El període Sangam
El període Sangam és una època daurada que va tenir lloc al sud de l'Índia entre el segles IV a.n.e. i el segle III de la nostra era. Va tenir com a principal protagonista la literatura en llengua tàmil.
❗He intentat adaptar al català els noms i topònims de l'antiga Índia, sobretot quan aquesta adaptació ja està documentada. En altres casos he respectat la grafia més comuna internacionalment.
❗Toca o clica les imatges per veure-les més definides
El tàmil és una llengua que pertany a la família de llengües dravídiques. Es parla principalment al sud de l'Índia. Es considera una de les llengües més antigues del món, anterior a l'arribada dels pobles indoaris al subcontinent indi. També es creu que la civilització de la vall de l'Indus parlava una llengua d'aquesta família.
Mentre que el nord de l'Índia evolucionava sota el paraigua indoari, el sud quedava una mica aïllat i reclòs en el seu propi món. Això va permetre el desenvolupament d'una cultura rica que va manifestar-se principalment per mitjà de la seva literatura. A aquesta època li diem Sangam, que significa 'assemblea' o 'associació'.
Segons la tradició, hi va haver acadèmies literàries patrocinades pels reis, on poetes i estudiosos es reunien per debatre i compondre obres literàries en llengua tàmil. Tot i que no hi ha proves arqueològiques directes de les acadèmies Sangam, disposem d'un vast corpus literari anomenat 'literatura Sangam'. Aquestes obres, principalment poemes, ofereixen una visió valuosa de la vida, la cultura i la societat tàmil antiga. Aquesta literatura cobreix una àmplia gamma de temes, com l'amor, la guerra, l'heroisme, l'ètica, la política, la religió i la vida quotidiana de la gent.
En aquest període, a l'extrem sud de l'Índia es practicava principalment una forma de religió popular que implicava animisme, adoració de diverses deïtats (tant benignes com malignes) i oferiment de sacrificis. Malgrat l'aïllament dels pobles tàmils, el culte a déus vèdics, com Vixnu i Xiva, va arrelar en alguns sectors. Amb el temps, el budisme i jainisme també tindrien grups de seguidors.
Durant el període Sangam, entre el segle IV a.n.e. i el segle III de la nostra era, tres dinasties tàmils van regnar el sud de l'Índia: la dinastia pandia (pandya), la txola (chola) i la txera (chera), a vegades enfrontades entre si. A més, hi havia una casa reial de reis dinàstics menors, els velir, que tenien relacions estretes amb la resta de regnes, tot i que mantenint la seva sobirania. Tot aquest territori rebia el nom de Talimakan, que significa 'terra del tàmil'.
La tradició diu que Pandian, Txolan i Txeran eren tres germans que es van separar per fundar tres regnes.
REGNE PANDIA
La seva capital es trobava a Madurai i el seu port principal era Korkai. La seva zona d'influència era a l'extrem sud i un tros de la costa est. Molts dels seus habitants es dedicaven a la pesca, sobretot la de perles. De fet, el seu emblema era un peix, animal que apareixia sovint en monedes, segells i altres objectes.
REGNE DE TXOLA
Les seves primeres capitals van ser Urayur o Tiruchirapalli i Kaveripattinam. La seva regió era principalment al voltant del riu Kaveri, i el seu emblema era el tigre.
REGNE TXERA
Vanji era la seva capital, i els ports de la costa oest, Musiri i Tondi, estaven sota el seu control. L'emblema era un arc i una fletxa. Dominaven la regió de Kondu i la costa Malabar, al sud-oest de l'Índia.
 |
| Principals pobles tàmils |
LA FI DEL PERÍODE SANGAM
La fi del període Sangam arribaria amb la invasió dels kalabhres, unes tribus muntanyenques que també parlaven una llengua dravídica i que van imposar-se als regnes de Talimakam al segle III de la nostra era. La dinastia kalabhra duraria uns 300 anys. Més o menys durant la mateixa època, al nord hi havia l'Imperi Gupta, que donaria a l'Índia la seva època més daurada.
