La porpra, el color del poder
Al llarg del temps, les civilitzacions se les van empescar per aconseguir tints de diferents colors fent servir la natura que tenien al voltant. Però un color en especial es va convertir a Europa i al Pròxim Orient en el color del poder. Parlem de la porpra. Coneguem la seva història!
❗Toca o clica les imatges per veure-les més definides
 |
En l'antiguitat s'obtenien els colors després de triturar determinats minerals, plantes o animalots. La pols o líquid acolorit que es formava passava per una sèrie de processos fins a assolir el tint desitjat, en el qual s'amarava el material que es volia tenyir. Durant molts segles, els colors s'extreien d'elements naturals, fins que van aparèixer els colors sintètics a finals del segle XVIII.
Durant més de 2.000 anys, un color en especial es va convertir en un producte de luxe només a l'abast de les classes més adinerades. Era la porpra, més concretament la porpra fenícia, un tint que valia tres vegades el seu pes en or segons un edicte imperial romà de l'any 301. Una autèntica bestiesa!
Segons la mitologia, el déu Melcart, el principal de la ciutat de Tir, passejava per les platges amb el seu gos i una nereida, una nimfa mediterrània que estimava. De sobte, es va adonar que el gos tenia el morro de color morat vermellós. Quan li va inspeccionar la boca, va veure que tenia un mol·lusc esmicolat. A la nereida li va agradar tant que li va prometre casar-se amb ell si li feia un vestit d'aquell color. Melcart va reunir una gran quantitat d'aquests mol·luscos, els va triturar i va obtenir prou pigment per confeccionar el vestit. Així sorgia la indústria de la porpra fenícia.
Deixant de banda els mites, sabem segons les fonts hitites i textos d'Ugarit que el comerç d'aquest tint ja existia cap al segle XIV a.n.e. Se sap que a l'illa de Creta també se'n va fabricar, però a escala menor i sense la rellevància del tint fenici. Alguns creuen que, en realitat, els minoics van ser els descobridors de la tècnica i els fenicis els perfeccionadors i explotadors.
Els fenicis no es deien així a si mateixos, ja que s'anomenaven per la seva ciutat d'origen: tiris, sidonis, etc. Com a col·lectiu van fer servir durant força temps el nom de cananeus. Però els grecs els deien phoinikes ('porpres') que derivaria fins al nostre fenicis. En el cas de Fenícia, vindria de Phoinike ('porpra'). En canvi, als habitants de la poderosa Cartago, ciutat fundada per fenicis, els coneixem com a púnics, que és la forma llatina de phoinikes.
El valuós tint s'extreia principalment del mol·lusc murex i altres varietats similars. Els mol·luscos es pescaven amb trampes que tenien l'esquer penjant de flotadors. Aquests s'obrien i s'extreien les seves glàndules secretores, que contenien un líquid que feia de base del pigment. Els exemplars més petits directament s'aixafaven. El producte aconseguit es dipositava en un recipient i es deixava fermentar durant diversos dies al sol. A mesura que la fermentació avançava, el líquid pastós es tornava més fosc. Quan estava a punt, es filtrava i es concentrava fins a obtenir un tint de color porpra intens.
Les barreges que creaven i els "trucs" que feien servir resultaven en diferents tonalitats. Els detalls del procés són a hores d'ara un misteri, perquè els fenicis no en van deixar constància, tot i que modernament alguns l'han intentat recrear.
 |
| Il·lustració d'un taller fenici de porpra |
La feina per obtenir la porpra era realment feixuga. Es necessitaven uns 10.000 mol·luscos per produir només un gram de tint. La pudor que es generava durant els treballs era terrible, fet que explica que els tallers estiguessin a diversos quilòmetres de les ciutats. El rebuig que generava la feina podia formar muntanyes de desenes de metres d'alçada. Això ens permet imaginar l'enorme quantitat de mol·luscos que s'usaven i, per tant, el perquè del seu preu tan alt. S'han trobat instal·lacions per recol·lectar i tractar murex per tota la costa de l'actual Líban.
El color porpra dels fenicis podia anar des del vermell purpuri fins al morat més fosc, gairebé blau. Les teles amb aquest tint no perdien el color fàcilment, en alguns casos duraven segles, i amb la llum solar adquirien una brillantor que fascinava. De seguida la porpra fenícia es va convertir en el color de les classes altes, del poder, de l'imperi i, amb el temps, del papa i dels càrrecs religiosos més importants.
A la Bíblia s'esmenta la porpra diverses vegades. Per exemple:
Daniel 5:7 > El rei es va posar a cridar que fessin venir els endevins, els caldeus i els astròlegs. I va dir als savis de Babilònia: «Qui llegeixi aquesta inscripció i em digui què vol dir, faré que el vesteixin de porpra i que li posin un collaret d’or al coll, i ocuparà el tercer lloc al regne.»
Mateu 15:17, parlant de com es burlaven de Jesucrist > El van vestir de porpra, van trenar una corona d’espines i l’hi van posar.
Entre els tributs que les ciutats fenícies havien de pagar als reis assiris entre els segles IX i VIII a.n.e. hi havia teles de color porpra a més de plata i or. Alexandre el Gran i Cleòpatra també van ser dos enamorats d'aquest tint.
 |
A l'antiga Roma, la porpra era el color de les elits. Sembla que l'emperador Juli Cèsar va ser el primer en dur una capa porpra de forma habitual. La família imperial i els magistrats podien portar una toga amb una vora porpra. I els generals que celebraven els triomfs a la capital podien posar-se durant un dia una gran capa que era sencera d'aquest color. La roba, roba de llit, tapissos i altres objectes de luxe solien tenir-ne detalls. També es creu que alguns monuments i sarcòfags romans comptaven amb marbres purpuris.
La porpra també era un color molt especial a l'Imperi Romà d'Orient. S'associava amb la reialesa i la dignitat, i era utilitzat exclusivament pels emperadors i altres membres de la cort. Els emperadors la portaven en vestits, túniques i altres peces de roba. També es feia servir per decorar els edificis imperials, com ara el palau de Constantinoble i la basílica de Santa Sofia.
.png) |
Tant l'Església catòlica com l'ortodoxa usaven la porpra com a color habitual dels alts càrrecs eclesiàstics. També estava present en tota mena d'objectes religiosos, com tapissos, estovalles i objectes litúrgics. Es creia que la porpra tenia propietats màgiques i que podia protegir de la maldat.
La demanda i producció de porpra va ser tal que els fenicis van haver de buscar el preuat mol·lusc en altres territoris de la mar Mediterrània, ja que les existències a la seva costa minvaven cada cop més. Moltes de les seves colònies, a més de comerciar amb altres productes, servien també per aquest propòsit.
Quan Constantinoble va ser conquerida pels turcs otomans el 1453, els nous amos van entorpir les rutes comercials entre occident i orient. Així el comerç de la porpra va patir el sotrac definitiu i la seva fabricació es va aturar. En molts casos, com en el de l'Església, els colors carmesí i escarlata serien el substituts per simbolitzar el poder. Aquests colors, produïts en Venècia i la Toscana, s'aconseguien de l'insecte mediterrani kermes i també resultava molt car. A partir del segle XVI, aquest insecte seria reemplaçat per la cotxinilla mexicana per produir el pigment.
