El comerç d'esclaus transatlàntic
Portuguesos i castellans van ser els pioners del comerç d'esclaus a l'Atlàntic, que s'estendria a les Amèriques amb la participació de més potències europees.
❗Toca o clica les imatges per veure-les més definides
 |
Durant el segle XV, a la península Ibèrica, els estats cristians van acabar d'expulsar els musulmans i conformar definitivament els seus territoris. El papa de Roma havia decretat feia temps que es podia esclavitzar aquells que no eren cristians. Així que la població musulmana esclava no deixava d'augmentar.
Els portuguesos, que havien conformat el seu territori ja cap a l'any 1415, es van entestar en saber fins a on arribava el poder musulmà, que s'havia estès pel nord de l'Àfrica. La idea era treure'n profit per mitjà de la conquesta o el saqueig. Així que van començar a explorar la costa africana musulmana. Primer es van centrar a la costa marroquina, però de seguida van tirar més avall fins a arribar als rius Senegal i Gàmbia. Aquestes exploracions van ser impulsades pel famós príncep Enric el Navegant.
En un principi, les exploracions portugueses res tenien a veure amb els esclaus, si no amb la recerca d'or, espècies i fer la guitza als musulmans. Però a principis de la dècada de 1440 van portar a Europa els primers esclaus africans, uns 235 presoners de guerra, alguns dels quals van ser presentats a la família reial portuguesa. Cap al 1444, Portugal va començar a vendre persones esclavitzades de l'Àfrica subsahariana. Pocs anys després, les incursions per caçar esclaus, massa costoses, es van canviar per l'aprofitament de les xarxes locals que ja existien amb aquest fi, i que havien creat els musulmans i africans locals. Així començava tímidament un negoci amb el continent veí que encara era secundari. El principal objectiu continuava sent l'or i altres productes valuosos.
Es creu que a partir de 1448 els portuguesos portaven cada any a Europa uns 1.000 esclaus africans. I cap a finals de segle uns 2.000. De tots els esclaus comercialitzats pels mercaders europeus, aquesta xifra representava un terç del total, lluny del que seria dècades després. A més, aquestes tongades d'esclaus africans tenien com a destinació principal fer tasques domèstiques i no treballar en mines o camps.
Un cop els otomans van conquerir Constantinoble (1453), posant fi a l'Imperi Romà d'Orient (mal anomenat Imperi Bizantí), les rutes comercials amb Àsia, que formaven part de la famosa Ruta de la Seda, es van veure obstaculitzades. Els otomans, musulmans com eren, no volien que els cristians gaudissin de les espècies i el sucre orientals, molt cobejats al vell continent. Així que interessava trobar noves rutes per arribar a les Índies, que era com es coneixia l'Índia i tot el sud-est asiàtic.
Els portuguesos, que ja havien establert colònies comercials a les illes atlàntiques de Madeira, Cap Verd, Açores i Arguin, van continuar resseguint la costa africana cap al sud, arribant al riu Congo. L'any 1488 arribarien a l'extrem sud del continent. Això no els va aturar i anys després van continuar per la costa oriental fins a l'Índia, èxit que vindria de la mà del navegant Vasco da Gama l'any 1499. La nova ruta quedava fixada.
En aquella època, els castellans van conquerir del tot les illes Canàries i van arribar al que seria conegut com a Nou Món (1492). Mentre Cristòfor Colom buscava una nova ruta que no topés amb els interessos portuguesos, va trobar-se un nou continent: Amèrica. Però els portuguesos no trigarien en voler el seu tros de pastís, tot i que en un principi seria de forma accidental.
Veient el panorama, el 1494 portuguesos i castellans van signar el Tractat de Tordesillas, el qual serviria per repartir-se les noves terres descobertes i evitar així conflictes. El 1500 el comandant portuguès Pedro Álvares Cabral va dirigir una expedició de 13 vaixells a les Índies seguint la ruta inaugurada per Vasco da Gama. Però abans d'arribar a l'extrem sud africà, una tempesta el va fer desviar-se de la ruta i va acabar en uns territoris desconeguts. Un cop vist que pertanyien a la zona portuguesa segons el Tractat de Tordesillas, els va reclamar per a la corona. En els anys següents, Portugal va enviar més expedicions per explorar i colonitzar la regió, que seria coneguda com el Brasil. Mentrestant, els castellans consolidaven les seves colònies al Carib.
A mesura que es descobrien noves rutes i nous territoris a les Amèriques, portuguesos i castellans van veure que calia fer de les seves illes atlàntiques assentaments comercials que servissin d'enllaç. A més, es van adonar que tenien potencial per al cultiu de sucre, així que van crear plantacions on treballaven com a esclaus els nadius. Però aviat els nadius deixarien de ser una font de mà d'obra per causa de les malalties i la dura feina que havien de patir. A les Canàries, per exemple, hi va morir bona part de la seva població original. I ràpidament els esclaus locals van ser substituïts per esclaus arribats de l'Àfrica subsahariana i del Marroc. El mateix passaria a les illes sota control portuguès.
Com que els portuguesos controlaven la costa africana occidental, eren els qui manegaven el comerç d'esclaus. Generalment, aquest comerç es produïa de forma pacífica per mitjà d'acords amb les tribus locals, sobretot del Congo i, més endavant, d'Angola. La majoria eren presoners de guerra en conflictes entre pobles nadius.
 |
| Mercat d'esclaus africà |
Es creu que el castellà Nicolás de Ovando, governador de la Hispaniola (actuals Haití i República Dominicana), va portar per primera vegada esclaus africans a les Amèriques el 1502, que havia comprat segurament a comerciants àrabs o portuguesos. Molts dels membres de l'elit castellana de l'illa van sol·licitar grups d'esclaus per treballar com a servents a casa seva, però molts acabarien treballant a les plantacions de sucre. En només una dècada, les malalties europees havien assolat la població local i la mà d'obra era escassa. Els portuguesos no trigarien en fer el mateix portant esclaus negres al Brasil.
D'aquesta manera va començar un comerç regular de desenes de milers d'esclaus entre l'Àfrica i Amèrica per treballar a les mines i a les plantacions. L'alta mortaldat de la població nativa lluitant contra els conqueridors i, en especial, les malalties europees que feien estralls van ajudar a consolidar aquest comerç i fer-lo augmentar progressivament. També hi podem afegir el fet que alguns pobles nadius no sabien usar el ferro i d'altres no tenien gaire coneixement sobre com conrear la terra, cosa que no passava amb els africans. A més, els nadius acostumaven a revoltar-se fàcilment, ja que es veien oprimits a la seva pròpia terra, mentre que els esclaus negres havien sigut arrencats dels seus grups socials originals amb poques esperances de salvació.
Portugal va estar unida a Espanya durant un període de 60 anys, des de 1580 fins a 1640, moment en què va recuperar la seva independència. Durant aquests temps el comerç d'esclaus es va intensificar, però també hi van sorgir molts de problemes amb Flandes, on els holandesos volien independitzar-se de la corona hispànica i van desenvolupar una poderosa força naval. A sobre, britànics i francesos van començar a ficar el nas a l'Àfrica i Amèrica establint les seves pròpies colònies i introduint-se en un negoci que fins aleshores controlava Portugal, amb una gran participació castellana.
Mentre que la monarquia hispànica mantenia el comerç d'esclaus principalment amb les seves possessions, Portugal ho feia amb el Brasil, que cada cop intensificava més la producció de sucre gràcies a les bondats dels seus territoris. Malgrat la diversificació del comerç d'esclaus, Portugal continuaria sent el principal proveïdor i protagonista del negoci. Per exemple, al llarg del segle XVII, es van portar al Brasil uns 560.000 esclaus, que representen un 42% del total del comerç d'esclaus d'aquell mateix segle.
 |
| Mercat d'esclaus a Rio de Janeiro |
El 1693 els portuguesos van descobrir importants fonts d'or al costat de Rio de Janeiro. Les mines Gerais, com serien conegudes, van activar una considerable migració de portuguesos cap al Nou Món, fins al punt que el rei va haver de prohibir-la per evitar que el país patís una gran pèrdua de població. El descobriment de les mines Gerais va provocar una febre d'or al Brasil que va durar fins a la dècada de 1760. Durant aquest període, el Brasil va convertir-se en un dels principals productors d'or del món. I, esclar, això va fer augmentar considerablement la demanda d'esclaus per treballar a les mines.
El 1773 el Portugal continental va prohibir l'esclavitud, fet que no afectava les seves colònies. Per això, els portuguesos continuarien amb el negoci, que havia estat recentment molt més regulat pel govern lisboeta. Ara les autoritats podien guanyar directament un percentatge per cada esclau venut. També es va regular la quantitat d'esclaus que es podia encabir en un vaixell i les condicions en què havien de viatjar, en un intent de minimitzar els danys. Però aquestes lleis es quedaven al paper i la realitat continuava sent molt diferent. El segle XVIII seria el de més tràfic d'esclaus per a Portugal amb un total d'1,9 milions de persones venudes.
El 1822 el Brasil es va independitzar de Portugal i pocs anys després els portuguesos prohibirien el comerç d'esclaus amb les seves antigues colònies. El 1888 seria el Brasil qui aboliria definitivament l'esclavitud en tots els àmbits.
 |
| Vaixell negrer |
Pel que fa a la monarquia hispànica, tot i que en un principi semblava que seria una potència de primer ordre en el tràfic d'esclaus, i de fet durant el segle XVI superava als portuguesos, mai va poder mantenir la competència amb Portugal. No perquè no volgués, sinó perquè simplement va perdre la capacitat de fer-ho.
Les principals fonts d'esclaus africans estaven en territoris portuguesos i la monarquia hispànica persistia en els seus conflictes a Flandes i altres zones d'Europa. Els vaixells carregats de riqueses que arribaven de les seves colònies americanes eren destinades principalment a pagar les guerres i mantenir el benestar de la classe alta castellana. La necessitat de mantenir el control dels enormes territoris que posseïa tampoc ajudava a centrar-se en competir amb els seus veïns pel que fa a l'esclavitud. A més, les seves colònies havien estat en el passat pròsperes civilitzacions, com la maia, la mexica i la incaica, cosa que feia que els nadius que havien sobreviscut a les malalties europees tinguessin millors coneixements i destresa en l'agricultura i l'ús d'eines. Amb tot, la monarquia hispànica no deixaria de comprar esclaus, sobretot a Portugal i més endavant a altres potències, per a les seves mines i plantacions del Carib.
Quan el comerç d'esclaus portuguès va minvar a finals del segle XVIII i es va prohibir a principis del XIX, Espanya va viure una revifada d'aquest comerç sense precedents, un cop passades les guerres napoleòniques (1804-1815). I, irònicament, això va passar quan aquest negoci era il·legal. El 1820 el tràfic d'esclaus va ser prohibit per les autoritats espanyoles, tres anys després de firmar un tractat amb el Regne Unit que així ho indicava, però van fer els ulls grossos durant dècades amb el vistiplau de les més altes esferes. La mateixa Maria Cristina de Borbó (reina d'Espanya del 1829 al 1833 i regent del 1833 al 1840) va ser segurament la més influent negrera de l'època. També molts burgesos de tota la península hi van participar, a més d'alguns migrants que van instal·lar-se a Cuba i que es relacionarien amb les plantacions. Uns 600.000 esclaus serien portats en vaixells espanyols al Carib entre 1820 i 1867, l'època més intensa tot just abans de la primera guerra d'independència cubana, la Guerra dels Deu Anys (1868-1878).
L'esclavitud a l'Espanya peninsular quedaria definitivament abolida el 1837 i l'esclavitud a les colònies el 1886, fet que feia desaparèixer per complet el comerç d'esclaus. Espanya seria el darrer estat europeu en assolir aquesta fita.
 |
| Maria Cristina de Borbó, famosa per la seva corrupció i negocis amb el tràfic d'esclaus |
I quin paper van tenir els catalans al comerç d'esclaus durant el segle XIX? És cert que alguns burgesos i comerciants catalans hi van participar, però Catalunya mai va ser una potència negrera si la comparem amb la resta d'Espanya o amb altres països, i la seva època més intensa no duraria gaire. Es calcula que entre 1790 i 1820, quan el negoci encara era legal, el percentatge d'expedicions negreres amb presència catalana va ser aproximadament el 25% del total espanyol i el 7,5% del total mundial. Cal assenyalar que la majoria de migrants catalans que van anar a Cuba, anomenats indians, van treballar en altres negocis o la seva relació amb les plantacions va ser molt indirecta. I en molts casos, si van tornar a Catalunya, ho van fer igual de pobres. A partir de 1820 no en tenim dades fiables, però tot indica que la presència catalana augmentaria fins al 30-35%, moment en què es crearien algunes grans fortunes. Això es deu al fet que en aquella època s'actuava en la clandestinitat i els guanys eren molt més importants. Però les grans fortunes eren creades per catalans que ja provenien d'una família benestant; no solien ser nous rics. Val a dir, a més, que l'economia catalana era molt dinàmica i l'impacte d'aquesta riquesa en la societat, tot i existir, seria més aviat limitat, ja que el percentatge de empresaris catalans relacionats amb l'esclavitud no deixava de ser minoritari.
Entre els traficants d'esclaus espanyols va destacar sobretot el malagueny Pedro Blanco Fernández de Trava, considerat el negrer més important de la història d'Espanya, amb una intensa activitat durant les dècades de 1820 i 1830. El 70% dels vaixells negrers partien des del port de Cadis durant el segle XIX, ciutat que es va convertir en la metròpolis esclavista per excel·lència de l'estat espanyol. També va destacar el càntabre Pedro Martínez Pérez de Terán, que comptava amb una flota de 30 vaixells negrers i que va comerciar amb gairebé tants esclaus com el malagueny Pedro Blanco. I Antonio López y López que, tot i establir-se amb el temps a Barcelona, era càntabre, i acabaria sent marquès de Comillas i Gran d'Espanya. De la ciutat de Madrid hi havia importants negrers, com els comtes de Bagaes, els comtes de Vegamar i el marquès de Manzanedo, aquest últim amb una de les més grans fortunes de l'estat.
 |
| A l'època de més tràfic, els vaixells podien anar tan atapeïts com es veu a la imatge |
Els holandesos i els francesos també van tenir un paper rellevant en el comerç d'esclaus durant l'edat moderna. Tot començaria arran d'establir colònies al Carib, concretament a les Antilles Menors i a les Guaianes, on les plantacions de sucre i cafè requerien nombrosa mà d'obra esclava.
Els britànics també van tenir el seu tros de pastís a les Antilles amb colònies que destacaven per la producció de sucre i altres cultius tropicals. Les illes caribenyes de Jamaica i Barbados es van especialitzar en el cultiu de tabac i sucre, mentre que a les tretze colònies d'Amèrica del Nord (que des del 1776 van constituir els Estats Units) va predominar el cultiu de cotó, acompanyat del cultiu de tabac i blat de moro. Els britànics també van proveir als espanyols prop de 100.000 esclaus, la majoria per a les plantacions cubanes.
Però durant els segles XVIII i XIX la tendència social i internacional de rebuig es va intensificar. A mesura que els estats es van tornar més democràtics, els moviments abolicionistes van guanyar més suport popular. El comerç d'esclaus també va començar a ser vist com una pràctica moralment incorrecta, gràcies als ideals de la Il·lustració i la sensibilitat creixent envers la seva crueltat. A més, els costos de transport i manutenció dels esclaus eren cada cop més alts, i la taxa de mortalitat durant el viatge transatlàntic era elevada. A sobre, els esclaus eren cada vegada més indisciplinats i propensos a les revoltes.
Davant de la situació que s'estava generant, de mica en mica els països van començar a prohibir l'esclavitud i el seu comerç. La primera potència que ho va fer va ser el Regne Unit el 1807. En les dècades posteriors ho farien la resta. L'últim en fer-ho a Europa, com hem vist anteriorment, seria Espanya el 1886.
 |
| Xifres del tràfic d'esclaus transatlàntic |
Informació extra
