Les comunicacions a l'Imperi Romà
L'Imperi Romà era enorme. En l'època de màxima expansió arribava des de Britània fins a Mesopotàmia, incloent-hi la meitat d'Europa i tot el nord de l'Àfrica. Com es comunicaven entre si tant els romans com la resta de la població? Vegem-ho!
 |
Les carreteres romanes eren la columna vertebral del sistema de comunicacions. L'Imperi Romà va construir una xarxa extensa de vies pavimentades que connectaven les diferents parts de l'imperi. Aquestes carreteres facilitaven el desplaçament ràpid de persones, mercaderies i, en el cas que ens ocupa, missatges.
August, primer emperador romà (27 a.n.e.-14 n.e.), va crear el Cursus Publicus, el servei de missatgeria i transport imperial. Era, en realitat, una evolució força millorada del sistema que s'havia fet servir fins aleshores.
Aquest sistema permetia el transport ràpid de missatges oficials mitjançant una xarxa d'estacions de relleu distribuïdes al llarg de les carreteres principals. A cada estació, els missatgers podien descansar i canviar de cavalls per mantenir un ritme constant i ràpid de viatge.
Les carreteres romanes més importants disposaven de mutationes (parades per donar aigua als cavalls o canviar-los per nous) i mansiones (cases de postes amb servei d'hostaleria i descans). Les mutationes se situaven cada 15 o 20 quilòmetres de distància i les mansiones cada 30 o 35. Les despeses del sistema anava a càrrec del territori on s'ubicaven les estacions.
La tasca de missatger era realitzada per diferents tipus de persones, depenent del missatge, la seva urgència i la distància a cobrir. Podien anar a cavall, en carro tirat per cavalls o corrents. La distància recorreguda en un dia variava dels 25 a 40 quilòmetres si es viatjava a peu fins als 80 amb l'ajuda de cavalls.
Els missatgers podien ser privats, al servei de particulars, com comerciants, nobles o senadors, per a la transmissió de correspondència personal o empresarial; administratius, encarregats de la correspondència relacionada amb l'administració de l'imperi, incloent-hi informes, decrets i altres documents oficials; especialitzats, principalment corredors que podien arribar molt lluny en poc temps i que comptaven amb una gran resistència física; i legionaris, que transmetien ordres militars de forma ràpida i segura entre els diferents comandaments i tropes.
Molts missatgers havien de dominar diversos idiomes per poder comunicar-se amb persones de diferents regions de l'imperi. A més, la informació que transportaven era sovint confidencial, per la qual cosa havien de ser persones de confiança i discretes. I podien ser esclaus o lliberts (antics esclaus que havien recuperat la seva llibertat), però també funcionaris romans o de les províncies. En tots els casos eren persones que s'havien guanyat una bona reputació en la seva feina.
Els missatgers solien treballar des de bon matí fins a la nit, i s'exposaven a dures condicions climàtiques, des de la xafogor d'un dia de ple estiu fins al fred glaçat, la pluja i el vent. Els viatges també podien ser perillosos per causa dels bandits, animals salvatges i els enemics de l'imperi que freqüentaven sobretot les zones pròximes a les fronteres.
Un missatger sovint tenia un rang específic dins de l'administració romana i podia gaudir de certa autoritat i respecte degut a la seva relació amb el govern imperial. També gaudia de la protecció i el suport de les autoritats locals i militars en les seves rutes de missatgeria. Amb tot, la realitat és que solia ser vist com un simple treballador que en la pràctica no tenia un gran prestigi social. A més, el fet de no tenir una llar fixa i les dures condicions de feina feia que l'esperança de vida no fos gaire llarga. Només els missatgers que treballaven per a alts funcionaris o membres directes del govern gaudien de privilegis i una vida més acomodada entre viatges.
No tots els ciutadans podien fer servir el Cursus Publicus o Servei Postal de l'Imperi, amb les seves mutationes i mansiones. Calia tenir un permís o autorització especial si no es formava part de l'àmbit administratiu, militar o comercial. La resta havia de buscar-se la vida fent servir de missatgers coneguts o esclaus que usaven hostals privats o tendes de campanya per passar les nits. Ara bé, si es pagava una quantitat important de diners, se'ls permetia utilitzar algun servei del Cursus Publicus. Això va generar problemes amb el seu ús, amb nombrosos casos de corrupció i mancances a l'hora d'aconseguir cavalls de relleu. En moltes regions el sistema era una càrrega que provocava malestar i conflictes.
