Petra, la magnífica capital dels nabateus
Petra, un indret on la roca arenosa es transforma en temples majestuosos, tombes reials i façanes esculpides amb una precisió increïble. Un lloc on la història i la natura es fusionen en una harmonia única. Descobreix la seva història!
❗Toca o clica les imatges per veure-les més definides
 |
Si avui dia el comerç és una part fonamental de l'economia, segles enrere la seva importància era encara més gran. El desenvolupament de les civilitzacions antigues estava lligat completament a les activitats comercials, que es barrejaven amb campanyes de conquesta per obtenir més recursos i obrir noves rutes per fer negocis. Qui controlava les millors rutes i ports podia tenir la capacitat de controlar el món que coneixia. En el cas del Pròxim Orient, les espècies, els animals exòtics, les pedres precioses i la seda eren les principals mercaderies que amunt i avall recorrien camins, sovint desèrtics i perillosos, fins a arribar a tota mena de destinacions.
LA RUTA COMERCIAL DE L'ENCENS I LA MIRRA
L'encens també tindria la seva època de fama. No només s'usava en cerimònies religioses, sinó com a perfum i medicament o per realçar el gust del vi. La demanda d'encens assolia quotes importants i els mercaders cobejaven controlar-ne el negoci. Fins al segle V a.n.e., qui movia els fils del comerç d'encens era el Regne de Saba, situat al sud de la península aràbiga, a les actuals Oman i Iemen. També era famosa la mirra, una resina aromàtica de color vermellós que tenia uns usos similars a l'encens. Tant l'encens com la mirra es cultivaven a partir d'arbres típics de les zones desèrtiques del sud d'Aràbia.
Al sud d'Aràbia es trobaven els enormes camps de cultiu d'encens i mirra, productes cobejats per les potències de l'època per a usos cerimonials, curatius i com a perfum.
Des de Saba es transportava l'encens i la mirra en caravanes de camells fins a la Mediterrània, travessant tot Aràbia en un viatge de 2.000 quilòmetres. Generalment, les mercaderies arribaven a la bulliciosa ciutat de Gaza, que res tenia a veure amb la d'avui. Des d'allà eren enviades als mercats de Grècia, Roma i Egipte, i a vegades més enllà.
La travessia era realment perillosa. A la nit era fàcil rebre atacs de bandits i les tempestes de sorra eren una amenaça constant. A sobre, la manca d'aigua dificultava encara més el viatge. Però, quan els sabeus van decaure, una tribu de nòmades es va apoderar de les rutes amb enginyoses solucions per minimitzar els riscos. Aquests serien els nabateus.
LA FORJA DEL REGNE NABATEU
L'origen dels nabateus és misteriós. Sabem que eren un conjunt de clans nòmades amb una forta influència aramea. Acabarien assentant-se al nord de la península aràbiga després de dominar els edomites, poble que tradicionalment havia habitat aquella regió. Les primeres referències són del segle IV a.n.e., però sembla evident que existien de molt abans.
Els nabateus van crear una xarxa d'assentaments vigilats que servien per fer parada durant el llarg trajecte pel mig del desert. Així podien descansar més protegits de les bandes d'assaltadors. A més, no només planificaven curosament cada parada, sinó que cavaven cisternes que s'omplien amb aigua de pluja i que amagaven perquè ningú més les fes servir. Al llarg del camí deixaven senyals que tan sols ells reconeixien per poder trobar les cisternes en futures expedicions. A mesura que els guanys augmentaven, controlaven més ciutats de la regió que donaven refugi i estabilitat als mercaders. Altres comerciants que no eren nabateus també se'n beneficiaven, però havien de pagar un impost per usar aquestes ciutats.
Un antic assentament edomita es va convertir en un important centre de poder nabateu: Raqmu. Les riqueses van donar lloc a un canvi de model de vida i molts nabateus es van fer sedentaris. Raqmu, que possiblement significa 'ciutat de pedra' o 'ciutat amagada', acabaria sent la seva gran capital. Amb el temps, aquesta ciutat seria coneguda pel seu nom grec: Petra, que significa 'pedra'. Des d'allà controlarien tot el comerç aràbic.
Petra està situada al sud de l'actual Jordània en un indret rocós i desèrtic de difícil accés. No sembla un lloc ideal per a una gran capital, però els nabateus se les van empescar per crear una urbs tallada en roca que acolliria fins a 30.000 habitants. Per aconseguir-ho, van dissenyar un complex sistema de canals, canonades i cisternes que aprofitava l'aigua de la pluja per abastir tota la ciutat durant llargs períodes. I en comptes d'extreure la pedra dels penya-segats per construir edificis monumentals, el que van fer és construir directament als penya-segats. Van usar el seu entorn com un llenç on esculpir impressionants obres arquitectòniques.
 |
| Ubicació de Petra |
 |
| Petra amb els principals indrets Font: Airbus del Google Earth, imatge presa el 25-04-2023 |
De seguida Petra es va convertir en un bulliciós centre de negocis que acollia comerciants de tot el món. La seva ubicació estratègica la va fer encaixar en diverses rutes amb destinacions molt diferents. L'encens i la mirra eren ara només una part de tots els productes que passaven per la ciutat. Els nabateus la van engrandir amb temples, teatres, fonts i diversos edificis públics. Es va generar una barreja de cultures molt interessant, ja que entre els ciutadans hi havia, per exemple, grecs, romans, egipcis, siris i jueus. També es van crear jardins, hortes, fonts i piscines. Tot enmig d'un lloc sec, estèril i sense cap rastre de vida aparent.
Petra va arribar a acollir més de 30.000 habitants entre nabateus, grecs, romans, egipcis, siris, jueus i altres col·lectius minoritaris. Tothom vivia directament o indirectament del comerç de les caravanes.
Petra estava travessada per una gran via de columnes amb pòrtics a cada banda, on hi havia tota mena de botiges, locals i negocis. La part més monumental de la ciutat va ser construïda a partir del segle I a.n.e. Es creu que les façanes imponents tallades en la roca corresponen a tombes de diferents governants, com la façana del Tresor. Aquest mausoleu sembla que va pertànyer al rei nabateu Aretes IV, que va governar entre l'any 9 a.n.e. i el 40 n.e. És la primera gran construcció que el viatger es troba quan entra a la ciutat pel congost del Siq. Se li diu del Tresor (Al-Khazneh) perquè durant el segle XIX els beduïns de la zona pensaven que hi havia amagades riqueses.
 |
| Congost del Siq Font: Canva |
 |
| Façana del Tresor Font: Canva |
 |
| Façana del Tresor Font: Canva |
RESISTINT L'EMBAT HEL·LENÍSTIC
Quan va morir Alexandre el Gran, i després de diversos enfrontaments entre els seus generals, l'imperi hel·lenístic va repartir-se entre Cassandre (Macedònia), Lisímac (Tràcia), Ptolomeu (Egipte) i Seleuc (Mesopotàmia). Com que al cap de poc va morir Lisímac, part dels seus territoris van quedar en mans d'un altre general, Antígon, un home molt ambiciós i violent. Somiava amb reunificar l'antic imperi d'Alexandre, així que va començar a conquerir a tort i a dret. L'any 312 a.n.e. va enviar a Petra, que ja tenia fama de ciutat rica, un dels seus líders militars de confiança, Ateneu, amb 4.000 soldats de peu i 600 de cavall.
La tàctica d'Ateneu era amagar les seves tropes durant el dia, moment en què hi havia més rebombori a la ciutat, i atacar a la nit. I així ho va fer. No hi va trobar gaire resistència, ja que la majoria d'homes havien sortit fora a fer negocis i en aquella època encara no hi havia hagut el boom de població de segles més tard. Petra seria saquejada sense compassió.
Ateneu va abandonar la ciutat amb multitud de riqueses, com encens, mirra i fins a 14 tones de plata. També se'n va emportar dones i nens amb la intenció de vendre'ls com a esclaus. Confiats en haver complert la seva missió sense gaires problemes, van marxar i van acampar a uns 36 quilòmetres per passar la nit.
 |
| Tombes que pertanyien possiblement de rics mercaders. Font: Canva |
Poques hores després els homes nabateus començaven a arribar a la ciutat. Totalment sorpresos veien com els temples i les cases havien estat assaltats, amb morts i multitud de ferits que gemegaven sense consol. D'entre els ferits sortien veus que apuntaven als culpables, fet que faria atiar les flames de la venjança.
Ràpidament l'alarma es va estendre i es va reunir un petit exèrcit per anar darrere de l'enemic. A mesura que s'hi acostaven i passaven per pobles propers, més guerrers nabateus s'unien a la causa, fins a assolir la xifra de 8.000 genets armats en camells. Ateneu i els seus homes no tenien ni idea del que estava a punt de passar.
Aprofitant la foscor, els nabateus van atacar el campament hel·lenístic i el van massacrar totalment matant la majoria. Així van recuperar les seves riqueses i les dones i nens que estaven captius. Tot i la gran victòria, els nabateus no eren un poble que es decantés fàcilment per la violència, i sempre s'estimaven més mantenir la pau amb tothom. Per això van escriure una carta en arameu (la llengua franca de la regió) i la van enviar a Antígon, explicant el que havia passat. Per a sorpresa de tots, Antígon es va mostrar comprensiu i fins i tot es va disculpar. Però tot seria un paperot.
Antígon no tenia cap intenció de deixar en pau Petra, per això hi va enviar el seu fill Demetri al capdavant d'un exèrcit de 4.000 soldats per tornar-ho a intentar. Però els nabateus no s'havien refiat de les paraules d'Antígon i havien organitzat una curosa vigilància de les fronteres. Quan els soldats hel·lenístics s'hi van acostar, els sentinelles van calar foc a les balises d'advertència que hi havia preparades als cims dels turons. Quan l'alarma va arribar a Petra, es van reunir les famílies i objectes de valor per tal de refugiar-se a la fortalesa de pedra de la muntanya Umm al-Biyara, al punt més alt de la ciutat.
 |
| El Monestir, edifici construït en honor al rei Obodes I, que va governar a principis del primer segle a.n.e. Font: Canva |
Demetri va intentar assaltar la fortalesa una vegada rere una altra, però sense èxit. Les defenses naturals feien molt difícil causar danys i els camins estrets que conduïen a ella eren una trampa mortal. A més, els nabateus comptaven amb subministrament d'aigua constant des de dins, cosa que feia impossible qualsevol idea de setge. Però els nabateus no estaven còmodes en aquesta situació i van decidir negociar la pau. L'oferta consistia en donar una part de les riqueses a Demetri a canvi de la seva retirada total i l'abandonament de la idea de conquerir Petra. Demetri acceptaria a contracor la proposta.
Quan Demetri va tornar a casa, més ric però vençut, es va enfrontar amb una bona empipada del seu pare, que no entenia el que havia passat. Antígon volia mantenir la seva dèria contra Petra, però els problemes interns evitarien una nova expedició. Finalment, tant ell com els següents governants hel·lenístics deixarien la ciutat nabatea tranquil·la.
RESISTINT L'EMBAT ROMÀ
L'any 30 a.n.e. Egipte queia en mans de Roma. La mirada llatina s'estenia ara molt més enllà de la capital i un dels objectius més preuats seria Petra. Per què? Pel comerç d'encens, ja que els romans eren un poble molt religiós i uns dels principals consumidors d'aquest producte. Fins aleshores Roma importava moltes tones l'encens d'Aràbia, però els impostos elevats tenien un efecte massa negatiu en les arques. L'emperador August volia minimitzar aquestes despeses, així que va decidir prendre el control de les rutes aràbigues.
L'any 24 a.n.e. August va enviar a Petra el governador d'Egipte, Eli Gal, amb la intenció d'explorar els territoris, conèixer els pobles relacionats amb les rutes comercials aràbigues, contactar de forma pacífica amb els nabateus, que eren els més importants, i establir pactes. Esclar, qui es negués a pactar hauria de ser conquerit. Per tal de generar respecte, l'expedició comptava amb uns 10.000 soldats. Es van embarcar per travessar la mar Roja des d'Egipte fins a Leuke Kome, en territori nabateu. Però l'expedició no començaria amb bon peu. Les malalties havien afectat part de les tropes durant el viatge i algunes embarcacions s'havien enfonsat.
 |
| Tombes Reials al fons. Aquestes són més monumentals, ja que eren d'importants reis de Petra. Font: Canva |
Sorprenentment, la rebuda va ser bona. El rei dels nabateus Obodes III va proporcionar a Eli Gal 1.000 guerrers per suplir les baixes patides fins llavors, a més d'un guia per conduir-los fins a les terres del sud, on es trobava el tan cobejat encens. Després d'això, negociarien alguna mena d'acord que fos beneficiós per a totes dues parts. Els romans s'ho van prendre amb confiança i s'hi van avenir.
El guia es deia Sil·leu i era en realitat un alt càrrec polític de la cort d'Obodes III. Havia rebut l'ordre de retardar l'arribada al sud el màxim possible, fent servir la ruta més llarga i difícil. Sil·leu va viure sens dubte una situació molt perillosa, amb un risc molt elevat. S'ho va jugar tot i sembla que se'n va sortir.
Durant sis interminables mesos l'expedició va viatjar cap al sud, en alguns moments fent cercles, evitant els oasis més grans i els camins més fàcils. Mentre viatjaven, les tribus que es trobaven actuaven amb total complicitat amb l'estratègia nabatea. La insolació, la fatiga, les malalties i l'aigua contaminada feien estralls a les tropes. Però Sil·leu s'ho prenia amb calma i resignació. Voleu anar al sud? Doncs les coses són com són.
 |
| Tomba de l'Urna, segurament pertanyia al rei Màlic II, que va governar a mitjans del primer segle de la nostra era. Font: Canva |
 |
| Tomba del Palau. No se sap a qui pertanyia. Font: Canva |
Un cop van arribar a les terres de l'encens i la mirra els romans estaven en les últimes. Veient el desastre de l'expedició Eli Gal va intentar conquerir alguna ciutat sense gaire èxit. Finalment, decidiria girar cua i tornar a casa abans de quedar-se sense soldats o abans que les tribus de la regió aprofitessin la situació per unir-se i atacar-los.
Curiosament, la tornada a casa va durar només 60 dies, i es va produir amb les mans buides i sense cap acord. Sembla que Eli Gal va descobrir l'engany, tot i que no sabem com. Tampoc sabem què va passar amb Sil·leu, si va poder escapar-se'n o si el van enxampar. Però un cop més Petra i el regne nabateu s'alliberava dels seus enemics i mantenia la seva independència. Els romans viurien poc després tot un seguit de conflictes interns que dificultaven pensar en una nova expedició a curt termini, que aquest cop seria directament de conquesta.
 |
| Restes del Gran Temple, situat al centre de la ciutat. Estava dedicat a Dushara, principal déu dels nabateus. Font: Canva |
Més o menys un segle més tard, l'any 106, els romans se'n van venjar. En un moment d'estabilitat interna van organitzar la invasió de Petra per annexionar-la al seu imperi i controlar el comerç d'encens. La zona es convertiria en la província Aràbia Pètria. Els romans la governarien durant 250 anys.
Sota el jou romà, i a mesura que el cristianisme s'estenia, Petra va deixar de tenir rellevància perquè l'ús d'encens va decaure molt. Sense aquest reclam els mercaders s'estalviaven fer-hi parada i la ciutat va quedar fora de les rutes comercials. El terratrèmol del 363, que ensorraria unes quantes de les seves magnífiques estructures, acabaria per confirmar la decadència de la ciutat. Durant el segle VI, l'emperador d'orient Justinià I va conquerir la regió, que quedaria dins de l'Imperi Romà d'Orient durant 300 anys. Al segle VIII, Petra pràcticament ja estava abandonada. Només alguns pastors nòmades habitaven els pocs edificis que hi havia en bon estat.
 |
| Gran Teatre, on es feien obres de teatre, concerts, competicions esportives i fins i tot sacrificis rituals. En un principi tenia una capacitat de 4.000 espectadors, però durant l'època de dominació romana se'n va duplicar. Font: Canva |
Quan els nòmades se'n van anar, la pols del desert va reclamar les restes de la ciutat, que continuaria sent coneguda per la gent de la regió. L'europeu que la va redescobrir i donar a conèixer al món occidental seria el suís Johann Ludwig Burckhardt l'any 1812, mentre seguia la ruta de Damasc a Egipte.
Des d'aleshores, Petra ha estat objecte de nombrosos estudis per part d'erudits, historiadors i arqueòlegs. La seva importància històrica és enorme. Curiosament, un 80% de la ciutat encara no ha estat excavada, tot i que els treballs continuen. Es creu que ocupava una superfície d'uns 60 km² i moltes zones són de difícil accés. Manquen recursos i arqueòlegs per a un projecte tan immens. Però amb les restes recuperades fins avui dia ja ens podem quedar esbalaïts imaginant la seva grandesa passada.
 |
| Reconstrucció de Petra durant l'època romana. Dibuix de Francesco Corni, 1998. Tinta índia sobre paper calc. © Fundació Francesco Corni https://francescocorni.com/ |
