A on van anar les riqueses que Castella va extreure d'Amèrica?
Tones d'or i plata sortien de les colònies castellanes d'Amèrica cap a Castella. Però molta d'aquesta riquesa passaria de llarg. Cap a on?
❗Toca o clica les imatges per veure-les més definides
 |
Les primeres riqueses saquejades van ser les dels monarques nadius. Per exemple, Francisco Pizarro reuniria 5.544 kg d'or i 11.960 kg de plata de l'emperador incaic Atahualpa, que serien repartits entre la Corona de Castella, capitans i soldats. Més endavant es van descobrir multitud de jaciments d'or i de plata que van ser explotats curosament. Aquestes mines donarien lloc a campaments dedicats a l'extracció i després a ciutats. Els nadius eren obligats a treballar-hi sota un règim de semiesclavitud. Amb el temps, en algunes regions també s'usarien esclaus portats de l'Àfrica, com l'Equador i Veneçuela, a part dels portats a les plantacions de Cuba.
Castella utilitzava les riqueses arribades en vaixell des de les Amèriques per mantenir les elits nobles i religioses, finançar les guerres europees (com la de Flandes o la dels Trenta Anys) i construir i mantenir la seva flota (com l'Armada Invencible). També servien per comerciar productes amb orient, com sedes, ivoris, porcellanes, etc. I algunes s'usaven per satisfer les demandes dels colons, així que, en aquest cas, tornaven a Amèrica en forma de mercaderies. Evidentment, les colònies no podien fer negocis lliurement amb altres països. Tot havia de passar per la metròpolis. Amb el temps, la plata acabaria sent el metall més abundant i rendible.
Durant tres segles el ral de vuit (equivalia a vuit rals) va ser la principal moneda castellana que es feia servir per fer transaccions econòmiques. Era de plata, s'encunyava a les colònies i es transportava massivament a Castella. Aquesta moneda acabaria viatjant per tota la península i per bona part d'Europa partint dels ports de Barcelona, Alacant o Cartagena, i per un munt de rutes comercials, fins a l'Índia, la Xina, Filipines i el Japó.
 |
| Ral de vuit de 1757, època de Ferran VI. Era coneguda com la moneda de mundo y mares Font |
El fet que fos petita, prima, però de gran qualitat, i que es pogués produir massivament, va contribuir a l'èxit del ral de vuit. La majoria dels països asiàtics no estaven interessats en productes europeus, i tan sols acceptaven or i plata com a pagament. Això també facilitaria l'àmplia distribució del ral de vuit i la creació d'una primigènia economia globalitzada. Alguns països, per tal de permetre la seva circulació i control, li feien una marca personalitzada.
Amb la independència de les colònies durant el segle XIX el ral de vuit desapareixeria progressivament. Es creu que el dòlar dels Estats Units es va inspirar en les bondats d'aquesta moneda.
Per Castella van passar més de 16.000 tones de plata durant el segle XVI, 26.000 durant el XVII i 39.000 durant el XVIII. Malauradament, la gent comuna de la Corona no tastaria gaire aquesta riquesa. La riquesa arribava principalment al port de Sevilla fins al segle XVII i al de Cadis després. Mentre que una part se la quedava la Corona, la resta servia per comerciar per mig món. Molts mercaders implicats en aquesta tasca es guanyarien bé la vida.
Molta de la plata sortia de les mines de Potosí (actual Bolívia) i de Zacatecas (actual Mèxic). De fet, durant segles serien els principals centres d'extracció a nivell mundial. Però n'hi havia més, com les mines de Taxco i Guanajuato (Mèxic) i les de Cerro de Pasco i Huancavelica (Perú).
 |
| Principals mines de plata. Les divisions són de finals del segle XVIII. |
Ara bé, malgrat les tones i tones de plata que sortien de les mines americanes, Castella, i posteriorment Espanya, patirien nombrosos ensurts. A vegades les tempestes provocaven retards i enfonsaments de vaixells. També la pirateria de francesos, holandesos i britànics farien estralls en l'economia espanyola.
La mala administració i la corrupció van ocasionar nombroses fallides. La primera va ser declarada per Felip II el 1557, la segona i la tercera (1575 i 1596), també durant el seu regnat. Un altre cop el 1607 en temps de Felip III. Al llarg del segle XVII la fallida tornaria a fer acte de presència dues vegades més. Després la situació seria més o menys estable fins al segle XIX, quan la guerra amb França acabaria sotragant per complet l'economia espanyola. Tot seguit, tindria lloc la independència de les colònies i la fi de qualsevol revifament gràcies a la plata americana. Només la Revolució Industrial consolidada sobretot a Catalunya donaria ales de nou a les arques espanyoles.
