la refrigeració. L'empresa va ser pionera en el desenvolupament de tecnologies avançades d'aire condicionat per a aplicacions comercials, residencials i industrials. L'invent de Carrier va agradar molt, encara que els primers aparells eren molt voluminosos i cars; podien ocupar una planta sencera. El primer boom va ser en les sales de cine d'estats com Texas i Califòrnia, on els estius són molt calorosos. Després, el sistema es va estendre per tot el país amb diferents variants adaptades a cada lloc. Carrier es va fer molt ric, i la competència no trigaria a aparèixer.
 |
| Model de refrigerador de Carrier del 1922 que es va adaptar a multitud de cines i teatres |
Amb el temps, noves empreses es van ficar de cap al món de la refrigeració, i els aparells van evolucionar reduint la seva mida, fins al punt de ser portàtils i autònoms; només necessitaven electricitat. No tan sols cines, teatres i grans magatzems podien fer servir la refrigeració artificial, també petits negocis, sobretot en la dècada de 1930.
Una nova innovació dels anys 30 seria l'ús dels clorofluorocarbonis (CFC) com a refrigerants. Els primers CFC van ser desenvolupats per la companyia química DuPont, amb el nom comercial de Freon. El descobriment dels CFC es deu a l'enginyer químic Thomas Midgley Jr. i al seu equip, que van cercar alternatives més segures als refrigerants utilitzats en aquell temps, tots ells tòxics o inflamables. Midgley també seria un dels responsables de la introducció del plom a la benzina.
Els típics aires condicionats amb el compressor a la finestra o terrat es van posar de moda a la dècada de 1950. La seva instal·lació era senzilla, tenien un preu assequible i servien per a habitatges i oficines petites. A partir d'aquí la difusió internacional d'aquests aparells seria imparable, especialment a Europa. Al principi els Estats Units n'eren els exportadors per excel·lència, però altres països de seguida començarien a crear les seves pròpies unitats. A més, els sistemes ja començaven a comptar amb cicles de refrigeració reversibles, és a dir, que proporcionaven tant aire fred com calent.
Amb el creixement econòmic i la urbanització en moltes regions del món, especialment a l'Àsia i Amèrica Llatina, l'ús d'aires condicionats també es va expandir. La creixent classe mitjana en aquests països va començar a buscar millors condicions de vida, incloent-hi el confort climàtic. I en països amb climes extremadament càlids, com els del Pròxim Orient, l'aire condicionat es convertiria amb el temps en una necessitat per a la vida diària i el treball de les classes altes.
Ara bé, a partir de la dècada de 1970 es va descobrir que els CFC contribuïen a la reducció de la capa d'ozó, cosa que va portar a la seva regulació i, progressivament, a la seva eliminació a partir de la signatura del Protocol de Mont-real el 1987. Avui dia, els CFC han estat reemplaçats per altres tipus de refrigerants menys nocius per a l'ozó, com els hidrofluorocarbonis (HFC).
Avui dia l'aire condicionat està present en gairebé 100 milions de llars dels Estats Units, i el 38% dels habitatges d'Espanya el tenen. Esclar, hi ha notables diferències segons la regió. Mentre que a Sevilla i Còrdova el percentatge s'enfila al 70%, en les províncies del nord si situa entre l'1% i el 2%. A Catalunya el 55% dels habitatges de Barcelona tenen aire condicionat, el 50% de Tarragona i el 40% tant de Lleida com de Girona.
