Com es va unificar Itàlia?
La unificació italiana va ser el resultat de diverses guerres, trames polítiques i més d'un cop de sort. Del no-res el 17 de març de 1861 va néixer un nou estat: Itàlia.
❗Toca o clica les imatges per veure-les més definides
 |
Després de la desintegració de l'Imperi Romà d'Occident a partir de l'any 476, la península Itàlica va ser disputada per diverses nacions germàniques.
Primer serien els hèruls i després els ostrogots que governarien bona part d'Itàlia, sempre sota l'atenta mirada dels romans orientals de Constantinoble (els mals anomenats bizantins). L'emperador Justinià, desitjós de recuperar les antigues fronteres romanes occidentals, va aconseguir reconquerir la península Itàlica, però per poc temps, ja que els longobards hi van crear un regne entre el 568 i el 774 que va ocupar bona part d'Itàlia llevat de la regió central, Roma i algunes zones del sud en poder dels romans orientals.
 |
| Itàlia longobarda i romana oriental (segle VII) |
El regne longobard (o llombard) acabaria caient en mans dels francs. El rei franc Pipí el Breu, pare de Carlemany i iniciador de la dinastia carolíngia, va conquerir i entregar el centre d'Itàlia al papa l'any 756, fet que va suposar la creació dels Estats Pontificis. Carlemany seria coronat emperador del que coneixem com a Imperi Carolingi l'any 800, estat que duraria només 43 anys. El relleu l'agafaria el Sacre Imperi Romà fundat amb el vistiplau del papa per l'alemany Otó I el Gran el 962, també conegut com a Sacre Imperi Romanogermànic. Aquest imperi arribaria a dominar en el moment de màxima expansió tot el centre d'Europa i la meitat nord d'Itàlia. Tot i que estaria compost de multitud de pobles amb diferents llengües i cultures, els estats alemanys tindrien una posició dominant. Des del segle XV, l'imperi quedaria en mans de la dinastia d'Habsburg (casa d'Àustria).
Els Estats Pontificis van tenir un territori variable al llarg de la seva història, però sempre van estar centrats a la ciutat de Roma i la seva rodalia. En el seu apogeu, cap a l'any 1000, eren una de les quatre grans potències d'Europa, juntament amb l'Imperi Romà d'Orient, el Regne dels Francs i el Sacre Imperi Romanogermànic.
 |
| L'Imperi Carolingi a la mort de Carlemany (814) |
 | |
|
Des de l'any 1000 diversos pobles havien gaudit d'un tros del pastís italià a la meitat sud i a Sicília, com els vikings normands, els francesos i els catalans. Alhora, hi van sorgir diverses entitats a la meitat nord de caràcter marítim que van potenciar el comerç mediterrani juntament amb els catalans. Parlem de Gènova, Pisa, Venècia i Amalfi. A finals de l'edat mitjana, però, només dues d'aquestes repúbliques continuaven existint: Gènova i Venècia. Bona part del nord ja quedaria sota control austríac. A més, hi havia la República de Florència, el Ducat de Savoia, el de Milà, els Estats Pontificis i el Regne de Nàpols.
La Revolució Francesa va resultar en les conquestes de Napoleó Bonaparte. Amb la derrota napoleònica definitiva de Waterloo, el 18 de juny de 1815, Europa es va reorganitzar mitjançant el Congrés de Viena (1814-1815) tornant, en molts casos, a l'absolutisme. Però els ideals revolucionaris van calar en alguns sectors europeus i la lluita contra l'Antic Règim es va dur a terme per mitjà de tot un seguit de revolucions liberals al llarg del segle XIX. Aquests ideals van despertar a Itàlia el desig d'unió. Però la fragmentació que hi havia i l'ocupació estrangera d'alguns territoris semblava fer-ho difícil.
El Congrés de Viena va establir, entre altres coses, la restauració del Regne de les Dues Sicílies (Sicília i Nàpols), que en aquella època estava en mans d'una branca de la dinastia borbònica. Per altra banda, el Regne Llombardovènet (Llombardia i Vènet), al nord de la península, va quedar sota el control de l'Imperi Austríac. Al Vènet destacava la famosa Venècia.
A les grans ciutats italianes hi van néixer associacions polítiques clandestines que fomentaven la rebel·lió contra l'absolutisme i els austríacs. Però les revoltes que esclataven eren durament reprimides. El Regne italià de Sardenya-Piemont, sota la dinastia Savoia des del 1720, que comprenia l'illa de Sardenya (d'on venia el títol reial), el Piemont (centre polític amb capital a Torí) i la regió de Savoia, també va veure com hi sorgien revoltes liderades pel polític Giuseppe Mazzini i el militar Giuseppe Garibaldi. Les revoltes van fracassar i tots dos es van exiliar, però el caos generat va obligar els estats italians a promoure estatuts de caràcter liberal per apaivagar la gent.
Com que el liberalisme semblava no tenir aturador i la idea d'unió creixia a la península Itàlica, la monarquia savoiana va decidir avançar-se i lluitar per l'alliberació dels estats ocupats per estrangers i la posterior unió italiana. Així que, aprofitant noves revoltes contra els austríacs al Regne Llombardovènet, el Regne de Sardenya-Piemont va decidir atacar. Aquesta és coneguda com la primera guerra d'independència italiana (1848-1849).
Entre els aliats que van lluitar contra els austríacs hi havia els Estats Pontificis, altres territoris com Toscana, Parma i Mòdena, i les Dues Sicílies, ja que als Borbons els interessava l'afebliment d'Àustria. Entre els nombrosos soldats voluntaris hi havia de nou Garibaldi, que des d'aleshores tindria un paper clau gràcies al seu carisma i gosadia. Malgrat la mala maror per causa de revoltes passades i el seu exili, va ser capaç de mantenir una relació de conveniència amb la dinastia savoiana per assolir els objectius comuns.
 |
| Unificació italiana |
La primera guerra d'independència italiana no va sortir bé perquè les Dues Sicílies i els Estats Pontificis, que aportaven tropes decisives, es van retirar massa aviat per por a l'Imperi Austríac. Davant del perill que Sardenya-Piemont fos conquerida, el rei savoià Carles Albert I va pactar la pau i va abdicar en el seu fill Víctor Manuel II. Als ducats de Toscana, Parma i Mòdena s'hi van restaurar els governs anteriors amb el suport austríac.
A partir de 1852 van entrar en escena dos personatges que serien de vital importància en la unificació italiana: l'emperador francès Napoleó III, nebot de Napoleó Bonaparte, i Camillo Benso de Cavour, primer ministre de Sardenya-Piemont (conegut simplement com a Cavour). Napoleó III havia estat el president de la República Francesa del 1848 fins al 1852, però va decidir proclamar-se emperador dels francesos. A ell li interessava molt que a Àustria li anés malament, així que la política negociadora es va obrir pas.
Cavour va pactar l'ajuda francesa amb Napoleó III. A canvi del seu suport, li donaria la regió de Savoia i Niça. Aquesta cessió era una mica contradictòria amb l'ideal d'unió, ja que eren zones de tradició italiana. Niça era, a més, la ciutat natal de Garibaldi, cosa que el faria agafar-se una bona empipada i, a sobre, Savoia era el bressol de la dinastia de Sardenya-Piemont. Amb tot, el pacte es va formalitzar amb la condició final que fos Àustria qui ataqués primer.
 |
| Giuseppe Garibaldi |
Cavour se les va empescar per tal de provocar els austríacs, que van caure al parany i van atacar el Piemont el 1859. A Napoleó no li va quedar més remei que ficar-s'hi. L'exèrcit combinat va conquerir la Llombardia ràpidament, però en el moment decisiu Napoleó va signar pel seu compte la pau amb Àustria. El govern piemontès ho va considerar una traïció.
En aquesta segona guerra d'independència italiana (1859), s'aconseguiria alliberar dels austríacs la Llombardia, tot i que quedava en mans franceses. Encara que el Vènet no va ser alliberat, Napoleó III va reclamar igualment Savoia i Niça per mitjà del xantatge. A canvi d'aquestes dues regions donaria la Llombardia a Cavour. I així va ser, malgrat que Garibaldi, enfurismat com mai a la seva vida, ho va intentar impedir.
Tot seguit, els ducats de Toscana, Parma i Mòdena van esclatar en revoltes. Els governs, que havien col·laborat amb Àustria per mantenir-se al poder després de la primera guerra d'independència, van abandonar les capitals davant la revolució popular. A la primavera del 1860 aquests territoris van decidir per mitjà de referèndum annexionar-se a Sardenya-Piemont. La unificació italiana començava a rutllar, i molt bé. Alguns dels Estats Pontificis també van fer referèndums i el sí a la unificació hi va guanyar. Només la regió de Roma quedava independent i sota el control del papa, que no podia creure's el que estava passant. El rei Víctor Manuel II va enviar ràpidament una carta al papa Pius IX per intentar apaivagar-lo, ni que sigui temporalment.
Mentre es feien els referèndums, a Sicília es van produir nombroses protestes contra els Borbons, ja que la gent veia com l'absolutisme se'ls menjava. Cavour i Garibaldi, tot i que enfrontats per l'assumpte de les concessions de Niça i Savoia, van haver de tornar a col·laborar per aprofitar el moment. Garibaldi va obtenir el permís per reclutar una petita tropa de 1.000 homes i envair Sicília. Cavour, per la seva banda, hi va enviar funcionaris per subornar els soldats d'alt rang borbònic que custodiaven l'illa. A finals de juliol de 1860, l'illa quedava sota el control italià.
Les tropes borbòniques de Sicília es van retirar a la península i a la cort de Nàpols el neguit s'apoderava de tothom. Se sabia que Garibaldi volia travessar l'estret de Messina i conquerir la resta del Regne de les Dues Sicílies. El rei Francesc II, que feia només un any que ocupava el tron, no va saber manegar la situació ni valer-se de les seves aliances internacionals per defensar el territori. Quan les tropes de Garibaldi hi van desembarcar, bona part de l'exèrcit borbònic es va rendir. També la noblesa va girar l'esquena a Francesc II davant la perspectiva d'obtenir més beneficis de la monarquia savoiana. El carisma de Garibaldi, a més, va atraure nombrosos voluntaris a la causa. Uns 20.000 homes en total van entrar a Nàpols a principis de setembre sense gaire resistència. La batalla de Volturno de l'1 i 2 d'octubre entre Francesc II, els seus fidels i les tropes garibaldines, en la qual els borbònics van ser aixafats, va ser el cop definitiu. Després de signar la rendició total i la desaparició del regne, al rei borbònic se li va permetre retirar-se a Roma.
Després d'un nou referèndum, les Dues Sicílies van quedar formalment integrades al regne piemontès. Però el 21 de febrer de 1861 Cavour va presentar un projecte per declarar el naixement del Regne d'Itàlia el 17 de març. Tres mesos després moriria. Ara bé, encara quedaven dues qüestions per resoldre: el Vènet, encara en mans dels austríacs, i Roma, l'única capital possible per al nou estat italià.
 |
| Camillo Benso, comte de Cavour |
El 1866 Itàlia es va aliar amb Prússia, el més potent dels estats germànics i un gran interessat en afeblir Àustria. Amb aquesta aliança començava la tercera guerra d'independència italiana (1866). Els austríacs es van veure desbordats i l'emperador Francesc Josep I va haver de demanar a Napoleó III que mediés davant de Bettino Ricasoli, successor de Cavour, per aconseguir la pau. I la pau va arribar a canvi de la cessió del Vènet.
Tot i que la capital italiana havia estat traslladada de Torí a Florència, la mirada sempre continuava posada a Roma. Ricasoli va intentar negociar amb el papa Pius IX sense cap resultat, ja que encara se sentia ferit per la conquesta dels Estats Pontificis del centre peninsular. A sobre, Napoleó III mantenia el jurament de defensar la ciutat que havia fet anteriorment, i als italians no els convenia despertar la fera francesa i posar-la en contra seva.
Tot va canviar l'1 de desembre de 1870, quan els francesos van perdre la batalla de Sedan contra els prussians (Guerra Francoprussiana). El mateix Napoleó III seria capturat i poc després l'imperi desapareixeria deixant pas a una nova república francesa, la tercera, que duraria fins al 1940. Així que el papa es quedava sol, i no va tenir més opció que rendir Roma i entregar-la al rei italià Victor Manuel II. Malgrat tot, Pius IX va ordenar una resistència simbòlica al setge del 20 de setembre, que duraria quatre hores. El 3 de febrer de 1871 la ciutat de Roma seria nomenada capital del Regne d'Itàlia. La unificació arribava a la seva fi. Les dècades següents els líders italians van haver de fer mans i mànigues per generar una identitat col·lectiva unitària després de segles de profunda divisió política.
La fi de la Primera Guerra Mundial permetria que Itàlia assolís dues noves regions, el Tirol de Sud (majoritàriament de parla alemanya) i Ístria. Aquest últim territori passaria gairebé tot a mans de Croàcia després de la Segona Guerra Mundial.
