Les Guerres Carlines i el camí cap al liberalisme

Les Guerres Carlines van ser una sèrie de conflictes civils que van tenir lloc a Catalunya i Espanya durant el segle XIX, mentre que el liberalisme intentava fer-se lloc en una societat totalment inestable. Malgrat el caos d'aquesta època, intentarem resumir els principals esdeveniments.

❗Toca o clica les imatges per veure-les més definides

Com que Ferran VII no tenia fills barons, va decidir abolir la Llei Sàlica (que impedia que una dona regnés), per mitjà de l'anomenada Pragmàtica Sanció (1830). D'aquesta manera, la seva filla Isabel, nascuda pocs mesos després, es convertia en successora. Això no va agradar gens al seu germà, Carles Maria Isidre, que aspirava a ser rei. Tant ell com els seus seguidors consideraven il·legal la Pragmàtica Sanció i estaven decidits a lluitar pels drets successoris de la corona. Quan Ferran VII va morir el 1833, el conflicte va esclatar. Els principals suports de la causa carlina es trobaven a Euskadi, Navarra i les comarques de l'interior de Catalunya, València i Aragó.

Ferran VII

El 29 de setembre de 1833 Isabel II era proclamada reina, però com que era encara molt petita, no tenia ni tres anys, va comptar amb dues regències, primer de la seva mare, Maria Cristina de Borbó (1833-1840), i després del general Baldomero Espartero (1840-1843).

El rerefons de la disputa es convertiria, en realitat, en un assumpte polític. Dos models estaven enfrontats: per una banda, l'absolutisme que representava l'Antic Règim i, per l'altra, el liberalisme, que en Europa també produiria nombroses revoltes. 

Els carlins eren partidaris d'un rei fort, d'una Església amb molt de poder i del manteniment dels furs (drets territorials històrics), que encara eren vigents a Euskadi i Navarra. Posar-se del costat de Carles Maria Isidre significava mantenir aquest model tradicional, lligat a l'absolutisme. Per contra, els liberals, també anomenats isabelins, defensaven una monarquia constitucional i un estat més modern, on la llei protegís la propietat privada, el mercat lliure i les llibertats individuals. Donar suport a Isabel era una oportunitat per canviar les coses.

La majoria dels carlins eren pagesos, artesans, petits nobles i molts clergues. Estaven descontents amb els canvis econòmics que podria ocasionar el liberalisme, com la desamortització de terres, que posava a la venda molts terrenys de l'Església i petita noblesa. Aquesta reforma beneficiava a la burgesia i els nobles més rics, ja que només ells podien permetre's comprar-los. I, esclar, els nous amos no tenien intenció de mantenir les normes i drets tradicionals de les terres. Ara bé, en el cas dels bascos, una part importants de la burgesia, més tradicional i conservadora, sí que simpatitzava amb les idees carlines, perquè no volien perdre el seu govern foral i sistema tributari propi.

La burgesia urbana i la classe obrera, en especial a Catalunya, van donar suport majoritàriament al liberalisme, ja que esperaven que els portés més prosperitat econòmica i llibertat. Per a ells significava una mirada cap endavant, cap a noves oportunitats. Mentre que els empresaris tenien l'esperança de millorar els seus negocis i aportar més prosperitat al país, els obrers creien també els seria més fàcil millorar les seves condicions i lluitarien perquè el model liberal fos beneficiós per a les classes populars. Ni uns ni altres volien en cap cas l'absolutisme.

El liberalisme polític consolidava clarament el capitalisme, cosa que feia d'aquest model econòmic un problema per a molts carlins. Creien que el model econòmic tradicional seria més beneficiós per a ells i no se'n refiaven de les noves idees. Si això implicava també defensar una monarquia autoritària i uns valors religiosos inflexibles, ho feien.

Carles Maria Isidre

Els carlins provocarien fins a tres guerres.

La Primera Guerra Carlina (1833-1840) tindria lloc durant la primera regència, la de Maria Cristina, moment en què Carles Maria Isidre va proclamar oficialment el seu dret al tron. Va ser perseguit a Portugal i després va dirigir una campanya contra Madrid, però no va tenir èxit. Durant aquella època s'aprovaria l'Estatut Reial de 1834, que limitava els poders del rei, i la Constitució de 1837, la primera progressista que establia una monarquia parlamentària. També esclatarien les primeres bullangues a Barcelona l'any 1835, que deixaven anar tota la ràbia d'una població desitjosa de canvis profunds.

Durant la Primera Guerra Carlina, les topades entre liberals i carlins armats eren freqüents. A Barcelona fins i tot la Ciutadella va patir dues vegades l'assalt de milers de persones, una el 4 de gener de 1836, que acabaria amb l'execució d'entre 100 i 150 presoners carlins; i l'altra el 26 de desembre de 1837, que acabaria amb 70 carlins morts. Aquest seria el conflicte més greu dels tres.

Com que els liberals no estaven prou contents amb les cessions de la Corona i la reina regent tenia una vida privada plena d'escàndols i corrupció, el 1840 Maria Cristina va ser obligada a exiliar-se. Aquest seria el moment en què el general Espartero agafaria la regència. 

Maria Cristina de Borbó

Barcelona es va tornar a revoltar en dues noves bullangues de caire liberal progressista i amb el suport dels republicans. La ciutat seria bombardejada el 1842 i 1843. Les polítiques d'Espartero no van fer fortuna i es va guanyar molts enemics, així que acabaria exiliat a l'estiu del 1843, entremig dels dos bombardejos barcelonins. Farts com estaven a Madrid de regències i amb la intenció de donar estabilitat al govern, Isabel, amb tan sols 13 anys, va ser considerada major d'edat i va jurar la Constitució el 10 de novembre de 1843. Així iniciaria oficialment el seu regnat, que duraria fins al 1868.

El general Espartero

Al cap de poc de començar a regnar Isabel II, es va aprovar la Constitució de 1845, de tendència liberal, però encara força moderada, cosa que feia que molts pensessin que era un pas enrere, mentre que per als carlins no n'hi havia prou.

Aleshores, començaria la Segona Guerra Carlina (1846-1849), que només tindria efecte a Catalunya. En aquesta etapa, a Catalunya els carlins eren coneguts com a matiners, per això també se li diu Guerra dels Matiners. Sobretot actuaven com a bandolers en grups d'uns quants centenars i feien atacs ràpids a tropes reials. Però les successives derrotes farien fracassar l'aixecament.

Per què se'ls deia matiners als carlins catalans? Alguns creuen que era perquè es reunien i feien accions militars a primera hora del matí, abans que sortís el sol. Això els donava un avantatge tàctic sobre els seus enemics, que no estaven preparats per a un atac tan d'hora. D'altres diuen que abans de començar els atacs resaven el rosari de l'aurora, una pregària que se celebra de matinada. A més, molts carlins eren pagesos que començaven la seva jornada laboral a primera hora del matí.

Isabel II

Durant el regnat d'Isabel II, el liberalisme tenia una força difícilment suportable. Durant tot aquest temps els partits polítics que governaven eren de tendència liberal, més o menys radical, així que la monarquia va haver d'adaptar-se per sobreviure. Amb tot, no seria gens fàcil i el caos es mantindria durant dècades. 

El Partit Moderat (els més conservadors d'entre els liberals) tindria 10 anys de poder; una època que rep el nom de Dècada Moderada (1844-1854). La política, però, estava tan corrompuda que alguns sectors van planificar un pronunciament militar per obligar la reina a canviar el govern. El pronunciament el va iniciar el general O'Donnell, però no va tenir el suport militar que esperava. Per contra, el suport popular sí que va ser destacable, fins al punt que Madrid i Barcelona van viure insurreccions que s'estendrien a altres ciutats. La classe obrera anava al capdavant de les revoltes. Finalment, la reina va cridar el general Espartero, que se l'havia permès tornar de l'exili, i el va encarregar la missió de formar un nou govern de caire progressista. Així començava el Bienni Progressista (1854-1856). 

El 1855 va tenir lloc la vaga general de Catalunya. Va ser entre el 2 i el 10 de juliol i va comptar amb la participació massiva de treballadors de la indústria tèxtil, principalment de Barcelona i altres localitats industrials catalanes. Els obrers es queixaven de la introducció de noves tecnologies, que els feien perdre llocs de treball, i les males condicions laborals. Si el govern ja arrossegava divisions i baralles internes a dojo, aquesta vaga acabaria per trencar-lo del tot. Finalment, el 1856, el poder tornaria als moderats per mitjà del partit Unió Liberal, i seria presidit per O'Donnell.

Leopoldo O'Donnell

Com les coses no acabaven d'anar bé, al setembre del 1868, una coalició de liberals progressistes, demòcrates i republicans van dur a terme una revolució que va obligar Isabel II a marxar a l'exili. Aquest esdeveniment, conegut com La Gloriosa, va suposar la fi del seu regnat i de la dinastia dels Borbons, almenys per un temps. Aleshores, començaria l'anomenat Sexenni Democràtic, que duraria fins al 1875.

Durant el Sexenni Democràtic van passar moltes coses. Primer es va formar un govern provisional que el 1869 va promulgar una nova Constitució, aquest cop liberal de mena, que reconeixia la sobirania nacional, la llibertat de culte i d'impremta, acceptava plenes llibertats individuals i proclamava el sufragi universal masculí. 

Després de la Constitució de 1869, es va buscar un nou rei. L'elegit va ser Amadeu I de Savoia, dinastia que governava a Itàlia. El seu regnat ocasionaria la Tercera Guerra Carlina (1872-1876), moment en què Carles Maria dels Dolors, net de Carles Maria Isidre, va cridar a la revolta. Com que va prometre la restauració de les Institucions Catalanes, abolides pels Decrets de Nova Planta de Felip V, molts catalans es van canviar al bàndol carlí.

Amadeu I de Savoia

El regnat d'Amadeu I duraria poc més de dos anys (1870-1873), quan tip de tot va abdicar per iniciativa pròpia. No va ser un rei que es guanyés el suport de la gent i per a molts polítics era només una solució temporal. A més, havia bregat amb un estat totalment dividit entre monàrquics conservadors, monàrquics liberals, monàrquics absolutistes, republicans i carlins. Senzillament, no va poder suportar tot el caos que hi havia. La seva partida seria aprofitada per proclamar la Primera República Espanyola (1873-1874).

La Primera República Espanyola es va enfrontar a nombrosos reptes, com les divisions internes entre els mateixos republicans, la Tercera Guerra Carlina i contínues dificultats econòmiques. Com que la situació era insostenible, Manuel Pavía, capità general de Castella la Nova, va dissoldre el Congrés dels Diputats per la força el 3 de gener de 1874. Es van suspendre les garanties constitucionals i es va establir una dictadura militar. El general Francisco Serrano seria nomenat president del govern. El 29 de desembre la República arribava a la seva fi amb la proclamació del retorn de la dinastia borbònica en la persona d'Alfons XII.

Il·lustració de la proclamació de la Primera República Espanyola

Poc després de la proclamació d'Alfons XII, els carlins tiraven definitivament la tovallola i passaven a ser un moviment residual. Els pretendents carlins al tron s'havien succeït al llarg de la segona meitat segle XIX: Carles Lluís de Borbó, Joan Carles de Borbó i Carles Maria dels Dolors de Borbó, tots descendents de Carles Maria Isidre. I tant la segona com la tercera carlinada havien estat simples escaramusses entre carlins i soldats reials. Ara ja deixarien de ser un problema.

El regnat d'Alfons XII va conduir el govern a la creació de la Constitució de 1876, que tornava a tenir un caràcter conservador negant la sobirania al poble i establint el catolicisme com la religió de l'estat. Amb tot, Espanya era molt més liberal que dècades enrere, ja que moltes de les reformes fetes enmig del caos que hi havia es van quedar consolidades. A més, el liberalisme havia arrelat amb força a Europa per mitjà de diverses revolucions populars dirigides per la burgesia, els obrers i els intel·lectuals, i això, es vulgui o no, acabaria influint en la política espanyola.

Alfons XII

La lluita entre el liberalisme i les idees més tradicionalistes va ser una constant durant bona part del segle XIX, i no només a Catalunya i Espanya, sinó a tot Europa. Finalment, la filosofia liberal acabaria amarant la majoria de les democràcies, en major o menor mesura, fet que transformava la societat estamental típica de l'Antic Règim en una societat regida per la llibertat individual, el consum i el capitalisme, tot en companyia de la Revolució Industrial.

Semblava que la modernitat venia del braç del liberalisme, però alhora provocava un munt d'injustícies i milers de famílies camperoles en van patir les conseqüències. De la mà del liberalisme també era més fàcil centralitzar els poders de l'estat, fet que xocava, per exemple, amb la possible restauració de les institucions històriques de Catalunya. Per això els catalanistes liberals tenien doble feina per tal d'acomodar les noves idees en el camí cap a un major autogovern de Catalunya. 

Els liberals, per la seva banda, tenien motius de pes en la seva lluita, com deixar enrere del tot l'Antic Règim, acabar amb el poder abusiu del rei, guanyar llibertats individuals i donar ales al capitalisme, que portaria progrés i una indústria forta. 

Encara que els obrers es van posar de part del liberalisme en un principi, quan van veure que el nou model no satisfeia del tot les seves necessitats, van fer costat a una nova ideologia contrària al capitalisme liberal: el socialisme. 

I, com a apunt final, tot i l'aparent democratització d'Espanya, l'estat estava sumit en un sistema polític totalment fraudulent que no acabava de reformar-se del tot, en què els principals dos partits, conservadors i progressistes, manipulaven les eleccions per alternar-se al poder sota el vistiplau del rei. Aquest sistema bipartidista duraria durant tota la Restauració Borbònica fins al 1923, quan es va produir el cop d'estat de Primo de Rivera.

PRINCIPALS DATES 

Pragmàtica Sanció el 29 de març de 1830

Mort de Ferran VII el 29 de setembre de 1833

Primera Guerra Carlina del 2 d'octubre de 1833 al 6 de juliol de 1840

Regència de Maria Cristina (1833-1840)

Estatut Reial de 1834

Bullangues de Barcelona de 1835

Constitució de 1837

Exili de Maria Cristina el 17 d'octubre de 1840

Regència del general Espartero del 12 d'octubre de 1840 al 30 de juliol de 1843

Bullangues de Barcelona de 1842 i 1843

Isabel II jura la Constitució el 10 de novembre de 1843

Constitució de 1845

Segona Guerra Carlina del 12 de setembre de 1846 al 17 de maig de 1849

Exili d'Isabel II el 30 de setembre de 1868

Constitució de 1869 sota un govern provisional

Regnat d'Amadeu I de Savoia del 16 de novembre de 1870 a l'11 de febrer de 1873

Tercera Guerra Carlina del 21 d'abril de 1872 al 21 de febrer de 1876

Primera República Espanyola de l'11 de febrer de 1873 al 29 de desembre de 1874

Regnat d'Alfons XII del 29 de desembre de 1874 al 25 de novembre de 1885

Constitució de 1876

Regnat d'Alfons XIII del 17 de maig de 1886 al 14 d'abril de 1931 (Cap al final tindria lloc la dictadura de Primo de Rivera del 13 de setembre de 1923 al 28 de gener de 1930)

Exili d'Alfons XIII el 14 d'abril de 1931

Segona República Espanyola del 14 d'abril de 1931 a l'1 d'abril de 1939

Constitució de 1931

Cop d'estat de Franco el 17 de juliol de 1936 a Melilla i Guerra Civil fins a l'1 d'abril de 1939. 

Establiment de la dictadura franquista.

FONTS

Veus una errada? Fes-m'ho saber!

EL GAT SABERUT