L'Imperi Romà d'Orient
En mil anys d'història l'Imperi Romà d'Orient va passar de la glòria més absoluta a l'abisme més fosc. La seva grandesa i fastuositat no va poder vèncer els problemes interns i l'empenta de l'islam. Coneguem la seva història!
❗Toca o clica les imatges per veure-les més definides
 |
A finals del segle III de la nostra era, l'emperador romà Dioclecià va fer un munt de reformes per intentar estabilitzar el malmès imperi que posseïa, i que arrossegava en només cinc dècades una vintena d'emperadors assassinats o morts al camp de batalla. Una d'aquestes reformes va consistir en dividir-lo en dues administracions l'any 293. L'administració occidental estava encarregada a Maximià i l'oriental a Dioclecià, tots dos amb el títol principal de august. Però cada regió, a més, comptada amb un cèsar, de rang inferior, que podia governar una part del territori. Aquests cèsars serien els successors dels augustos. Aquesta tetrarquia, però, no duraria gaire. Després de diversos conflictes, l'emperador Constantí acabaria dominant tot l'imperi.
 |
| Primera tetrarquia romana |
Gràcies a Constantí I el Gran, els cristians van deixar de ser perseguits a partir de l'any 313, un cop fet l'Edicte de Milà. També va reformar la ciutat de Bizanci i la va convertir en la capital oriental amb el nom de Constantinoble, tot i que en un principi també se li deia Nova Roma. Després de Constantí, l'imperi va tornar a governar-se per regions, encara que els conflictes successoris li negarien l'estabilitat necessària per aspirar a les fites del passat.
EL NAIXEMENT D'UN NOU IMPERI
L'emperador Teodosi I el Gran va poder governar l'imperi sencer, però tan sols durant un breu temps. El 380, per mitjà de l'Edicte de Tessalònica, va fer del cristianisme la religió oficial. Quan va morir el 395, un altre cop l'imperi es va dividir, aquesta vegada de forma oficial i definitiva. L'Imperi Romà d'Occident, amb la capital a Roma, quedava en mans del seu fill Honori, i l'Imperi Romà d'Orient, amb la capital a Constantinoble, quedava en mans d'un altre fill, Arcadi.
 |
| Divisió definitiva de l'Imperi Romà (395) |
Per causa de la llarga decadència que arrossegava i la pressió dels pobles germànics, l'Imperi Romà d'Occident es va dissoldre el 476. Del seu territori en sortirien nombrosos regnes, generalment governats per germànics, tot i que la majoria de la població era local i romanitzada. Les mateixes elits germàniques acabarien per romanitzar-se i cristianitzar-se si encara no ho havien fet. Per contra, l'Imperi Romà d'Orient es mantindria ben viu i a punt de gaudir de la seva època més esplendorosa.
Sovint a l'Imperi Romà d'Orient se li diu Imperi Bizantí i als seus habitants bizantins. Ara bé, en realitat, durant el mil·lenni que va durar aquest imperi, mai es va usar el terme bizantí. A si mateixos es deien romans i es veien com una continuació directa de l'Imperi Romà tradicional. Però, a partir del segle XVIII, els erudits francesos van popularitzar aquesta etiqueta que faria fortuna fins al dia d'avui.
Quan es va dividir formalment l'Imperi Romà, les diferències entre la part occidental i l'oriental ja eren evidents, malgrat que l'estructura de govern i les lleis eren les mateixes. Amb el temps, l'imperi oriental quedaria més amarat de la cultura grega que de la llatina, tot i que val a dir que eren força similars, de fet, els romans havien copiat moltes coses dels grecs. També la llengua grega acabaria substituint progressivament el llatí com a llengua franca i oficial de les institucions. Fins i tot els emperadors van abandonar el títol de august en favor del de basileus.
L'Imperi Romà d'Orient va ser capaç d'aguantar les envestides germàniques i durant segles va actuar de barrera contra l'islam. La seva economia es basava en la producció agrícola, el comerç i el cobrament d'impostos. Pel que fa al comerç, es van crear xarxes de llarga distància i se'n van aprofitar d'existents, en especials les que formaven part de la Ruta de la Seda.
LA SOCIETAT ROMANA ORIENTAL
Els romans d'orient donaven molta importància al nom familiar i a la riquesa heretada, però no existia una aristocràcia de sang. Això feia possible que la noblesa no fos una classe estàtica. Les famílies podien enriquir-se i escalar socialment de forma sobtada o enfonsar-se en la pobresa ràpidament. Tot depenia de la relació amb l'emperador i de com s'afrontaven els conflictes.
La majoria de les persones de les classes baixes aprenien la professió dels pares. Les millors feines eren les relacionades amb assumptes legals, l'administració i el comerç. Després hi havia els artesans i els pagesos. Aquests últims tenien treballadors per conrear la terra. També hi havia esclaus que solien ser presoners de guerra, però eren molt minoritaris en comparació amb els treballadors lliures.
Les dones de classe alta havien de gestionar la casa i cuidar dels fills. Podien tenir propietats, però no feines públiques ni una educació formal. El temps lliure el dedicaven a teixir, fer compres, anar a l'església o llegir. La resta de dones, a més, acostumaven a treballar als negocis familiars o al camp.
A occident la vida urbana clàssica tan característica del món romà s'havia perdut. A partir del segle VI la vida es desenvolupava al voltant d'un castell, d'un monestir o d'una casa de pagès. I així continuaria fins al segle XI i el naixement de la burgesia, que faria revifar les ciutats i el seu esperit comerciant i competitiu. Però a l'Imperi Romà d'Orient la cosa era ben distinta.
Ja al segle VI Constantinoble comptava amb 500.000 habitants i, malgrat el sotrac de diversos brots de pesta que la van assolar en diferents onades fins al segle VIII, la ciutat no va deixar de ser un centre cultural i comercial de primer ordre. Dins de l'imperi també hi havia altres ciutats molt importants i de mida considerable, com Alexandria, Antioquia i Jerusalem. Egipte, Síria i Palestina eren, de bon tros, les províncies més riques.
CONSTANTINOBLE, LA CAPITAL DEL MÓN
La ubicació de Bizanci era perfecta, servint de pont entre occident i orient, així que Constantí I el Gran es va decidir a convertir-la en una gran capital. Però l'encarregat de transformar-la en una urbs de primera seria l'emperador Justinià I el Gran (527-565).
 |
| Il·lustració de la Constantinoble monumental |
Justinià I no ho va tenir fàcil en un principi. Un greu conflicte civil de l'any 532, la Revolta de la Nika, va posar cap per avall la ciutat. Diversos edificis, banys i cases van ser destruïts. L'emperador va poder sufocar la revolta deixant 30.000 víctimes. Quan tot va passar, ho va aprofitar per construir nous edificis espectaculars, incloent-hi la famosa església de Santa Sofia, avui convertida en mesquita. Constantinoble seria des d'aleshores la capital del món.
Constantinoble tenia les característiques típiques d'una capital romana, amb un fòrum principal, banys públics i nombroses escultures de déus, tant pagans com de sants i màrtirs cristians. També comptava amb un gran palau i tota mena de recursos per viure còmodament, com enllumenat públic, clavegueram, subministrament d'aigua, hospitals públics, cisternes i graners que emmagatzemaven grans quantitats d'aliments i aigua.
La ciutat tenia un primer sistema defensiu que l'envoltava per complet. La part més sofisticada d'aquesta muralla va ser construïda per Constantí I. Però l'obra per excel·lència va ser efectuada per l'emperador Teodosi II entre el 412 i el 447. Va construir un complex sistema de muralles de 6,5 km de llarg, a més d'una rasa exterior en forma de fossat de 20 metres d'ample i 7 de profunditat, que es podia inundar d'aigua per mitjà d'unes canonades. Aquest sistema de muralles es trobava a uns 2 km de la muralla de Constantí I.
 |
| Sistemes defensius i principals llocs de Constantinoble |
La residència dels emperadors estava situada al Gran Palau de Constantinoble. Aquest palau comptava amb salons, capelles, tresoreries i jardins, a més de la gran sala on estava situat el tron daurat. També se li afegiria unes termes i una gran biblioteca. La decoració era fastuosa amb marbres exòtics per impressionar els visitants.
Constantinoble va ser durant segles una ciutat extremadament rica, poderosa i culta, plena de bullici, comerç i gent de tot arreu. Segurament la ciutat més avançada del planeta.
LES CONQUESTES DE JUSTINIÀ
L'emperador Justinià I el Gran (527-565) va portar la ciutat a un altre nivell. Va centralitzar l'administració estatal, va reforçar el poder imperial, va codificar el dret romà i va ordenar fer grans construccions. Però una dèria tenia al cap que li va fer anar de corcoll tota la seva vida: restaurar l'imperi romà occidental.
 |
| Imperi Romà d'Orient a l'època de Justinià I el Gran |
Justinià I va dedicar bona part de la seva vida a recuperar les províncies romanes d'occident per mitjà de grans conquestes. Va aconseguir dominar el sud de la península Ibèrica, Itàlia i el nord de l'Àfrica. Es va valer sobretot del general Belisari, responsable de derrotar els vàndals a l'Àfrica i els ostrogots a Itàlia. Però, després de la seva mort, els següents emperadors no van poder mantenir els nous territoris. Hi va influir l'avanç dels musulmans, la persistència dels pobles germànics i la crisi econòmica que havien deixat les conquestes anteriors. Amb les arques buides era ben difícil defensar tant de territori.
L'ARMA SECRETA DELS ROMANS D'ORIENT
Els romans d'orient van fer servir una arma tan letal com misteriosa, coneguda com el foc grec. Consistia en una mescla inflamable que tenia la capacitat de cremar en contacte amb l'aigua i sota aquesta. Era ideal per destruir vaixells enemics. A hores d'ara, encara no se sap exactament quina era la seva fórmula.
L'ESGLÉSIA ORTODOXA
A mesura que passava el temps, les diferències culturals i ideològiques entre el cristianisme oriental i l'occidental eren cada vegada més grans. Això provocava contínues topades entre el patriarca de Constantinoble, màxima autoritat espiritual de l'Imperi Romà d'Orient, i el papa de Roma, màxima autoritat espiritual del Sacre Imperi Romanogermànic. El resultat de tot plegat seria el Gran Cisma del 1054, la divisió definitiva del cristianisme en dues branques principals: l'església catòlica occidental i l'església ortodoxa oriental.
LA GUÀRDIA VAREGA
La Rus de Kíiv era un estat que va sorgir al segle IX a Europa de l'Est, a l'actual Ucraïna. Mentre que la població local era eslava, les elits eren vikingues, encara que s'acabarien barrejant i integrant en la cultura local. Els romans d'orient coneixien aquests vikings amb el nom de varegs.
L'emperador Basili II (976-1025) es va enfrontar a un cop d'estat de dos veterans de l'exèrcit. Com que les relacions amb Kíiv eren bones, va demanar ajuda al gran príncep Volodímir I, que li va enviar 6.000 soldats. Com a agraïment, Basili II li va donar la seva filla com a esposa, sempre que tant ell com els seus es fessin cristians. El matrimoni es va produir, l'emperador va aixafar la revolta i Kíiv es va cristianitzar.
Basili II va quedar tan impressionat amb la feina feta pels vikings, que va convertir aquestes tropes en la seva guàrdia personal, amb el nom de Guàrdia Varega. Aquesta guàrdia, que s'anava renovant regularment amb més vikings, vivia al Gran Palau de Constantinoble. Va ser realment útil al camp de batalla i protegint emperadors durant dos segles. Amb el temps, també acceptaria anglosaxons. Però, després del segle XII, la guàrdia perdria eficàcia i funcions fins a dissoldre's.
EL PRIMER DESASTRE
Durant l'època de les croades, i davant l'amenaça musulmana, Constantinoble va demanar ajuda a occident. Però els croats van acabar actuant pel seu compte, en la coneguda Quarta Croada, i fins i tot van prendre la capital i la van saquejar el 1204. Era la primera vegada que una força estrangera conqueria la ciutat i, ironies de la vida, era una força cristiana. Els croats van establir l'Imperi Llatí, depenent de la República de Venècia. L'aristocràcia de Constantinoble es va exiliar i va formar tres estats veïns: el Despotat de l'Epir, l'Imperi de Trebisonda i l'Imperi de Nicea. Aquest últim seria l'encarregat de restablir l'Imperi Romà d'Orient l'any 1261.
LA DECADÈNCIA
Si Constantinoble ja tenia problemes per sobreviure, arran del període de govern croat la situació es va complicar encara més. La nova dinastia, la Paleòleg, no seria capaç de revifar l'antiga esplendor, i l'imperi continuaria perdent territoris en mans dels turcs otomans fins a quedar reduït a la capital. A la primavera de l'any 1453, la fastuosa Constantinoble queia en mans dels turcs. Curiosament, el darrer emperador romà oriental es deia Constantí (Constantí XI), igual que el fundador de la ciutat, Constantí I el Gran.
 |
| Constantinoble enmig de l'Imperi Romà d'Orient al segle XV |
