Catalans protagonistes de l'edat mitjana
Catalunya té una història rica i plena de personatges de gran rellevància que han aportat el seu granet de sorra en l'evolució del país al llarg del temps. Vols descobrir-los?
❗Toca o clica les imatges per veure-les més definides
 |
Tot seguit, la llista de catalans històrics més famosos de l'edat mitjana juntament amb un breu resum dels seus assoliments:
Guifré el Pelós (840-897)
Comte de Barcelona, d'Osona, de Girona, d'Urgell, de la Cerdanya i de Conflent, i marquès de Gòtia. El 877 es va casar amb Guinidilda d'Empúries, filla dels comtes Balduí Braç de Ferro i Judit de Flandes (neta de Carlemany i cosina segona del rei carolingi i emperador d'Occident Carles el Calb. Aquest matrimoni amb una descendent de la família imperial revalorava la seva posició. Just després, va instaurar la successió hereditària, un fet sense precedents, ja que fins llavors els comtes catalans rebien el càrrec dels reis carolingis en funció de la seva lleialtat, i podien ser destituïts en qualsevol moment. Per tant, gràcies a la gosadia de Guifré, Barcelona va comptar amb una dinastia hereditària pròpia.
+INFO
Borrell II (927-993)
Comte de Barcelona, d'Osona, de Girona i d'Urgell, i marquès de Gòtia. Després de no rebre ajuda dels francs per fer front els atacs d'Almansor, es va negar a renovar el jurament de lleialtat als reis carolingis, i el 988 es va proclamar: duc ibèric, marquès per la gràcia de Déu i príncep. Des de llavors, els comtes catalans serien independents i sobirans, una independència que seria acceptada pels francs oficialment al Tractat de Corbeil de 1258.
L'abat Oliba (971-1046)
L'abat Oliba va ser una figura clau en la història medieval de Catalunya, conegut tant per la seva contribució religiosa com per la seva influència política i cultural. Va néixer en una família noble i va ser educat en el monestir de Ripoll, un dels principals centres culturals i religiosos de l'època, on va rebre una formació extensa en llatí, teologia i altres disciplines. El 1018 seria nomenat bisbe, càrrec que mantindria fins a la seva mort.
Oliba va ser un dels principals promotors del moviment social de la Pau i Treva de Déu, que pretenia posar fi a la violència indiscriminada i protegir els més febles en una època marcada pels conflictes entre senyors feudals. Les Assemblees de Pau i Treva regulaven la vida de la societat establint períodes de pau obligatòria i prohibint indefinidament certs actes violents.
 |
| Monument de l'abat Oliba a Vic |
Aquestes assemblees van tenir una influència significativa en el desenvolupament de les institucions polítiques de Catalunya, incloent-hi les Corts Catalanes. Serien precedents importants per a la participació en la presa de decisions, la protecció dels drets individuals i la resolució de conflictes.
Ermessenda de Carcassona (aprox. 975-1058)
Va ser una noble occitana que es va convertir en comtessa consort de Barcelona, Girona i Osona pel seu matrimoni amb el comte Ramon Borrell I. Va ser una figura política destacada del seu temps i va tenir un paper crucial en la història de la Catalunya medieval.
Ermessenda es va casar amb Ramon Borrell I l'any 991, quan tots dos eren molt joves. Aquest matrimoni va unir dos comtats importants, Barcelona i Carcassona, i va reforçar la posició política de la família. L'any 1017, el seu marit va morir en una batalla contra els musulmans, fet que la convertia en regent en nom del seu fill menor d'edat, Berenguer Ramon I. Gràcies a la bona relació amb el seu marit, havia adquirit molta experiència política, un avantatge que ara li serviria per ser la dona més poderosa de Barcelona amb 42 anys.
Tot i que Berenguer Ramon I va començar a governar el 1021, un cop era major d'edat, la seva mare continuaria associada al govern amb una influència més que notable en la política del país. El 1035 el seu fill va morir sobtadament i Ermessenda es va tornar a convertir en regent, ja que el seu net i successor Ramon Berenguer I era encara menor. Quan va arribar a la majoria d'edat, l'any 1039, Ermessenda volia fer valer els seus drets de copropietària dels territoris comtals (drets que el seu difunt marit li havia donat), per tal de mantenir la seva influència política. Això la va enemistar amb el seu net, que volia desempallegar-se'n, fins que el 1043 la comtessa li va jurar fidelitat, tot i que sense renunciar a participar en el govern "de tant en tant". Les tibantors tornarien quan Ramon Berenguer I va decidir repudiar la seva esposa, Blanca de Narbona, per casar-se amb Almodís de la Marca.
Finalment, després de veure morir els seus fidels consellers, com l'abat Oliba, i trobar-se sense suports i vella, el 1057 va renunciar als seus drets de copropietària dels dominis comtals en favor d'Almodís i es va retirar al castell del difunt Gombau de Besora, un dels seus aliats en vida, on moriria un any després. Durant quatre dècades havia sigut la figura més important i influent dels comtats catalans.
 |
| El sepulcre d'Ermessenda a la catedral de Girona |
Com a regent, Ermessenda va demostrar la seva habilitat política i la seva determinació. Va defensar els seus dominis de les amenaces externes, va promoure la prosperitat econòmica i va consolidar el poder de la dinastia comtal. Tenia una forta personalitat i no dubtava en prendre decisions difícils per defensar els seus interessos. Com a líder va ser astuta i diplomàtica a l'hora de negociar, sigui amb enemics o aliats. A més, era una dona culta i religiosa.
Com a curiositat, la primera representació que trobem de la senyera catalana és al seu sepulcre.
+INFO
Almodís de la Marca (1020-1071)
Va ser una noble occitana que es va casar amb el comte de Barcelona Ramon Berenguer I el Vell. Va contribuir significativament a l'expansió catalana a Occitània gràcies als seus contactes i a una activa implicació en la vida política.
La història d'amor d'Almodís i Ramon Berenguer I va ser de pel·lícula. El comte barceloní acabava de repudiar la seva esposa Blanca d'Empúries i es trobava de viatge a Roma, per després anar a Jerusalem. Fent parada a Narbona, a la residència de Ponç III de Tolosa, va conèixer la seva dona Almodís i es van enamorar bojament.
L'aventura extramatrimonial i d'amagat era tan intensa que van planificar la fugida d'ella per anar a Barcelona i casar-se. Van aconseguir l'ajuda de mercaders jueus que farien servir vaixells de l'emir de Tortosa. Tot i que el pla no va sortir com s'esperava, finalment el suport de la família d'Almodís serviria perquè arribés a la capital catalana i que tots dos es cassessin.
El papa, que no hi estava d'acord, va excomunicar el comte català. A sobre, la seva àvia, Ermessenda, feia costat a Blanca d'Empúries com a legítima esposa. Així que el matrimoni dels dos colomins vivia una situació d'extrema tensió. Finalment, es va provar la consanguinitat dels matrimonis anteriors de Ramon Berenguer I i Almodís, fet que els garantia la nul·litat legal. Gràcies a això, el comte deixaria d'estar excomunicat i la parella podria viure per fi d'una mica de pau en la seva història d'amor.
 |
| Sepulcres de Ramon Berenguer I (esquerre) i Almodís (dreta) a la catedral de Barcelona |
Ramon Berenguer IV (1113-1162)
Va ser comte de Barcelona i Girona i príncep d'Aragó. Sota el seu poder la majoria de comtats catalans van quedar unificats. El 1137 va acordar amb Ramir II d'Aragó el matrimoni amb la seva filla, Peronella. D'aquesta manera, Ramon Berenguer IV es convertiria en príncep d'Aragó, i el seu fill, Alfons II el Cast, seria el primer rei de la dinastia catalana del Casal de Barcelona, integrada a la Casa Reial d'Aragó. Així tant Aragó com Catalunya quedarien regides per un mateix monarca.
Entre el 1149 i el 1151 el comte barceloní va manar compilar els Usatici Barchinonae (els Usatges de Barcelona), el codi de lleis feudal català. També va realitzar els primers inventaris de béns patrimonials i rendes per crear un sistema fiscal. A més, sota el seu mandat, es començaria la redacció de les Gesta Comitum Barchinonensium (Gestes dels comtes de Barcelona), origen de la historiografia catalana com a instrument de memòria i legitimitat.
+INFO
 |
| Retrat de Ramon Berenguer IV atribuït a Francisco Camilo y Andrés Urzanqui (1634), que és una còpia de l'original de Filippo Ariosto (1586) |
Ramon de Penyafort (1180-1275)
Va ser un religiós dominic, escriptor i jurista català, considerat un dels màxims experts en dret canònic de la seva època. Va ser una figura prominent a la Corona d'Aragó i va tenir un impacte significatiu en l'Església Catòlica.
El 1230 el papa Gregori IX va ordenar al seu capellà i confessor, Ramon de Penyafort, formar una nova col·lecció canònica destinada a substituir totes les col·leccions anteriors. Així que Penyafort va compilar les Decretals, un conjunt de lleis que van tenir una gran influència en el dret de l'Església. Aquesta obra, coneguda com a Liber Extra, va ser un text fonamental per a la pràctica jurídica durant segles. Les Decretals servien per comunicar les decisions papals sobre qüestions disciplinàries.
 |
| Còpia de les Decretals (aprox. 1290) |
Penyafort va tenir un paper important en la introducció de la Inquisició a la Corona d'Aragó, tot i que la seva posició sobre el seu funcionament i rigor seria moderada. També va fundar el Convent de Santa Caterina de Barcelona, un dels centres d'ensenyament més importants de l'època. A més, va fundar dues escoles per a la conversió de musulmans, una a Tunis i l'altra a Múrcia. I va escriure diverses obres sobre teologia, dret canònic i moral, incloent-hi la Summa de casibus poenitentiae, una guia per a confessors. El 1288 Ramon de Penyafort seria canonitzat per l'Església Catòlica.
Jaume I el Conqueridor (1208-1276)
Jaume I va ser, segurament, el rei català més important de la història de la Corona d'Aragó, i va tenir un dels regnats més llargs de l'Europa medieval. Va governar durant 63 anys, un període en què va expandir significativament el territori de la Corona i va consolidar el seu poder polític i econòmic. Com a fites destacades, va conquerir Mallorca i València, i va donar forma així als Països Catalans.
 |
| Retrat de Jaume I fet per Andreu Reus al segle XVII |
Era un rei prudent i calculador. Va saber aprofitar les oportunitats polítiques i militars que tenia al davant, i també va ser un diplomàtic hàbil que va negociar tractats amb els seus veïns. Va unificar el sistema legal i va afavorir el comerç. A més, va impulsar la creació d'obres literàries i arquitectòniques importants.
És famosa la narració que ell mateix fa de la seva vida al Llibre dels fets. Aquesta obra, que va dictar a escrivans, és considerada una de les quatre grans cròniques catalanes medievals. La llengua que hi fa servir és espontània i plena de frases fetes i expressions pròpies de l'època. Juntament amb la Crònica de Pere el Cerimoniós, són les dues úniques autobiografies de monarques medievals que existeixen.
+INFO
Ramon Llull (1232-1316)
Va ser un escriptor, filòsof, teòleg i missioner mallorquí, considerat un dels pensadors més destacats de la seva època i una figura clau en la història de la literatura i la filosofia catalanes. La seva obra abraça un ampli ventall de temes, incloent-hi filosofia, teologia, lògica, ciències naturals i literatura, i va escriure en català, llatí i àrab. Es considera el primer autor que va fer servir una llengua vulgar per escriure obres científiques.
Ramon Llull va néixer a Palma, a l'illa de Mallorca, poc després de ser conquerida per Jaume I. Pertanyia a una família benestant d'origen català, i es creu que va passar la seva joventut relacionant-se amb la cort del rei. Cap als trenta anys, va experimentar una profunda conversió religiosa que el va portar a abandonar la seva vida mundana i dedicar-se a l'estudi i a la difusió del cristianisme.
Se'n conserven més de 250 obres, com el Llibre de la contemplació de Déu, una extensa obra teològica; el Llibre de l'orde de cavalleria, un recull dels sabers i virtuts que ha de tenir qualsevol cavaller; l'Arbre de ciència, una mena d'enciclopèdia destinada a un públic sense gaire estudis; i el Llibre de meravelles, una obra que combina filosofia, teologia, ciència i literatura en forma de narració didàctica.
 |
| Pintura que representa Ramon Llull feta per Francesc Ribalta Solsona (cap al 1620) |
Ramon Llull va desenvolupar un sistema filosòfic i teològic original que seria conegut com a art lul·liana o lul·lisme. Aquest sistema volia demostrar les veritats de la fe cristiana mitjançant la raó, usant figures geomètriques, símbols i combinacions de conceptes per explorar i demostrar la realitat divina i la seva creació. Llull també va ser pioner en l'ús del català com a llengua literària i científica, fet que va contribuir al seu desenvolupament.
Arnau de Vilanova (1240-1311)
Va ser un metge reconegut i va contribuir a l'avanç de la medicina medieval. Va escriure diversos tractats sobre medicina, incloent-hi el Regimen sanitatis ad instar Partis Lyriace, una obra que va tenir una gran difusió per tot Europa. Se'l coneixia com "el metge dels reis i papes".
A més, va ser un prolífic escriptor que va deixar una obra extensa en llatí i català. Els seus escrits abasten diversos temes, com la medicina, la teologia, la filosofia i la política. Va predir l'arribada de l'Anticrist i la fi del món, i defensava aferrissadament el corrent espiritual dels franciscans.
 |
| Retrat d'Arnau de Vilanova que apareix en un llibre de l'Acadèmia de Medicina francesa |
També va ser un teòleg controvertit, ja que va criticar la corrupció de l'Església Catòlica i va defensar l'execució de reformes. Per això va ser perseguit per la Inquisició, tot i que finalment aconseguiria escapar de la condemna.
Arnau de Vilanova era un defensor del català com a llengua literària, i va ser ambaixador del rei Jaume el Just. En nom seu, va negociar amb el rei Felip IV de França l'estatus de la Vall d'Aran. Malauradament, la seva figura quedaria eclipsada per una llegenda que el feia mag i alquimista.
Bernat Desclot (aprox. 1240.1288)
Va ser un historiador català autor d'una de les grans cròniques catalanes medievals: el "Llibre del rei En Pere", també coneguda com la "Crònica de Bernat Desclot". Aquesta obra narra la història dels reis de la Corona des de Jaume I el Conqueridor fins a Pere II el Gran, centrant-se especialment en la figura de Pere el Gran. Es tracta d'una obra de gran valor històric i literari, que destaca per la seva claredat narrativa, el seu to amè i el seu patriotisme.
 |
| Escultura de Bernat Desclot feta el 1888 per Manuel Fuxà. Estava ubicada a l'actual Passeig Lluís Companys de Barcelona. Va ser destruïda el 1937. |
Elisenda de Montcada (1292-1364)
Elisenda era filla de Pere II de Montcada, senescal reial, i d'Elisenda de Pinós. Pertanyia a una de les famílies nobles més poderoses de Catalunya. Es va casar amb el rei Jaume II el Just el 25 de desembre de 1322, a la catedral de Barcelona. La parella no va tenir fills, i Jaume II va morir el 1327.
Després de la mort del seu marit, Elisenda va ser nomenada regent durant la minoria d'edat del seu nebot, qui seria Alfons III el Benigne. Va exercir la regència amb gran habilitat i eficàcia, mantenint la pau i la prosperitat dels seus dominis.
 |
| Retrat d'Elisenda de Montcada fet per Jaume Pahissa i Laporta (1923) |
A més de la seva tasca política, Elisenda va ser una important mecenes de les arts. Però la seva tasca més famosa seria la fundació del monestir de Pedralbes, l'any 1327.
Ausiàs Marc (1397-1459)
Va ser, probablement, el poeta més gran que ha donat la llengua catalana. Va néixer en una noble família valenciana amb fortes arrels literàries i culturals, i va estar molt vinculat a la ciutat de Gandia. La seva educació era la típica de la noblesa, incloent-hi formació militar. El 1420 va ser nomenat cavaller i va participar en les expedicions militars de Sardenya, Còrsega i Sicília. El seu servei seria recompensat per Alfons el Magnànim amb la concessió d'alguns privilegis sobre territoris prop de Gandia. A partir del 1425 es va retirar de la vida militar i va dedicar-se plenament a l'escriptura.
La seva vida personal va ser força dramàtica, ja que va perdre en la mort les seves dues esposes sense tenir-ne cap descendència legítima. La primera dona va ser, curiosament, Isabel Martorell, germana de Joanot Martorell (autor de "Tirant lo Blanc"). Segurament, la seva vida sentimental va influir en la seva obra, que sol transmetre un estat d'ànim trist i pessimista.
 |
| Retrat d'Ausiàs Marc restaurat i atribuït al pintor Jacomart (segle XV) |
L'obra d'Ausiàs Marc consta de 128 poemes i un total de més de 10.000 versos. Els seus poemes sovint exploren la contradicció i la complexitat de l'amor, i destaquen tant el desig com el patiment associat a la passió amorosa. També es va preocupar per temes filosòfics i morals, reflexionant sobre la condició humana, la mort, el destí i la virtut.
Un dels aspectes més destacats de l'obra d'Ausiàs Marc és el seu ús del català, amb una riquesa i una precisió lingüística que han estat molt valorades pels estudiosos. Va contribuir a la dignificació de la llengua catalana com a vehicle literari, establint un estil que influenciaria molts poetes posteriors. La seva obra va formar part del segle d'or català, amb el Regne de València com a motor cultural.
Joanot Martorell (aprox. 1413-1468)
Va ser un escriptor valencià conegut sobretot per la seva novel·la de cavalleria "Tirant lo Blanc", una de les obres més importants de la literatura catalana medieval i un clàssic de la literatura universal, considerada per molts com la primera novel·la moderna d'Europa. La seva obra també va sorgir al segle d'or de la literatura catalana, amb 487 capítols i més de 800 pàgines, en les quals s'explica la història d'un cavaller anomenat Tirant.
 |
| Retrat de Joanot Martorell que apareix a la "Crónica General de España" (1867) |
Joanot Martorell va ser educat com a noble i cavaller, i va mostrar sempre un fort caràcter ple d'ideals que el portaven a desafiar en duels els seus contraris. N'hi ha constància d'almenys quatre, tot i que cap d'ells acabaria en combat. El més famós potser va ser amb el seu cosí, Joan de Monpalau, que havia incomplert la seva promesa de casar-se amb Damiata, germana de Joanot. El poeta va aconseguir convèncer el rei Enric IV d'Anglaterra perquè fos jutge d'un combat entre els dos, però la intervenció de Maria, dona d'Alfons el Magnànim, faria que el duel no es dugués a terme. Finalment, el conflicte quedaria resolt amb una quantitat de diners que rebria Damiata.
Isabel de Villena (1430-1490)
Va ser una escriptora i religiosa valenciana de gran importància en la literatura catalana medieval. Era filla il·legítima del noble Enric de Villena, però va ser legitimada i criada a la cort del rei Alfons el Magnànim, del qual era cosina segona. A causa de la seva noblesa i educació, va tenir accés a una formació cultural privilegiada per a una dona de la seva època.
El 1445 Isabel de Villena va ingressar amb només 15 anys al convent de la Trinitat de València, on es va fer monja clarissa. Aleshores és quan va adoptar el nom d'Isabel, ja que havia nascut amb el d'Elionor. Més tard, el 1462, va ser nomenada abadessa del mateix convent, càrrec que ocuparia fins a la seva mort. Durant la seva vida religiosa, va destacar per la seva tasca d'ensenyament i per la seva producció literària.
 |
| Dibuix d'Isabel de Villena fet per Pedro Pascual Moles (1791) |
La seva obra més coneguda és el Vita Christi, una narració sobre la vida de Jesucrist des d'una perspectiva única i femenina. Aquesta obra, escrita en català, es diferencia d'altres relats medievals sobre la vida de Crist per la seva particular atenció als personatges femenins.
Ferran II (1452-1516)
Ferran II, rei de la Corona d'Aragó, es va casar en secret amb Isabel de Castella l'any 1469, ja que tots dos eren besnets de Joan I de Castella i Leonor d'Aragó. Aquesta consanguinitat, encara que llunyana, no era ben vista pel papa. Finalment, el matrimoni es va poder legalitzar i pocs anys després rebrien el tron que a cadascun li tocava. Isabel governaria Castella i Ferran la Corona d'Aragó. Així que, en realitat, el seu matrimoni no va unir territoris ni regnes, sinó simplement va unir dues dinasties que, curiosament, tenien un origen comú. Tots dos venien de dues branques de la Casa de Trastàmara, una dinastia castellana.
El tron de la Corona d'Aragó havia passat de la dinastia catalana del Casal de Barcelona a la dinastia castellana de la Casa de Trastàmara el 1412, per mitjà del polèmic Compromís de Casp. Pel que fa a Castella, des del 1369 que era governada per aquesta mateixa casa. Però, malgrat l'origen de la dinastia, Ferran II de castellà tenia més aviat poc.
 |
| Retrat de Ferran II fet per Michel Sittow a finals del segle XV |
Ferran sempre va governar pensant en l'interès de la seva Corona i respectant les seves institucions i trets culturals, tot i que no ho va tenir fàcil. A l'Aragó no s'avenia amb l'aristocràcia local, que sempre buscava maneres de donar-li problemes i marginar-lo en les corts. A Mallorca, malgrat les seves bones intencions, la classe dirigent actuava de forma sectària i posava entrebancs a qualsevol iniciativa reial, per molt bona i necessària que fos. En canvi, a Catalunya i València li va anar millor.
Catalunya venia d'una època molt complicada, entre la Guerra Civil i el conflicte dels remences (pagesos que patien els abusos dels senyors), i la situació econòmica era tan dolenta que València s'havia convertit en el motor comercial i cultural de la Corona durant tot el segle XV. Ferran va haver de ser estricte i fins i tot autoritari amb mesures que mai agradaven a tothom. Però va aconseguir redreçar l'economia catalana i acabar amb el conflicte remença gràcies a la sentència de Guadalupe del 1486, que anul·lava tots els mals usos dels senyors contra la pagesia. Per tot plegat, la seva vinculació al món català era evident. I així ho entenia la noblesa castellana, ja que li deien amb sorna "viejo catalanote".
El 2 de gener de 1492 Ferran i Isabel van doblegar el Regne de Granada, l'últim reducte musulmà de la península. I el 12 d'octubre Cristòfor Colom "descobria" Amèrica, gràcies al suport de Castella. Tot plegat, faria que el papa Alexandre VI els donés el títol de Catòlics. Per això els coneixem com a Reis Catòlics.
Ferran no tenia gaire interès en les Amèriques i es va estimar més centrar-se en la mar Mediterrània, tal com era tradició en la seva Corona. De fet, legalment els nous territoris conquerits a l'atra banda de l'oceà serien dominis castellans i haurien de ser explotats i poblats principalment per súbdits de Castella. Per això la llengua imposada va ser el castellà.
Els problemes successoris a Castella, amb Joana la Boja pel mig i l'entrada en escena de la dinastia austríaca dels Habsburg, i l'odi de la noblesa castellana envers Ferran, fa fer que el rei català busqués la manera de trencar la unió dinàstica i que la Corona d'Aragó se separés de la monarquia castellana. Però ja era gran i necessitava un successor legítim. Així que quan va morir Isabel, l'any 1504, Ferran de seguida es va tornar a casar, aquest cop amb una princesa francesa, Germana de Foix. Malauradament, el fill que va néixer de la relació, Joan d'Aragó i Foix, va morir a les poques hores. La resta d'intents d'embaràs no tindrien èxit. Finalment, el 1516, Ferran II d'Aragó moria sense la descendència desitjada, i la seva Corona quedaria lligada a Castella per mitjà de la dinastia dels Habsburg.
+INFO
