El període vèdic de l'Índia
El període vèdic és la base de la civilització hindú. Va ser una etapa crucial en el desenvolupament cultural i religiós de l'antiga Índia, i va durar aproximadament des del 1700 a.n.e. fins al segle VI a.n.e.
❗He intentat adaptar al català els noms i topònims de l'antiga Índia, sobretot quan aquesta adaptació ja està documentada. En altres casos he respectat la grafia més comuna internacionalment.
❗Toca o clica les imatges per veure-les més definides
 |
| Principals pobles del període vèdic de l'Índia |
Cap a l'any 1700 a.n.e. la civilització de la vall de l'Indus, una de les primeres de la història de la humanitat, estava desapareguda. Es pensa que canvis sobtats del clima juntament amb problemes interns van ocasionar la seva decadència i fi. El govern havia perdut capacitat de control, el poder s'havia descentralitzat i les ciutats s'havien abandonat. Aquest buit de poder seria aprofitat per un poble arribat de les estepes d'Àsia Central: els aris.
ELS ARIS, LA SEVA DIVISIÓ I ARRIBADA A L'ÍNDIA
Una de les principals famílies lingüístiques del món és la família de llengües indoeuropees, on trobem, per exemple, les llengües hel·lèniques, les llengües germàniques, les llengües baltoeslaves, les llengües cèltiques i les llengües itàliques (de les quals va sortir el llatí i del llatí el català). Una altra branca de la família indoeuropea són les llengües indoiràniques, que es divideixen en dues branquetes més: les llengües iràniques i les llengües indoàries.
El terme ari era una autodenominació general que usaven els pobles de llengües indoiràniques. Significa 'lliure' o 'noble' i es referia a una classe de persones, no a una raça (com es va afirmar en alguns sectors erudits entre els segles XVIII i XX). Sobretot es feia servir per distingir-se dels no aris.
Sembla que després d'alguns conflictes entre tribus àries, els que arribarien a ser indoaris van avançar cap al nord-est de l'Índia i es van assentar gradualment als afluents del riu Indus entre el 1700 i el 1500 a.n.e. Els que arribarien a ser irànics, en canvi, van marxar cap a l'oest, donant lloc als perses, medes, parts, escites i cimmeris.
L'aparició dels indoaris no va ser en un principi un esdeveniment traumàtic per a la població nativa de l'Indus, tot i que acabaria sent sotmesa pels nouvinguts, que formarien la classe dirigent. Amb el temps, els indoaris s'estendrien seguint el curs del riu Ganges fins a la seva desembocadura.
LA CULTURA VÈDICA
A partir del 1500 a.n.e. va començar al nord-est de l'Índia l'anomenada cultura vèdica, que duraria fins al segle VI a.n.e. Li diem així pels textos sagrats que es van recopilar: els Vedes. El terme veda significa 'coneixement'.
Els Vedes ja existien abans de forma oral i es transmetien de mestre a alumne amb una gran exactitud. Els estudiants els havien de memoritzar de principi a fi posant molta atenció en la pronúncia. En algun moment a partir de l'any 1500 a.n.e. es van començar a recopilar de forma escrita a mesura que els pobles indoaris es consolidaven a la regió. No se sap quan es va rematar aquesta feina, però segur que va ser abans del 500 a.n.e., quan els historiadors posen fi a la cultura vèdica.
Els Vedes són quatre: el Rigveda, el Yajurveda, el Samaveda, i el Atharvaveda. Cadascun d'aquests es divideixen en diferents textos que contenen rituals, benediccions, oracions, mantres, narracions filosòfiques i diàlegs. Els Vedes es consideren la base de l'hinduisme, que durant segles seria conegut amb el nom de bramanisme, i es van escriure en sànscrit. També es creu que el zoroastrisme (religió dels perses) deriva de les mateixes creences que els van originar. Amb tot, hi ha una teoria que diu que les creences bàsiques d'aquests textos ja s'havien desenvolupat a la civilització de la vall de l'Indus, i que havien sigut exportats a les estepes centrals per després tornar amb més força de la mà dels indoaris.
Les tribus indoàries van acabar enfrontades entre si pel control dels principals rius i recursos del nord de l'Índia. Així començava la Batalla dels Deu Reis narrada al Rigveda. En realitat, aquest conflicte va ser entre el poble dels bhàrates liderat per Sudàs i una confederació de 10 reis tribals, d'aquí el nom. Malgrat l'aparent diferència de forces, els bhàrates eren molt poderosos i van guanyar la guerra. De la seva victòria en sorgiria el Regne de Kuru, el primer estat vèdic, pels volts del 1200 a.n.e. Els kurus van sorgir de l'aliança entre els bhàrates i els purus. Aquests últims havien estat al bàndol perdedor de la Batalla dels Deu Reis.
EL REGNE DE KURU
Abans del Regne de Kuru, les societats indoàries estaven dividides en dues classes principals, els aris i els dasa (no aris). En aquesta nova entitat, en canvi, en serien quatre, tal com exigia el Rigveda: els bramans, que eren els sacerdots i erudits, responsables dels rituals religiosos i la transmissió del coneixement vèdic; els kxatriyes, que eren els guerrers i governants, encarregats de la protecció de la societat i la justícia; els vaïxyes, que eren els comerciants, agricultors i artesans, que s'ocupaven de la producció econòmica; i els xudres, els treballadors manuals, que realitzaven les tasques més servils i eren considerats inferiors a les altres classes. Però també hi havia els paraiyars, és a dir, tots aquells que no pertanyien a les quatre classes i quedaven relegats a les pitjors feines i condicions. Modernament, han rebut noms com intocables, dàlits o pàries. Seria, doncs, en aquesta època d'esplendor de la cultura vèdica quan quedaria establert el sistema de castes que ha sobreviscut fins avui. A dalt de tot, esclar, hi havia el rajà (rei).
El Regne de Kuru va ser la principal potència de l'Índia fins al 900 a.n.e. i estava ubicat en la regió de l'actual Nova Delhi. La seva capital era Indraprastha. Una part de la societat estava formada per clans pastorals seminòmades, mentre que l'altra part quedaria establerta a la plana occidental del riu Ganges, on es podia cultivar arròs i ordi. Amb tot, el Regne de Kuru no gaudiria de grans ciutats com la civilització de la vall de l'Indus.
En aquest període es va començar a fer servir el ferro. També es creu que la recopilació escrita dels Vedes va tenir lloc dins d'aquest regne. La influència kuru en altres pobles indoaris del voltant seria enorme i, amb el temps, donaria a l'Índia una personalitat pròpia que encara perdura avui dia. A vegades, els kurus llençaven campanyes de conquesta, mentre que en altres èpoques creaven aliances amb els seus veïns.
Pels volts del 900 a.n.e. la pressió d'altres regnes vèdics i els conflictes successoris van desestabilitzar el Regne de Kuru. Aquesta situació va ser aprofitada per la tribu Salva (o Salvi), un poble no vèdic que va envair i saquejar diverses ciutats per a després marxar i assentar-se cap al sud-est. El Regne de Kuru continuaria existint, però el centre cultural vèdic quedaria situat més a l'est, al Regne de Pantxala. Curiosament, la tribu Salva acabaria per adoptar la cultura vèdica.
LA FI DE LA CULTURA VÈDICA
Durant els segles finals del període vèdic, hi va haver un creixement significatiu de les ciutats i el comerç. Aquesta urbanització va portar a un canvi en l'estructura social i l'augment de la importància de les classes comerciants i artesanes. El sistema social rígid basat en les castes (varnes) va començar a qüestionar-se. Així l'Índia entrava en l'època dels mahajanapades (s. VI - s. IV a.n.e.), un conjunt de regnes i repúbliques aristocràtiques on naixerien diverses filosofies que proposaven camins alternatius per a l'alliberament espiritual, com el jainisme i el budisme.
El sànscrit vèdic, la llengua dels primers textos vèdics, va anar evolucionant cap al sànscrit clàssic. Aquesta evolució lingüística també marcaria una evolució en la cultura i la literatura índia, sobretot arran de la gramàtica creada per Pànini (520-460 a.n.e.), un filòleg i erudit que va establir les normes i estructura del sànscrit clàssic, diferenciant-lo del vèdic.
