La divisió de Xipre
Xipre arrossega un conflicte històric que l'obliga a estar dividida, un conflicte relativament poc conegut que ha ocasionat múltiples enfrontaments entre dues comunitats oposades dins l'illa: la grecoxipriota i la turcoxipriota.
❗Toca o clica les imatges per veure-les més definides
 |
UNA MICA D'HISTÒRIA DE XIPRE
Es creu que el nom deriva del grec clàssic kýpros, que podria derivar d'una paraula més antiga, possiblement sumèria, que significaria 'coure'. Això es deu al fet que l'illa va ser durant segles una font molt important de coure, que era un metall imprescindible per fer bronze. Al llatí passaria com a Cyprum, fins al nostre Xipre.
Sembla que al segle XIII a.n.e. els micènics es van presentar a l'illa atrets pel coure i s'hi van establir. Després de la caiguda de la seva civilització, els fenicis hi van fundar la colònia de Kition al segle X a.n.e., i els grecs també hi van establir diferents assentaments. La cultura fenícia i grega van viure una certa barreja, tot i que amb predomini d'aquesta última, mentre que es consolidaven ciutats-estat, sovint de caràcter comercial, encapçalades per Kition.
A mitjans del segle VI a.n.e. Xipre va formar part de l'Imperi Aquemènida, fins que Alexandre el Gran la va alliberar. Després de la mort d'Alexandre, quedaria dins de l'Egipte Ptolemaic, totalment hel·lenitzada. Tot seguit, va passar a l'Imperi Romà a partir del 58 a.n.e., i posteriorment a l'Imperi Romà d'Orient. Durant tot aquest temps, tant la cultura com llengua grega serien dominants a l'illa.
A partir del 1489 Venècia va controlar Xipre fins a l'arribada dels turcs otomans el 1570. L'època otomana de l'illa, que duraria fins al 1878, permetria que molts colons turcs s'hi establissin, portant la seva llengua, cultura i religió musulmana. Les comunitats turques i la resta de població grega van viure durant molt de temps en una relativa pau, una coexistència que es podria descriure en realitat com una "pau incòmoda", amb moments de cooperació i moments de distanciament.
Xipre va conformar durant segles una població de llengua i cultura grega. L'època de domini otomà va introduir a l'illa comunitats turques amb característiques molt diferents.
COMENCEN ELS PROBLEMES
Cap al final del segle XIX l'Imperi Otomà tenia nombrosos problemes que mostraven signes d'una clara decadència. Entre 1877 i 1878 els turcs van enfrontar-se als russos (Guerra Russoturca), ja que aquests últims volien alliberar del domini otomà els territoris eslaus dels Balcans i així accedir a la mar Mediterrània. La victòria russa va provocar que els otomans perdessin bona part de les seves possessions a la regió. Durant les negociacions posteriors a la derrota, l'illa de Xipre seria cedida a l'Imperi Britànic, tot i que tècnicament amb sobirania otomana. Però el 1925, després de la Segona Guerra Mundial, l'illa es va convertir oficialment en una colònia britànica.
 |
Durant la dècada de 1950, els sentiments nacionalistes van augmentar. La comunitat grecoxipriota volia independitzar-se del Regne Unit i unir-se a Grècia (ideologia anomenada enosi) o, com a mínim, ser un estat plenament sobirà. Però la comunitat turcoxipriota temia convertir-se en una minoria discriminada i s'hi va oposar. L'organització paramilitar progrega EOKA va usar tàctiques de guerrilla contra els britànics. Finalment, el 1960 el Regne Unit va concedir la independència a l'illa després de la signatura de diversos tractats acordats entre Xipre, Grècia, Turquia i els britànics, i es va establir la República de Xipre. A més, els britànics crearien dues bases militars per garantir la seguretat de l'illa: Akrotiri i Dekélia.
ESCLATA LA VIOLÈNCIA
La Constitució de Xipre de 1960 era extremadament complexa per poder compartir el poder entre comunitats i que tothom se sentís còmode dins el nou estat. Però la cosa no aniria gens bé. Les tensions creixien i el president Makàrios, també arquebisbe ortodox, va voler modificar la Constitució per afavorir la comunitat grecoxipriota i agilitzar la burocràcia, administració i presa de decisions. Els turcoxipriotes hi van respondre de forma violenta el 21 de desembre de 1963. Els enfrontaments posteriors, amb desenes de morts, són coneguts com el Nadal Sagnant.
La capital, Nicòsia, es va haver de dividir en dos per mitjà de l'anomenada Línia Verda, que separava els barris grecoxipriotes dels turcoxipriotes. Es diu que el nom és perquè es va dibuixar amb un marcador verd sobre un mapa durant les negociacions de pau. Tot i això, els conflictes armats van continuar amb l'ONU fent d'intermediària per intentar apaivagar els ànims, amb la implicació d'altres països, com els Estats Units. També es van produir els primers desplaçaments de població dins l'illa. Però res aturaria la violència.
El president Makàrios tenia por a una invasió turca i amb el temps va estovar el seu posicionament respecte al conflicte. Això va provocar que les forces armades xipriotes, la Guàrdia Nacional de Xipre, amb el suport de la EOKA, iniciés un cop d'estat que resultaria en la destitució de Makàrios el 15 de juliol de 1974. La resposta de Turquia seria envair el nord de l'illa amb 33 vaixells, 30.000 soldats i uns 30 tancs.
Els turcs van controlar ràpidament el 37% de l'illa, i els enfrontaments van continuar fins a l'alto el foc del 16 d'agost, que ha estat respectat fins al dia d'avui. La invasió turca va provocar una crisi humanitària i el desplaçament de 160.000 grecoxipriotes cap al sud, a més d'uns 60.000 turcoxipriotes cap al nord l'any següent. El 1983 la part turcoxipriota va proclamar-se sobirana amb el nom de República Turca del Nord de Xipre, país només reconegut per Turquia.
Així l'illa quedava totalment dividida en dos amb una Línia Verda que no només partia la capital, sinó tot Xipre. La línia desmilitaritzada separa encara avui dia dos mons oposats i totalment contraris que comparteixen capital.
 |
 |
| La Línia Verda actual passant per Nicòsia. Al nord, el país turcoxipriota; al sud, el grecoxipriota. |
Com és possible que Turquia aconseguís dominar ràpidament una part tan important de l'illa? La Guardia Nacional de Xipre estava composta sobretot de grecoxipriotes, però era un exèrcit petit i menys equipat que el turc. Va intentar defensar diverses àrees amb alguns èxits, tot i que en general no va poder contenir la invasió. Grècia donava suport als grecoxipriotes, però la seva capacitat militar era limitada i temia un enfrontament directe. Tot i que hi havia forces desplegades de l'ONU, durant la invasió es van dedicar principalment a protegir civils. Pel que fa a les bases militars britàniques, també es van usar per a la protecció de civils i per a treballs diplomàtics, però no per a la defensa de l'illa. En realitat, ningú volia participar directament lluitant contra els turcs per por a una escalada de violència que provoqués una guerra internacional o que posés en risc la seva integritat com a país.
La invasió turca va ser àmpliament condemnada per la comunitat internacional, i el Consell de Seguretat de les Nacions Unides ha anat aprovant diverses resolucions exigint la retirada de les forces estrangeres i el respecte per la independència i integritat territorial de Xipre. No obstant això, les negociacions per a la reunificació de l'illa no han tingut èxit fins ara.
