Espanya va tenir colònies?
Un debat que es crea a vegades és sobre el funcionament dels territoris americans que pertanyien a la monarquia hispànica. Eren colònies realment? Vegem-ho.
❗Toca o clica les imatges per veure-les més definides
 |
Per començar, cal aclarir que els sectors que defensen que aquells territoris no eren colònies solen ser els mateixos que defensen l'existència d'una llegenda negra antiespanyola i l'objectiu civilitzador i benintencionat de l'expansió castellana a Amèrica.
El primer punt que hem de tocar és qui va conquerir i qui es va expandir per les Amèriques. La conquesta del Nou Món va ser una tasca jurídicament vinculada a Castella, deixant de banda la Corona d'Aragó. Per tant, legalment qui havia de conquerir i qui havia de repoblar els nous territoris eren els súbdits de Castella. I així seria llevat d'algunes excepcions. Per exemple, hi havia alguns exploradors i mariners de la Corona d'Aragó que hi participaven, però el col·lectiu no castellà era clarament minoritari.
El terme Espanya s'usava, però amb un rerefons geogràfic, com passava amb les Índies, o similar a com passa avui amb el Carib o Escandinàvia. El mateix podem dir del gentilici espanyol. Això es deu al fet que no hi havia cap entitat política anomenada Espanya, mentre que sí que hi havia Castella, Aragó, Catalunya i València. De manera informal, també es feia servir l'expressió Imperi Espanyol. Però, com hem dit, qui va conquerir i qui es va expandir per les Amèriques seria la Corona de Castella. Tot i això, fins i tot historiadors que accepten i divulguen aquesta realitat solen usar Espanya i espanyols referint-se a l'època colonial dels segles XVI i XVII, per una qüestió de simplificar. I no seria incorrecte, però pot donar la impressió que existia un estat o regne anomenat Espanya, cosa que no és certa. Ara ja podem reformular la pregunta: Castella va tenir colònies? Però, un moment, què és una colònia?
Al llarg de la història hi ha hagut colònies comercials (com les dels grecs i fenicis), que només tenien l'objectiu de fer negocis sense intenció de conquerir. Però també tenim les colònies referides a territoris dominats per un país estranger. Aquestes colònies no tenen sobirania pròpia i depenen de la potència mare, que se sol anomenar en aquest context 'metròpolis'. S'han establert per la força imposant el sistema polític i religiós ordenat per la metròpolis, així com els seus costums, especialment en les zones urbanes. A més, el recursos naturals són sistemàticament explotats, sovint amb mà d'obra nativa esclava o semiesclava. Aquests recursos s'usen en favor dels colons i especialment de la metròpolis.
Per exemple, abans d'independitzar-se de la Gran Bretanya els Estats Units no existien com a tals, sinó que eren colònies angleses dependents de Londres. El colons anglesos havien repoblat un territori que no era seu expulsant la majoria dels habitants originaris. Un cop sobiranes i independents, deixarien de ser colònies.
Però no sempre que hi ha conquesta i expansió hi ha colònies. Continuant amb l'exemple, a mesura que els Estats Units avançaven cap a l'oest conquerint, expulsant i matant els nadius, no van crear colònies. Els nous territoris passaven a formar part íntegra del conjunt sobirà en igualtat de condicions.
I què hi ha dels territoris americans sota control castellà? Eren colònies?
Els territoris van ser ocupats per la força i administrats segons la voluntat de Castella, la metròpolis. Aquests territoris podien tenir diferents noms, com capitania general o virregnat (en algun moment fins i tot regne), però no formaven part de Castella en les mateixes condicions que Andalusia o Lleó, per exemple. La relació era del tot asimètrica. A més, el seu objectiu era explotar els recursos locals per al benefici dels colons i, sobretot, per satisfer les demandes la Corona.
Els virregnats i capitanies generals no tenien lleis pròpies, sinó que eren conjuntes, i les ordres sempre viatjaven de Madrid (capital des de 1561) a Amèrica. Aquestes entitats no tenien corts, com passava amb Castella, Catalunya, València i Aragó.
El 1794, Juan Vicente de Güemes Pacheco, virrei de Mèxic, va dir: “No s'ha de perdre de vista que això és una colònia que ha de dependre de la seva matriu, Espanya".
Hi ha qui diu que com que al principi alguns indígenes van ajudar els castellans a conquerir, això fa que no es pugui parlar de colònies. Però la veritat és que tots els imperis al llarg de la història han necessitat la participació local o d'estrangers per dominar i controlar el territori. Per això és normal trobar als seus exèrcits combatents originaris dels llocs ocupats. En el cas dels nadius americans que van lluitar amb els castellans, ho feien per les promeses rebudes d'una millor vida o simplement per intentar sobreviure davant de l'ensorrament del seu món.
Els assentaments castellans a les Amèriques van evolucionar gràcies als migrants arribats de la península (uns 250.000 només durant el segle XVI i 1,8 milions en total fins a principis del segle XIX), però el fi fonamental continuaria sent el mateix: proveir a la metròpolis de riquesa. Els colons castellans també en sortien beneficiats, ja que el seu nivell de vida era superior al que tenien a Castella, i podien presumir de construir una nova societat exòtica. Però, en el cas dels indígenes en general, tot era ben diferent.
Els nadius americans formaven una classe allunyada de la bona vida colona i discriminada de les millors feines i de la millor educació. Les classes altes i dirigents havien d'estar compostes per blancs peninsulars i criolls (blancs nascuts a Amèrica), i les excepcions serien poc freqüents. Això no significa que no hi hagués mestissatge en les ciutats, sobretot per la manca de dones blanques. Però l'origen i la puresa de sang tindrien un paper notable durant almenys tres segles.
Els nadius estaven sotmesos a l'explotació de les elits d'origen peninsular i el món crioll.
Des d'un bon principi obtenir riqueses era la meta. Primer van ser els tresors mexiques i inques i, quan aquests es van acabar, es va dur a terme l'explotació dels jaciments d'or i sobretot de plata que s'anaven trobant, a més de les plantacions de productes tropicals. A les mines s'establia un campament dedicat a l'extracció que en molts casos donaria lloc a una ciutat. Els nadius eren obligats a treballar-hi en una situació de semiesclavitud. Malgrat l'intent des de la metròpolis de donar-los un tracte mínimament digne, la realitat era que el maltractament continuava enmig de condicions laborals pèssimes. També s'usarien esclaus negres portats de l'Àfrica, sobretot a les plantacions del Carib.
L'estructura institucional tenia com a fonament el treball dels indígenes al servei dels castellans.
 |
| Colònies espanyoles cap a finals del segle XVIII |
A més, tenim el cas del que va passar al Sàhara Occidental i a Guinea Equatorial entre els segles XVIII i XX, on la discriminació i l'explotació eren claríssimes. Els nadius havien de fer vides separades dels blancs, tenien prohibicions només aplicables a ells i fins i tot una regulació laboral diferent. Tal com havia passat a les Amèriques, els espanyols van arribar de fora i van sotmetre la població als seus models de societat i a l'explotació. I ara sí que podem parlar d'espanyols des d'un punt de vista polític i jurídic, ja que els Borbons havien centralitzat tot el poder i creat un estat en el qual Castella s'havia transformat oficialment en Espanya.
Precisament durant el segle XVIII, en època borbònica, la documentació oficial parlava directament de colònies per referir-se als territoris americans. I més endavant hi hauria la 'Direcció General del Marroc i colònies', referint-se, en aquest cas, als africans.
Dit tot això, sembla clar i indiscutible que Castella, l'Imperi Espanyol o com es vulgui dir, sí que tenia colònies a Amèrica, igual que l'Espanya del segle XIX i XX tenia colònies a l'Àfrica.
