La desastrosa invasió napoleònica de Rússia
Napoleó i 650.000 homes armats van envair Rússia el 1812. La seva campanya seria una de les operacions militars més desastroses i mortíferes de la història, amb més d'un milió de morts en total.
❗Toca o clica les imatges per veure-les més definides
 |
França acabava de passar per la seva històrica revolució i Napoleó Bonaparte, emperador des de 1804, va voler anar més enllà estenent els ideals revolucionaris per mitjà de la conquesta internacional. A més d'engrandir el territori francès, va col·locar els seus germans al poder d'Holanda, Westfàlia, Nàpols i Espanya. Catalunya quedaria fora d'Espanya des de 1810, i el 1812 s'integraria oficialment a l'Imperi Francès fins al 1814.
La conseqüència més impactant del rampell napoleònic seria, segurament, la desaparició del Sacre Imperi Romanogermànic l'any 1806, que seria substituït, almenys en part, per la Conferència del Rin de creació francesa. L'absolutisme monàrquic europeu era arrasat allà per on passaven les tropes napoleòniques, creant o reorganitzant els estats. Així sorgiria també, per exemple, el Gran Ducat de Varsòvia. Fins a cinc coalicions de països es van formar per lluitar contra Napoleó sense èxit. Però el 1812 la situació es capgiraria.
Napoleó havia aconseguit signar amb Rússia el 1807 un acord que els mantenia en pau entre si amb certes condicions. Per exemple, Rússia havia de reconèixer el Gran Ducat de Varsòvia i participar en el Bloqueig Continental contra el Regne Unit, un embargament comercial que prohibia el comerç de productes britànics en el continent europeu. A canvi, Napoleó va prometre al tsar Alexandre I que l'ajudaria a lluitar contra l'Imperi Otomà, i va assegurar que beneiria la invasió russa de Finlàndia. Però la tensió entre totes dues potències va augmentar fins a esclatar amb la sortida de Rússia del Bloqueig Continental el 31 de desembre de 1810. Així que a Napoleó no se li va acudir una altra cosa que envair-la.
Malgrat el que es diu a vegades, Napoleó sabia perfectament on es ficava. Ja tenia experiència en campanyes a Europa de l'Est i coneixia els relats d'antigues batalles a territori rus. Sabia que marxaria per uns terrenys escassament poblats, sense bones carreteres i amb pocs subministraments. De fet, el mateix emperador va arribar a dir: "No podem esperar res d'aquesta campanya [...] i, per tant, hem de portar-lo tot amb nosaltres".
Per a l'any 1812, Napoleó també havia aconseguit doblegar la totpoderosa Àustria, obligada a ser-ne aliada, així com Prússia, Dinamarca i Noruega. Les nacions satèl·lit eren una gran font de soldats. L'emperador francès va reunir un enorme exèrcit de 615.000 homes. Uns 300.000 eren francesos i la resta provenia de zones europees ocupades. A més, comptaven amb 200.000 cavalls i 1.372 canons. Però, moltes d'aquestes tropes, anomenades Grande Armée, no tenien un gran entusiasme pel seu líder o, fins i tot, marxaven per pura imposició. Com que la invasió començaria al principi de l'estiu, Napoleó esperava acabar-la abans de l'hivern.
 |
| Europa durant la invasió napoleònica de Rússia |
La Grande Armée es va dividir en tres línies: la primera línia contenia l'exèrcit principal dirigit per Napoleó, amb 449.000 soldats; la segona, amb 165.000 soldats, proporcionaria els reemplaçaments a la primera; i la tercera, amb uns 60.000, vigilaria la rereguarda.
Rússia, per la seva part, comptava amb 650.000 soldats escampats per tot el seu imperi. Només uns 250.000 homes i 900 canons es trobaven tan a prop com per fer front l'enemic.
Els dies 23 i 24 de juny de 1812 Napoleó va travessar el riu Nemunas, la frontera amb la Rússia imperial. Curiosament, mentre l'emperador observava el reguitzell infinit de tropes passar a l'altra banda, el seu cavall es va espantar al veure un conill i va caure a terra. Tot i que no li va passar res de greu, alguns ho van interpretar com un mal presagi.
Napoleó, en realitat, no volia conquerir territoris russos, sinó més aviat cercava causar notables baixes a l'exèrcit del tsar i sotmetre'l perquè tornés al Bloqueig Continental contra el Regne Unit, la que creia que era la principal amenaça per al seu futur. Esperava guanyar la guerra en tan sols tres setmanes. Però, ai las, ni s'imaginava el mastegot que li vindria a sobre.
Les tropes russes no van entrar en combat a la primera, ni a la segona. En comptes d'això, es van anar retirant a mesura que els francesos avançaven més endins. L'estratègia era fer servir la tàctica de terra cremada, és a dir, negar-li a l'enemic qualsevol cosa de valor durant la seva marxa. Per això, mentre es retiraven destruïen collites, molins de vent, ponts, dipòsits, bestiar, etc.
El 28 de juliol Napoleó va entrar a Vílnius (Lituània), on va organitzar desfilades militars. Després de 10 dies, va continuar avançant, mentre que altres cossos auxiliars agafaven altres camins. Però passat un mes poca cosa s'havia assolit, i la calor de l'estiu combinada amb les pluges torrencials de la tardor estava ocasionant un munt de malalts. Entre morts i desertors, Napoleó va perdre 100.000 soldats abans de la primera batalla important.
Les vies de subministrament no van funcionar com s'esperava i, juntament amb la tàctica russa de terra cremada, la fam va començar a fer estralls. Els cavalls ho van notar especialment. Una mitjana de 1.000 morien cada dia. A mesura que la Grande Armée s'endinsava més en territori rus, anava deixant un rastre de cadàvers humans i animals.
Després d'algunes escaramusses, el primer gran combat es produiria entre el 16 i el 18 d'agost a Smolensk. La ciutat en flames va viure enfrontaments sagnants cos a cos als seus carrers. Els russos finalment van haver de retirar-se en direcció a Moscou. Tot i la victòria de Napoleó, que va deixar 10.000 baixes franceses i 12.000 russes, res s'havia guanyat. L'emperador va rumiar què fer aleshores, perquè l'hivern s'acostava i la campanya era més llarga del previst. La decisió final va ser continuar avançant cap la capital russa.
L'Exèrcit Imperial Rus tornaria a plantar cara a prop de la localitat de Borodinó, el 7 de setembre. El combat va durar 12 llargues hores i les baixes van ser de 35.000 francesos i 45.000 russos. Un altre cop els russos es van retirar camí a Moscou i Napoleó els va seguir. Però, tot i les aparents victòries, el veritable desgast l'estava patint la Grande Armée.
El 14 de setembre Napoleó va arribar per fi a Moscou. La ciutat estava buida. S'havia ordenat l'evacuació dels seus 250.000 habitants i incendiat els dipòsits de subministraments. Les tropes van quedar privades de provisions i la disciplina i la moral es van ensorrar. L'emperador s'hi va passar 36 dies desesperat per assolir un acord de pau amb el tsar, que es trobava a Sant Petersburg. Confiat en l'enorme valor de la capital, creia que tard o d'hora el tsar es veuria obligat a negociar. Però això mai va ocórrer. El 18 d'octubre, resignat, Napoleó va ordenar la retirada total.
 |
| Retirada de Napoleó de Moscou, quadre d'Adolf Northern (1851) |
Entre baixes i desercions l'exèrcit que conduïa l'emperador francès s'havia reduït a 100.000 efectius. I encara no havia passat el pitjor. Les pluges de la tardor havien convertit els camins en fangars, un parany perfecte on rebre els atacs de guerrillers enemics. El 24 d'octubre, l'exèrcit rus va enxampar la Grande Armée a la batalla de Maloiaroslàvets per impedir que es retirés per les riques províncies del sud. Així que Napoleó va haver de fer servir la devastada ruta d'anada.
Més que una retirada, les tropes franceses van protagonitzar una fugida desordenada, travessant camps de batalla com el de Borodinó, ple de cadàvers putrefactes mig devorats per animals salvatges. A sobre, l'hivern s'hi va presentar en forma de plantofada per aixafar del tot la moral i el poc ànim que quedava. Amb temperatures de -30 °C, molts van morir congelats. Els soldats, sovint amb aspecte esmerlit, es barallaven per seure a prop del foc, o per uns trossos de pa ranci i una mica d'aigua. En alguns casos, fins i tot es va recórrer al canibalisme.
Napoleó va arribar a Smolensk el 9 de novembre amb tan sols 60.000 soldats de l'exèrcit principal i sense gairebé cavalls ni canons. La cavalleria i artilleria napoleònica mai es recuperaria del cop. A Smolensk, les provisions que hi van trobar es van menjar el primer dia, però la totalitat de les tropes van trigar cinc dies en arribar-hi. La fam i la ràbia desolaven els miserables homes que encara conservaven la vida. A sobre, entre el 15 i el 18 de novembre els russos van ocasionar 30.000 baixes franceses en una sèrie de combats a Krasnoi. Per acabar-ho d'adobar, el 26 i 29 de novembre, a Borísov, els francesos tornarien a patir desenes de milers de baixes en nous enfrontaments. Pocs dies després, les restes de les tropes de les tres línies reagrupades van poder travessar la frontera del riu Nemunas.
De 615.000 soldats, la Gran Armée va quedar amb menys de 100.000, que arribarien a casa en penoses condicions, esguerrats o amb malalties que els farien morir poc temps després. Del total, es calcula que uns 100.000 van desertar, 120.000 van acabar com a presoners i 380.000 van perdre la vida. Pel que fa als russos, tot i la manca de dades fiables, es creu que uns 150.000 van morir durant la campanya i uns 300.000 van ser ferits. Si hi afegim els civils, dels quals no en sabem res, segurament la xifra final seria força més colpidora.
L'exèrcit rus, però, no es va aturar al riu Nemunas, sinó que va continuar endinsant-se a Europa alhora que se li unien tropes britàniques, prussianes i austríaques. Així començava la Sisena Coalició (1812-1814), el conflicte que aconseguiria doblegar l'emperador, almenys, temporalment.
París va ser envaïda pels aliats europeus i Napoleó va acabar exiliat a l'illa d'Elba, entre Còrsega i la costa italiana. Amb tot, encara tindria força per a un últim espeternec. El 1815 tornaria a París per assolir un cop més el poder, tot i que li duraria ben poc. El 18 de juny, a la batalla de Waterloo (Bèlgica), les renovades tropes imperials de Napoleó van ser esclafades per la Setena Coalició europea, la darrera. Napoleó hauria de patir un segon i definitiu exili, aquest cop a l'illa de Santa Helena (Atlàntic Sud), on moriria molt malat el 5 de maig del 1821.
