L'Imperi Carolingi
L'any 751 Pipí el Breu va enderrocar el darrer rei merovingi i va instaurar al Regne Franc una nova dinastia: la carolíngia. El nom es deu al seu fill Carlemany, el pare de l'Europa feudal.
❗Toca o clica les imatges per veure-les més definides
 |
Pipí era anomenat el Breu no per la durada del seu regnat, sinó per la seva baixa estatura. Es va revoltar contra la dinastia merovíngia que governava el Regne Franc des de mitjans del segle V. Era fill de Carles Martell, líder polític i militar famós pel seu protagonisme a la batalla de Poitiers (o batalla de Tours) de l'any 732, en la qual es va aturar l'avanç musulmà cap a l'interior del continent.
Quan Pipí va morir el 768, va deixar els seus dominis occidentals al seu fill gran, Carlemany, i la resta al menor, Carloman. Tots dos germans no s'avenien i va ser la mare qui evités una guerra civil. Però al cap de poc temps Carloman va morir, l'any 771, i Carlemany es va quedar amb tot el regne. De seguida es va posar a conquerir a tort i a dret. Va dominar els longobards del nord d'Itàlia i va consolidar el poder papal sobre els Estats Pontificis, que havien sigut una donació del seu pare. També els saxons van caure a les seves mans. A més, va envair el nord de la península Ibèrica aprofitant una demanda d'ajuda de governadors andalusins rebels contra el poder de Còrdova. Estava convençut que aquesta campanya seria curta i que li serviria per estendre la seva influència més enllà dels Pirineus. La jugada li va sortir bé a mitges.
Aquesta primera expedició franca no va tenir la rebuda esperada per part dels governadors andalusins revoltats, ja que no se'n refiaven. A més, Carlemany va decidir atacar poblacions vascones i va enderrocar les muralles de Pamplona. Creia que els vascons eren aliats de l'Emirat de Còrdova i va voler destruir les seves defenses per evitar problemes futurs. Però, el 15 d'agost de 778, els vascons es van venjar atacant la rereguarda franca en una emboscada a Roncesvalls, quan marxava de tornada a casa. Van aniquilar les tropes sense pietat. Aquesta seria la pitjor derrota de Carlemany durant el seu regnat i mai més tornaria en persona a la península Ibèrica.
Amb tot, no es va oblidar d'aquest racó europeu i va confiar en els seus generals la tasca d'alliberar totes les poblacions possibles de la mà de l'islam. La seva idea era crear una marca, és a dir, una zona fronterera militaritzada que servís de coixí contra l'amenaça musulmana. Després de diversos enfrontaments, els francs van aconseguir controlar des de Ribagorça fins a Barcelona, aquesta última conquerida el 801. Així naixien els comtats catalans.
Carlemany va mantenir les divisions tradicionals de la regió en forma de comtats amb homes de confiança al capdavant. Sovint s'anomena aquesta zona Marca Hispànica, però en cap cas era el seu nom. El nom tradicional i oficial que constava als registres francs era Gòtia, i els comtes de Barcelona rebien el títol de duc i marquès de Gòtia. Així que hauríem de parlar més aviat de la Marca de Gòtia, que anava des de Ribagorça fins a Barcelona, incloent-hi alguns comtats a l'altra banda dels Pirineus. La influència carolíngia a la regió on naixerien Navarra i Aragó no va tenir èxit, motiu pel qual no formava part de la marca.
.jpg) |
| Retrat de Carlemany fet per Louis-Félix Amiel (1839) |
Carlemany estava decidit a recuperar l'esplendor de l'antic Imperi Romà d'Occident, i va continuar engrandint els seus dominis cristianitzant a tots els pagans que trobava a les fronteres de l'est. Però no va ser una tasca fàcil. Alguns pobles acceptaven en un principi la nova religió i pagar un tribut, però tan bon punt les tropes franques se n'anaven, incendiaven les esglésies, mataven els sacerdots i tornaven als seus costums de sempre. En alguns casos, Carlemany va haver de recórrer a deportacions massives i repoblacions amb colons cristians.
L'any 799 una gran oportunitat se li va presentar. El papa Lleó III era molt impopular a Roma i el van intentar matar. Tenia a sobre greus acusacions i les classes altes romanes se'n volien desfer. Així que va fugir per trobar-se amb Carlemany i demanar-li ajuda. L'any següent el rei franc el va acompanyar a Roma per donar la cara per ell, rebutjar les acusacions i garantir el seu benestar. Com a agraïment, el papa el va coronar emperador d'occident. Així sorgia l'any 800 el que coneixem com a Imperi Carolingi.
El flamant emperador va reorganitzar els seus territoris. Els va dividir en feus que assignava a nobles vassalls encarregats de gestionar-los i defensar-los. D'aquesta manera, començava a treure el cap el feudalisme. El control imperial s'efectuava a través dels missi dominici ('missatgers del senyor'), persones de confiança enviades a controlar la feina dels nobles.
Potser el principal problema que va haver d'afrontar Carlemany va ser el seu analfabetisme. L'emperador d'occident es va veure incapaç d'aprendre a llegir amb fluïdesa. És possible que aquesta mancança hagi estat el motiu de la seva dèria de promoure l'ensenyança i fundar escoles als monestirs i palaus, on els clergues, els únics que dominaven la lectura, feien de mestres.
Carlemany també va ser el protagonista del revifament artístic i intel·lectual d'una Europa que feia massa temps que es trobava enfosquida. Va contractar arquitectes i constructors per restaurar monuments romans i fer-ne de nous. Va tenir especialment cura d'Aquisgrà, la seva capital preferida. També va iniciar la tradició medieval dels monjos copistes, per tal de conservar el saber de l'antiguitat. El seu model a seguir era Constantinoble, capital esplendorosa de l'Imperi Romà d'Orient. Tot i que no va arribar, ni de bon tros, a la seva grandesa, sí que va ajudar a donar una mica de llum a les ciències i arts després de segles d'abandonament. Per això molts parlen del renaixement carolingi.
L’any 812 l’emperador va signar un edicte que imposava a les parròquies l’obligació de celebrar la litúrgia en la llengua pròpia de cada regió. Aquella mesura confirmava l’existència de les llengües vulgars sorgides de les diferents evolucions del llatí.
La intensa vida de Carlemany el va deixar esgotat i dèbil fins al punt d'emmalaltir greument. Al novembre del 813 va patir una forta febre que el va afeblir tant que ja no podia menjar coses sòlides. El 28 de gener de l'any següent moria a Aquisgrà. El seu fill Lluís va ordenar escriure al seu sarcòfag: “Sota aquesta llosa reposa el cos de Carles, emperador gran i ortodox que va estendre noblement el Regne dels Francs i va governar amb fortuna durant 47 anys. Va morir als 72 anys, l'any del Senyor 814”.
Lluís el Pietós va governar fins al 840. Els seus fills, Carles, Lluís i Lotari acabarien lluitant pel poder total fins a la signatura del Tractat de Verdun, en el qual es repartien els territoris. Carles el Calb es quedava amb França Occidental, Lluís el Germànic amb França Oriental i Lotari I amb la regió d'entremig, França Mitjana. Amb el temps, la França Mitjana seria dividida i absorbida pels regnes veïns, amb la presència d'algunes entitats independents al nord d'Itàlia.
 |
| L'Imperi Carolingi a la mort de Carlemany (814) |
 |
| Repartiment del Tractat de Verdun (843) entre els fills de Lluís el Pietós |
Segons la llegenda, Carles el Calb va mullar els seus dits amb la sang de Guifré el Pilós (comte de Barcelona), que estava a punt de morir al camp de batalla combatent els vikings que s’havien establert a la vall del Sena, i va dibuixar les quatre barres de la senyera catalana al seu escut daurat. La tradició també diu que era el reconeixement que li concedia a Guifré per la seva lleialtat.
L'any 919 el regne oriental passaria a una dinastia saxona (Regne de Germania o Alemanya) i el 987 el regne occidental passaria a la dinastia capeta (Regne de França). Així la dinastia carolíngia arribava a la seva fi i sorgien dues potències de vital importància per al futur del continent. Però l'ombra de Carlemany perseguia els futurs sobirans i el papa. El 962 el rei saxó Otó I seria coronat emperador constituint un nou imperi: el Sacre Imperi Romà, conegut posteriorment com a Sacre Imperi Romanogermànic.
