Vlad Tepes, el Dràcula històric
El cruel, el sanguinari, l'empalador: Vlad Tepes, el Dràcula històric. Qui era en realitat? Esbrinem la seva història!
❗Toca o clica les imatges per veure-les més definides
 |
El Dràcula fictici és el protagonista de la novel·la de terror del 1897 escrita per l'irlandès Bram Stoker. Es tracta d'un vampir que viu en un castell de Transilvània, cruel i sanguinari que s'alimenta de sang humana. La seva història ha estat adaptada multitud de vegades al cinema, televisió, teatre i còmic.
Bram Stoker es va documentar en diverses llegendes europees, i alguns creuen que va topar amb un personatge que havia existit realment, famós per la seva crueltat i que li serviria d'inspiració: el príncep romanès Vlad III de Valàquia, que havia viscut durant el segle XV i que també rebia el nom de Vlad Tepes. En realitat, sembla que només va agafar el nom de Dràcula d'un llibre sobre els principats de Valàquia, perquè encara que s'hi esmentava Dràcula tres vegades, no hi havia cap detall de la seva vida o govern. Així que Stoker en realitat no tenia ni idea de qui era Vlad Tepes. La relació directa amb el príncep Vlad vindria després de la mort de l'escriptor per causa d'interessos polítics i turístics, aprofitant les similituds entre els dos personatges.
El pare de Vlad Tepes era conegut com a Vlad II Dracul. Dracul significava 'el Drac', ja que era membre de l'Orde del Drac, un orde militar que havia nascut al Sacre Imperi Romanogermànic per lluitar contra l'expansió musulmana de l'Imperi Otomà. El seu fill seria conegut com a Vlad III Draculea. Aquest Draculea significava 'el fill del Drac'. I de Draculea ens ve Dràcula. Curiosament, amb el temps la paraula drac va adquirir en llengua romanesa el significat de 'dimoni', cosa que convertiria Draculea en 'fill del dimoni'.
La Romania d'aquella època es dividia en tres regions principals: Transsilvània (que pertanyia al Regne d'Hongria), i els principats de Valàquia i Moldàvia. Vlad II era príncep de Valàquia (o voivoda, que era el títol eslau). Va ostentar el càrrec entre 1436 i 1447, quan l'Imperi Otomà s'estava estenent perillosament per Europa deixant aïllada Constantinoble, la imponent capital del ja decadent Imperi Romà d'Orient. A part de Constantinoble, el principal rival dels turcs otomans eren els hongaresos, però entremig hi havia l'estratègic Principat de Valàquia, que es veia sempre collada per posar-se del costat d'uns i dels altres.
DRÀCULA A LA CORT OTOMANA
El 1443 Vlad II va haver de demostrar la seva lleialtat al sultà turc Murat II, que l'ajudava a mantenir el tron. El pacte va ser deixar dos dels seus tres fills legítims, el mitjà Vlad de 13 anys (futur Vlad III) i el petit Radu, com a ostatges a la cort otomana. Mentre fos fidel al sultà, serien tractats amb tots els privilegis corresponents al seu llinatge; si no, serien executats. Malgrat que Vlad II tornaria a canviar de bàndol, el sultà va conservar vius els seus fills, que es van criar a la cort amb l'hereu Mehmet, el futur conqueridor de Constantinoble.
El 1446 Joan Hunyadi va ser proclamat governador regent d'Hongria, per causa de la minoria d'edat del jove rei Ladislau el Pòstum. Hunyadi pertanyia originalment als boiars (nobles) romanesos, però amb el temps va ingressar a la noblesa hongaresa i va defensar els interessos d'Hongria. El 1447, en un moment en què Vlad II havia tornat al bàndol turc, Hunyadi va envair Valàquia com a represàlia amb el suport de la noblesa local i tant Vlad II com el seu fill gran Mircea II van ser assassinats.
DRÀCULA, PRÍNCEP DE VALÀQUIA
Hunyadi va decidir que el príncep de Valàquia fos Ladislau II, un parent llunyà de Vlad II. Mentrestant, el jove Vlad es preparava a la cort otomana d'Adrianòpolis (actual Edirne) per fer el salt al tron valac. El 1448, amb només 17 anys, va entrar a Valàquia comandant un exèrcit otomà per prendre el poder, però no li va sortir bé la jugada i va haver de girar cua. Als otomans els interessava que Vlad fos el príncep de Valàquia, ja que donaven per feta la seva lleialtat, però encara no havia arribat el moment. Mentrestant, va estar ocupat en les lluites internes de Moldàvia i aconseguint més suports a Transsilvània.
Hongria es veia cada cop més amenaçada per l'expansió otomana als Balcans i Ladislau II semblava molt feble governant Valàquia. Vlad ho va aprofitar per entrar un altre cop al país, aquesta vegada amb el suport hongarès i de la noblesa local, i va matar Ladislau II en un combat cos a cos. El 1456 va seure per fi al tron valac com a Vlad III, però a costa d'enfrontar-se a l'imperi que l'havia criat i al sultà amb el qual havia crescut, Mehmet II, que després de succeir el seu pare Murat II havia conquerit Constantinoble el 1453, convertint-la en la nova capital turca (actual Istanbul).
 |
| Retrat de Vlad Tepes fet al segle XVI |
L'AUTÈNTIC CASTELL DE DRÀCULA
Malgrat el que creu molta gent, per causa de la tradició turística, el castell del príncep Vlad no era el de Bran, situat a Transilvània, sinó el de Poenari, a la mateixa Valàquia, i que avui està mig enrunat. El castell de Bran mai va tenir rellevància militar ni va ser protagonista de fets històrics destacables. Per contra, el de Poenari va servir com a residència de Vlad durant alguns períodes curts. La seva cort estaria situada a la capital, Targoviste, alternant-se amb Curtea d'Arges.
 |
LES PROVOCACIONS DE DRÀCULA
El 1458, després de diverses disputes, Maties Corví, fill d'Hunyadi, va ser proclamat rei d'Hongria. Al cap de poc, Vlad III es va negar a pagar tribut a Mehmet II, fet que va ser el detonant d'un conflicte armat que arrasaria Valàquia. De sobte, dos joves que s'havien criat junts com a germans van acabar com a enemics aferrissats.
Tot i la bona educació i el bon tracte rebut a la cort otomana, Vlad III sempre s'havia sentit com un presoner. A més, li tirava molt la seva terra natal i estava obsessionat amb governar Valàquia com havia fet el seu pare i venjar-se de tots aquells que havien traït la família. Els boiars romanesos que s'havien oposat al seu pare serien els primers en morir. La purga durant la primera etapa de regnat posaria fi a la vida de desenes de milers de persones. Qualsevol sospitós era sentenciat a mort. Mentrestant, el petit Radu continuava fent costat al sultà a la cort turca.
A Mehmet II se li acabava la paciència. En un últim intent de fer entrar en raó el seu vell amic, va enviar a Valàquia dos emissaris per demanar-li el tribut i un compromís de fidelitat. Però el príncep Vlad va ordenar que els empalessin. Tot seguit, va entrar a Bulgària, que estava sota el control otomà, i la va recórrer amb les seves tropes matant a tort i dret. Després es va presentar a la cort hongaresa de Martí Corví amb dos sacs plens de nassos i orelles. Li va dir que havia matat 23.884 turcs i búlgars sense comptar aquells que havien mort cremats a casa seva o que els seus soldats havien tallat el cap. I el va encoratjar a unir-se a ell per lluitar contra els musulmans com si fos una croada. La seva idea era assegurar-se el suport d'Hongria perquè sabia que Mehmet II aniria amb tot contra ell.
VLAD, L'EMPALADOR DE VALÀQUIA
El regnat del terror de Vlad III quedaria en el record de moltes generacions. Era tremendament cruel amb tot aquell que mostrava reticències a la seva manera de fer. Tothom el temia i la violència formava part innata de la seva personalitat. La seva forma preferida d'execució era l'empalament, que consistia en travessar la víctima amb una estaca introduint-la per l'anus i traient-la per l'esquena o pel pit. L'estaca era clavada a terra i la persona empalada podia mantenir-se viva uns segons, hores o dies mentre patia un dolor terrible. El temps que sobrevivia un empalat depenia sobretot de la traça del botxí. Si aconseguia resseguir l'espina dorsal sense danyar els principals òrgans, la vida s'allargava. La mort es produïa per inanició, deshidratació, xoc hemorràgic o infecció. Se sap d'empalaments massius de milers de persones que eren exhibides en llocs públics fins que els cossos es podrien. D'aquí que el coneguem també com a Vlad Tepes, 'l'empalador' en romanès.
CAMPANYA DEL SULTÀ MEHMET II
El 1462 Mehmet II va organitzar una campanya que va dirigir personalment contra Valàquia. Amb un exèrcit de 80.000 homes i 175 vaixells que avançaven pel Danubi, va envair el país sense gaire dificultat. El 4 de juny travessava el riu i s'endinsava en territori valac.
 |
| Valàquia a l'època de Vlad Tepes |
La tàctica de Vlad Tepes, que comptava amb només uns 22.000 soldats, era fer atacs ràpids de pocs minuts que ocasionaven moltes morts enemigues i poques pèrdues. A sobre de cavalls, grups reduïts es llençaven contra la rereguarda otomana i els soldats que s'allunyaven per buscar aigua i aliments, per a tot seguit desaparèixer al bosc. També va fer servir la tàctica de terra cremada, és a dir, arrasar amb tot allò que l'exèrcit otomà pogués usar com a recurs o subministrament. Les granges i les collites eren destruïdes i els pous d'aigua eren contaminats. A més, enviava al campament otomà homes amb lepra i pesta negra per generar brots epidèmics. L'objectiu no era tan sols fer mal, sinó també retardar l'arribada de Mehmet II a Targoviste, la capital valaca, mentre esperava reforços hongaresos.
Les baixes otomanes eren constants i la por començava a fer estralls a les tropes. El sentiment d'alerta i tensió desgastava cada cop més uns soldats que sabien que qualsevol descuit els podia costar la vida. Les nits eren insuportables i la majoria ni tan sols era capaç de dormir. Però, malgrat tot, l'exèrcit turc encara era molt nombrós i la seva força d'elit, els temuts geníssers, es mantenia intacta. A sobre, no hi havia notícies d'una possible ajuda d'Hongria ni de cap altra nació cristiana. El príncep Vlad va haver d'assimilar que no li quedava més opció que un enfrontament directe a la desesperada.
Gairebé dues setmanes després que els otomans van iniciar la invasió de Valàquia, la nit del 16 al 17 de juny, es va produir la batalla més important, quan el campament otomà es trobava a pocs quilòmetres de Targoviste. Vlad III va idear un pla extremadament agosarat. Tant ell com les seves tropes es van vestir amb roba otomana i van envair el campament en plena nit. El príncep valac volia entrar a la tenda de Mehmet II per matar-lo personalment. Sabia que, si ho feia, la derrota turca seria immediata.
De sobte, milers de soldats i genets van entrar al campament amb torxes. Els otomans van sortir espantats de les tendes i van començar a defensar-se'n. Però, heus aquí el dilema: a qui matar? La batalla s'estava produint entre soldats que vestien igual. Com que els otomans no podien reconèixer els seus, van començar a matar qualsevol que se'ls acostés. Mehmet II, enmig del combat, no era capaç d'entendre la situació tan inversemblant que veien els seus ulls. Els caos es va estendre durant hores. Finalment, els otomans es van poder reorganitzar i van ser capaços d'identificar millor l'enemic. Quan la situació començava a capgirar-se, els valacs es van retirar al bosc.
Mehmet II va sobreviure a la batalla, això sí, amb una bona empipada a sobre. Les baixes havien estat nombroses, unes 20.000, i l'estratègia del seu oponent havia sigut tan atrevida com exitosa. Però encara mantenia el gruix de les tropes i tenia la capital valaca a tocar, mentre que el príncep Vlad ja no tenia més opcions. Amb tot, Mehmet II rebria una última sorpresa que no oblidaria mai.
EL BOSC DELS EMPALATS I LA DERROTA DE DRÀCULA
Pocs dies després de la gran batalla campal, el sultà i el seu exèrcit van arribar a la capital, Targoviste. Es van trobar una ciutat completament buida i abandonada. Però, a l'altra banda, als afores, van descobrir horroritzats un enorme bosc d'empalats. L'escena era dantesca. Uns 20.000 homes, dones i nens clavats en estaques ocupaven diversos quilòmetres a simple vista. La pudor era insuportable i tant el sultà com els seus homes es van quedar esgarrifats.
 |
| Il·lustració de Vlad Tepes caminant pel bosc d'empalats |
Amb Vlad III amagat amb els pocs homes que li quedaven vius o que encara li eren fidels, Mehmet II va deixar al tron valac Radu, Radu III el Bell, que va veure recompensada la seva lleialtat durant tants anys. El seu germà mai li perdonaria tal usurpació. Mentre que Mehmet II va tornar amb el gruix de les tropes a Constantinoble, Vlad III va fugir a Transilvània, des d'on va tornar a demanar ajuda al rei hongarès. Però Maties Corví no volia problemes amb els otomans i el va empresonar.
El 1475 Radu III va morir per una malaltia desconeguda i el va succeir Basarab III. El nou príncep pertanyia a un llinatge que havia governat Valàquia en el passat. Com que Basarab III era lleial als otomans, Maties Corví va alliberar Vlad Tepes per intentar recuperar el tron de Valàquia. Encara que ho va aconseguir breument, els reforços que Basarab III va rebre de Constantinoble serien prou per neutralitzar-lo. Al desembre de 1476 seria capturat. El cap acabaria sent exhibit a Constantinoble davant d'un alleujat Mehmet II.
