El genocidi de Ruanda
El genocidi de Ruanda va tenir lloc entre abril i juliol de 1994. Durant cent dies, els hutus van assassinar sistemàticament almenys 800.000 tutsis.
❗Toca o clica les imatges per veure-les més definides
 |
Es considera un genocidi perquè l'objectiu era l'extermini total d'un grup específic clarament diferenciat: els tutsis. A més, hi va haver un ús generalitzat de la violència sexual contra les dones, fins i tot menors d'edat.
El conflicte es va desencadenar arran de l'assassinat del president ruandès Juvénal Habyarimana, que era hutu, el 6 d'abril de 1994. Aquesta mort va fer esclatar un odi que feia molt de temps que es gestava. La comunitat internacional veuria les matances des de lluny i de forma gairebé impassible.
Quan es parla d'hutus i tutsis sovint es diu que són ètnies, però hi ha molt de debat sobre aquesta qüestió, ja que comparteixen la mateixa cultura, religió i llengua, i no és clar que tinguin un origen diferent.
HISTÒRIA PRECOLONIAL
Es creu que fa uns 2.000 anys hi va haver una gran expansió de tribus de llengua bantu per tot el centre d'Àfrica. La regió de Ruanda quedaria finalment poblada per dos grups principals: els hutus i els tutsis. A partir d'aquí tot són especulacions. Potser van venir tots junts i amb el temps es van formar els grups diferenciats, o van arribar de forma separada i en èpoques diferents, els hutus per una banda i els tutsis per una altra.
Un altre grup, que en aquest cas ja es trobava a Ruanda, són els batwa. Com que són pigmeus, en aquest cas sí que podem parlar d'una ètnia diferent. Tradicionalment han sigut caçadors-recol·lectors de les muntanyes i van substituir a poc a poc la seva llengua pròpia pel kinyarwanda, l'idioma bantu d'hutus i tutsis.
El problema, per tant, és que no sabem si originàriament els hutus i tutsis van quedar separats perquè ja havien arribat separats o perquè amb el pas dels segles la societat de forma natural va crear aquesta divisió. Una cosa segura és que amb el pas del temps la classe dirigent estaria formada per tutsis, tot i ser el col·lectiu minoritari.
La gran diferència en els percentatges (84% hutus, 15% tutsis) podria avalar una divisió purament social i progressiva en dues castes; la petita dominant i la gran subordinada. Si en realitat haguessin estat dos pobles separats des d'un principi, és molt probable que els percentatges fossin més equilibrats.
A partir del segle XV, la regió conformaria el Regne de Ruanda. Ruanda sembla que prové de la llengua bantu antiga i significa 'la terra' o 'el país'. La reialesa, la noblesa i la classe guerrera era tutsi. Els reis, que rebien el títol de Mwami (cap tribal) sortien del clan Nyiginya. Els tutsis que no pertanyien a aquests grups eren generalment ramaders. Qui era hutu, en canvi, es dedicava a l'agricultura, i solia tenir una posició subordinada.
 |
| Reconstrucció de l'antic palau reial tutsi a Nyanza Font |
Abans de la colonització europea, hi havia una complexa estructura social a Ruanda. La condició de tutsi o hutu es podia modificar en el cas de canviar de feina o com a resultat d'un matrimoni entre grups, fet que passava sovint. Si un hutu era capaç d'adquirir molt de bestiar, es podia fer tutsi, i si un tutsi, pel motiu que sigui, perdia el seu bestiar, s'havia de fer hutu. Això sí, els que regulaven i controlaven la societat eren sempre tutsis. Però no tot era blanc o negre. Els tutsis comuns no tenien la bona vida dels tutsis de les elits, que eren una petita part del grup, i els hutus que havien aconseguit riquesa no es diferenciaven gaire dels tutsis de classe alta.
Quan parlem de tutsis i hutus possiblement hauríem de parlar de grups socials diferenciats o castes permeables i no d'ètnies, o no almenys des d'un punt de vista racial.
Si bé no es pot dir que hi hagués una guerra oberta o un conflicte constant entre tutsis i hutus, sí que hi havia tensions i desigualtats entre els dos grups. Però res a veure amb el que passaria després.
PERÍODE COLONIAL
El 1895 Alemanya va colonitzar Ruanda amb la col·laboració interessada del rei Yuhi V, que necessitava enfortir la seva posició davant del poble per conservar-la. Es van mantenir els poders locals, però amb un govern més centralitzat. Després de la Primera Guerra Mundial, Ruanda va passar a ser administrada per Bèlgica sota un mandat de la Societat de Nacions (predecessora de l'ONU).
Els belgues van convertir la divisió social en una divisió racial. Van assegurar que els tutsis eren en realitat una raça superior, més civilitzada i més propera als europeus blancs.
Les autoritats belgues van sotmetre la població a mesures racials per intentar crear patrons que diferenciessin els dos grups, com el nas més llarg, els llavis més gruixuts o la pell més fosca. Val a dir que aquestes diferencies han estat sempre molt discutides i que els matrimonis mixtos que durant segles es van produir les invalidarien per complet.
El fet que els belgues donessin aquesta superioritat racial als tutsis, a més de crear polítiques totalment discriminatòries contra els hutus, va intensificar de forma antinatural la mala maror entre els dos grups. I, esclar, els hutus serien el grup que més rancúnia i odi amagarien.
INDEPENDÈNCIA DE RUANDA
Quan el 1962 els ruandesos es van independitzar dels belgues, els hutus van prendre el control del govern declarant la República de Ruanda. Com a conseqüència, uns 100.000 tutsis van ser assassinats i uns 150.000 es van exiliar a altres països. Els exiliats van fundar el Front Patriòtic Ruandès (FPR) i el 1990 van començar una guerra civil que duraria fins al 1993, quan es va arribar a un acord. Es crearia un govern de coalició compost tant d'hutus com de tutsis amb mesures graduals que beneficiessin tots dos bàndols.
Però el 6 d'abril de 1994, l'avió que transportava el president Juvénal Habyarimana i el seu homòleg de Burundi, Cyprien Ntaryamira, tots dos hutus, va ser atacat per dos míssils llançats des de terra. Tots els qui anaven a bord van morir. Mai s'ha sabut segur qui va ser l'autor de l'atac. Mentre que algunes versions i investigacions apunten al FPR, d'altres diuen que van ser milicians extremistes hutus per provocar una escalada de violència sense precedents. Dit d'una altra manera, volien generar l'espurna que fes saltar tot pels aires.
EL GENOCIDI
Els hutus representaven el 84% del total de la població, i durant els 100 dies que van seguir l'atemptat van protagonitzar una campanya planificada de matança contra els tutsis, que eren el 15%. Tant els soldats de l'exèrcit nacional, com els grups paramilitars (els interhamwes) i la gent hutu de carrer hi van participar. Es creu que el 75% del grup tutsi, unes 800.000 persones, van morir assassinades. També milers d'hutus moderats que no estaven d'acord amb el que passava acabarien morts en mans dels seus.
Com que tothom estava clarament registrat segons el grup de pertinença (una de les "grans idees" belgues), els hutus van muntar barricades i zones de control per demanar la targeta d'identificació. En molts casos també se sabia on vivien famílies senceres de tutsis i els hutus simplement entraven a casa seva i els atacaven amb matxets. També hi havia llistes amb els noms dels objectius.
Molts hutus de carrer, que no pertanyien ni a l'exèrcit ni als grups paramilitars, van caure en l'odi fins al punt de matar els seus veïns i amics, amb els quals fins aleshores havien tingut una bona relació. Alguns hutus, en canvi, es van veure obligats a assassinar tutsis per salvar-se a si mateixos i les seves famílies, ja que aixecar sospites de no fer costat als genocides era jugar-se la vida. L'objectiu d'aniquilar tots els tutsis era clarament exhibit i fomentat de forma pública i pels mitjans de comunicació.
Tot i que la majoria dels ruandesos eren cristians, la religió no els feia arronsar. Alguns assassinats massius es van produir en esglésies i molts hutus fins i tot resaven públicament abans de sortir a matar.
Durant tres mesos el caos es va apoderar de Ruanda. Diàriament els carrers s'omplien de cadàvers. Els tutsis s'amagaven on podien mentre que els hutus feien partides de caça i escorcollaven minuciosament cada racó dels pobles i ciutats. Els més afortunats aconseguien fugir del país. La violència cruel dels agressors i la por desesperada de les víctimes amarava cada minut del dia.
 |
| Centenars de cossos de tutsis apilonats, molts d'ells nens, mentre grups d'hutus fugen per l'arribada dels guerrillers del FPR en la fase final del conflicte |
La violació va ser una altra forma de violència exercida pels hutus. L'ONU creu que al voltant de 250.000 dones i nenes van ser violades. Pràcticament totes les dones que van sobreviure al genocidi van patir aquesta agressió.
Un bon grapat de supervivents es van encomanar del VIH, ja que, durant el conflicte, els extremistes hutus van alliberar dels hospitals centenars de pacients amb aquest virus en fase avançada i els van formar en "esquadrons de violació". La intenció era infectar i provocar una mort lenta.
Les dones tutsis també van ser atacades amb la intenció de destruir les seves capacitats reproductives. La mutilació sexual de vegades es produïa després de la violació i incloïa la mutilació de la vagina amb matxets, ganivets, pals esmolats, aigua bullent o àcid. Els homes també serien en ocasions víctimes de violacions sexuals, inclosa la mutilació pública dels genitals.
L'Església Catòlica va tenir un paper clau en la massacre. Molts sacerdots i religiosos hutus hi van participar directament, o bé matant tutsis o bé donant-los als milicians hutus. Altres van fer els ulls grossos davant la violència o van escampar propaganda que demonitzava els tutsis. Els membres tutsis de l'Església eren perseguits pels seus germans de fe hutus sense importar que tinguessin les mateixes creences. Pel que fa als líders protestants, molts també van ser còmplices de les matances amb sermons incendiaris i donant refugi, menjar i armes als hutus radicals.
L'únic grup religiós que no va participar ni directament ni indirectament en el genocidi van ser els Testimonis de Jehovà. No hi va haver cap atac entre ells ni cap acusació per part d'un tribunal.
Cal recordar que la minoria ètnica pigmea dels batwa, que representava l'1% de la població, també va patir els atacs hutus, ja que es creia que ajudaven al RPF. Es creu que dels 30.000 que hi havia uns 10.000 van morir. Sovint se'n parla dient que són les víctimes oblidades del genocidi.
Abans del genocidi l'ONU tenia a Ruanda una força de 2.500 soldats professionals. Però els Estats Units van pressionar per reduir aquesta força al mínim, ja que creien que no hi havia motiu real per a un desplegament tan gran. Només 270 soldats s'hi quedarien. Tres mesos després començava el genocidi. Tant la manca de previsió com la decisió tan desencertada de reduir les tropes es considera un dels grans fracassos de l'ONU en la seva història.
Durant els tres mesos de matances, la comunitat internacional no va ser capaç de prendre cap mesura per intentar detenir el genocidi.
La fi del genocidi va arribar quan el FPR, liderat per Paul Kagame, va derrotar l'exèrcit nacional i va establir un nou govern al país a mitjans de juliol. Uns dos milions d'hutus van fugir de Ruanda a països veïns per por a les represàlies. Tres anys després la majoria de ruandesos exiliats, tant hutus com tutsis, ja havien tornat a casa, i Ruanda es considerava segur per als turistes.
L'ACCIÓ DE LA JUSTÍCIA
Tot just després l'ONU va crear el Tribunal Penal Internacional per a Ruanda amb la intenció de perseguir i jutjar els principals promotors i autors del genocidi. Durant els següents anys, els jutges van condemnar 61 comandaments militars, governants i empresaris, a més de religiosos, milicians i responsables de mitjans de comunicació després d'escoltar uns 3.000 testimonis. Tot i que molts ruandesos no acaben d'entendre que el càstig màxim sigui la cadena perpètua, i no la mort, el Tribunal ha estat el primer de la història a fallar contra responsables d'un genocidi.
Un dels principals instigadors del genocidi va ser l'empresari Félicien Kabuga. Era conegut per la riquesa obtinguda gràcies a les plantacions de té que posseïa al nord del país, a més d'altres inversions. Des del primer moment va fomentar i finançar el genocidi amb tots els seus recursos. Quan el conflicte estava a punt d'acabar, va fugir de Ruanda. Després d'estar molts anys com a fugitiu, el 2020 va ser detingut a París. En la seva primera compareixença davant d'un tribunal de La Haia se'l va veure molt deteriorat i es va declarar no culpable. Finalment, després de comprovar que patia demència vascular i la malaltia d'Alzheimer, el 2023 seria declarat mentalment no apte per ser jutjat.
 |
| Félicien Kabuga en la seva primera compareixença a La Haia |
Mentre que Kabuga s'amagava de la justícia, Ruanda necessitava jutjar una quantitat enorme de sospitosos dins de les seves fronteres. Per aconseguir-ho, es van usar els tribunals populars anomenats gacaca, que significa 'herba alta', referint-se a l'espai públic on es reunien. Aquests tribunals locals ja havien funcionant anteriorment per resoldre problemes comunitaris. En aquest cas, però, servirien per alleujar la pressió sobre els tribunals nacionals, que eren incapaços de fer front a tots els processos. Les presons estaven abarrotades de sospitosos i calia accelerar els judicis. El 2001 començarien a funcionar en fase de proves.
A partir del 2005, més de 12.000 tribunals Gacaca van tramitar 1,2 milions d'imputacions, la majoria de les quals acabarien amb condemna. Aquests judicis també volien servir per promoure la reconciliació oferint a les víctimes un mitjà per conèixer la veritat sobre la mort dels seus familiars. A més, donaven als culpables l'oportunitat de confessar els seus crims, mostrar remordiments i demanar perdó davant la seva comunitat.
Amb tot, molts han criticat aquests tribunals comunitaris, ja que actuaven al marge de les lleis i maneres de fer de la justícia occidental. Alguns defensen que era un paperot fomentat des del govern per aparentar que els culpables pagaven i que les víctimes tancaven ferides. També s'ha criticat que els crims comesos pels tutsis com a venjança després del genocidi hagin quedat fora de la seva jurisdicció.
A més, unes 10.000 persones han estat jutjades en tribunals nacionals per la seva relació amb el genocidi. Hi ha hagut judicis a Bèlgica, Alemanya, Suïssa, Canadà, Noruega, Països Baixos, França i Suècia.
LA SOCIETAT RUANDESA DESPRÉS DEL GENOCIDI
Des del genocidi de 1994, Ruanda va quedar presidida per Pasteur Bizimungu, un hutu moderat, mentre que el vicepresident i ministre de defensa era Paul Kagame, líder tutsi del FPR. Bizimungu va fer un gran esforç per promoure la reconstrucció nacional i la reconciliació, tot i que no evitaria entrar dues vegades en conflicte amb el Congo, que en aquell moment es deia Zaire, per ajudar a enderrocar els governs existents. Finalment, una sèrie d'acords de pau signats el 2003 posarien fi a la majoria d'hostilitats.
Des de l'any 2000 el govern ruandès estava en mans de Paul Kagame, després de la dimissió forçada de Bizimungu. La constitució creada el 2003 establia la igualtat de tots els ruandesos davant la llei i la llibertat d'expressió, de religió i de reunió. També es van implementar diverses mesures per promoure la barreja entre grups i combatre la discriminació, tot mentre que els tribunals Gacaca començaven a funcionar. A més, es van implementar polítiques per garantir la representació equitativa de tots els grups a les institucions i administració pública, i es van creat diversos memorials del genocidi per recordar les víctimes i educar les generacions futures.
 |
| Memorial de Murambi, una antiga escola on van ser assassinats 20.000 tutsis. Quan van començar els atacs, el bisbe i l'alcalde els va enviar aquí amb la promesa de protecció. Tot seria un engany. Després d'estar dies reclosos sense menjar ni aigua, les milícies hutus els van exterminar. |
 |
| Memorial de Kigali, amb fotos d'algunes de les víctimes identificades. Als terrenys del centre hi ha unes 250.000 persones enterrades en fosses comunes. |
Com a resultat dels esforços de tots, la convivència ha sigut estable i l'ús del terme ètnia és gairebé tabú a Ruanda. Molts ruandesos consideren que el terme és perillós i divisiu, ja que pot ser utilitzat per justificar la violència i la discriminació. En general, tothom evita fer-lo servir, en especial en públic, per por d'ofendre o ser mal interpretat. Per això s'usen termes més neutres, com "ciutadans ruandesos" o "residents de Ruanda", per descriure la població del país.
Molts investigadors de diferents camps, com científics socials i experts en salut mental, han analitzat a fons el genocidi, les seves conseqüències i com la població viu amb un passat recent tan dolorós.
Pel que fa a Paul Kagame, ha estat aclamat per la seva gestió després del genocidi i la seva contribució a la reconstrucció del país. Molts el veuen com un líder fort i visionari que ha modernitzat Ruanda i ha promogut el creixement econòmic. Durant el seu llarg mandat, el país també ha millorat els indicadors socials, com l’esperança de vida i l’educació. Aquest èxit ha contribuït a la popularitat de Kagame entre alguns sectors importants de la població. També ha fomentat la reconciliació i la memòria del genocidi a través de programes educatius i commemoracions, una tasca que ha estat ben rebuda per molts ruandesos.
No obstant això, Kagame també ha rebut crítiques pel seu autoritarisme. A més, ha guanyat les eleccions amb marges molt alts, cosa que ha generat dubtes sobre la llibertat i la justícia dels processos electorals. Els observadors internacionals han expressat preocupació sobre la manca d’alternatives polítiques per causa de la repressió del govern.
