L'enfonsament del Lusitania
El 7 de maig de 1915, un torpede alemany va enfonsar el transatlàntic Lusitania, que feia la ruta entre Nova York i Liverpool. Les 1.198 morts provocades impactarien profundament en la societat britànica i estatunidenca.
❗Toca o clica les imatges per veure-les més definides
 |
El Lusitania era una joia de la companyia naval britànica Cunard Line. Tenia una capacitat de 2.000 passatgers i 850 tripulants. Construït entre 1904 i 1906, la seva decoració va inspirar el mític Titanic, que havia salpat per primer i últim cop el 1912 i que pertanyia a la companyia rival White Star.
El Lusitania era el germà bessó del Mauretania, l'altre gran vaixell de l'època. Els passatgers de primera classe podien admirar bocabadats els moderns ascensors, les luxoses escales, les columnes corínties i una cúpula de 9 metres d'alçada, a més d'un menjador principal esplèndid amb mobles de fusta de caoba i detalls daurats. L'1 de maig de 1915 salparia des de Nova York i sis dies més tard acabaria al fons marí.
L'esclat de la Primera Guerra Mundial el 1914 havia deixat Alemanya sotmesa a un bloqueig naval per part de la Royal Navy, la marina britànica. Com a resposta, Alemanya va començar a fer servir els seus submarins per enfonsar vaixells del Regne Unit. El primer ministre britànic, Winston Churchill, va ordenar camuflar embarcacions de guerra com si fossin de mercaderies. Els alemanys, però, no picaven l'ham i davant del dubte les atacaven sense manies. Un cop enfonsada la nau, la tripulació era abandona a la seva sort.
 |
Els alemanys es defensaven dient que el bloqueig britànic també impedia la lliure circulació de vaixells propis amb aliments i recursos bàsics, cosa que contradeia el dret internacional, així que pensaven que ells també se'l podien saltar. La veritat és que totes dues potències havien usat embarcacions comercials per amagar armes i munició. I cap d'elles se'n refiava de l'altra.
En el cas del Lusitania, que transportava principalment passatgers fent viatges regulars, Alemanya estava convençuda que contenia grans quantitats de munició i altre material militar d'origen estatunidenc que, tot i no haver entrat encara en la guerra, volia ajudar el Regne Unit. I així era, tal com es demostraria més endavant. Els riscos implicats van fer que el capità es negués a comandar novament la nau. Seria substituït al març del 1915 per William Turner.
 |
| El Lusitania a Nova York el 1914 |
Poc abans de l'últim viatge del Lusitania, l'ambaixada alemanya als Estats Units havia avisat públicament que els vaixells que naveguessin al voltant de les illes britàniques amb bandera del Regne Unit o de qualsevol dels seus aliats serien destruïts, independentment que fossin de mercaderies o de passatgers. A més, havia advertit que els viatgers que triessin aquesta mena de naus s'exposarien igualment a aquests atacs sota la seva responsabilitat. Aquesta amenaça causaria un gran rebombori.
La Cunard Line va intentar calmar els passatgers de la que seria la darrera travessia dient-los que el Lusitania era més veloç que qualsevol submarí alemany i que cap projectil el podria tocar. El que no va dir és que per motius de guerra una de les quatre calderes estava tancada per estalviar combustible, fet que impediria assolir la màxima velocitat davant d'un perill. La companyia britànica també es va omplir la boca dient que el transatlàntic seria escortat per la marina britànica i que en tot moment estaria protegit. Però res d'això passaria.
L'1 de maig el Lusitania va salpar de Nova York segons el pla i com tantes altres vegades ho havia fet. La mar estava en calma i el cel era clar. El viatge anava bé, sense cap imprevist. El dia 6 el capità William Turner va anunciar que s'havien detectat submarins en la ruta, però que no calia preocupar-se perquè la Royal Navy els estava esperant per cuidar d'ells. Malgrat tot, la incertesa i els nervis ja es notaven en els passatgers. Aquella nit molts no dormirien gaire.
 |
| El Lusitania durant el seu viatge inaugural l'any 1907 |
A les 6 del matí del 7 de maig l'espessa boira que va envoltar el vaixell va obligar el capità a reduir força la velocitat. Els passatgers que estaven desperts ho van entomar amb un gran neguit. Com que el temps va millorar al llarg del matí, els ànims es van apaivagar. Però ningú veia la Royal Navy enlloc i l'amenaça s'hi acostava decidida.
Quan el Lusitania es trobava a prop de les costes d'Irlanda, fins al punt que es podien albirar a ull nu, el submarí alemany U-20 havia aconseguit col·locar-se només a 700 metres. Eren les dues de la tarda quan va disparar el darrer torpede que li quedava. A mesura que s'aprovava al transatlàntic, deixava un rastre de bombolles a la superfície. Alguns oficials que estaven vigilant el van veure, però res es podia fer.
L'impacte del torpede ocasionaria una tremenda explosió que faria tremolar tot el vaixell. Tot seguit, una altra explosió es va sentir, que molts confondrien amb un segon torpede. En realitat, aquesta havia estat provocada segurament per l'alliberació de pressió de les canonades de vapor trencades en el primer impacte, ja que les 5.000 caixes de projectils que hi havia no tenien capacitat d'explotar fins que no s'hi instal·lessin els cartutxos explosius, cosa que es faria a territori britànic.
Amb una rapidesa sorprenent, el Lusitania va començar a enfonsar-se cap a estribord. El capità de seguida va ordenar l'evacuació de tots els passatgers, que amb pànic es van dirigir als bots salvavides. Però la pronunciada inclinació del vaixell impedia arribar a molts d'ells. A sobre, la velocitat a la qual s'enfonsava, trigaria tan sols 18 minuts en desaparèixer, va fer impossible que una gran part dels passatgers tinguessin l'oportunitat de pujar-hi.
Els bots salvavides que es van poder allunyar del desastre i els pocs supervivents que nadaven en les fredes aigües es veien enmig de centenars de cadàvers surant al seu voltant. Només se salvarien 792 persones de les 1959 que hi havia a bord. Entre els morts hi va haver 94 nens; 35 d'ells eren bebès. El capità William Turner acabaria a l'aigua amb l'armilla salvavides i, després de tres hores, seria recollit per un bot. La societat britànica el va considerar un covard per no quedar-se en el vaixell fins al final, cosa que segurament l'hauria matat.
 |
| Il·lustració de Norman Wilkinson sobre l'enfonsament del Lusitania |
Als Estats Units l'enfonsament del Lusitania va causar una gran indignació. Hi viatjaven 128 estatunidencs, la resta eren majoritàriament d'origen britànic, i el país s'havia mantingut oficialment neutral davant del conflicte. La guerra submarina alemanya va continuar, i seria un dels motius pels quals finalment els nord-americans participarien en la guerra a partir del 1917. Les crides a files es farien recordant la catàstrofe amb tota mena de publicitat. L'efecte seria tan poderós que la primera vegada que les tropes van marxar per França cridaven amb ràbia "Lusitania!".
A Alemanya, en canvi, l'enfonsament del transatlàntic es va veure com un èxit i fins i tot es deia que era més humà que el bloqueig naval britànic, ja que aquest provocava fam a la seva població. Però en ciutats com Londres i Liverpool l'enuig era tan fort que s'assaltaven botigues alemanyes com a represàlia. Els aliats es van convèncer més que mai que calia derrotar els alemanys per protegir la civilització occidental.
Com sol passar, les teories conspiradores van fer acte de presència. S'ha dit que la nul·la protecció que va rebre el Lusitania havia estat una estratègia per provocar l'atac i que els Estats Units es veiessin obligats a entrar en guerra. Però la veritat és que la Royal Navy estava centrada en la campanya de Gal·lípoli contra l'Imperi Otomà, que lluitava a favor d'Alemanya, i els comandaments també creien que la velocitat del Lusitania el salvaria de qualsevol amenaça. A part d'això, els nord-americans no entrarien en guerra al moment, sinó dos anys després.
El manteniment de la guerra submarina per part d'Alemanya i els forts vincles econòmics amb el Regne Unit i França serien els motius de la decisió final dels Estats Units, una decisió que serviria perquè el conflicte es decantés. Evidentment, i com hem vist, l'atac al Lusitania seria usat per esperonar la societat i tropes estatunidenques, a més d'augmentar l'odi cap als alemanys.
