Curiositats sobre les serps
Les serps són rèptils sense potes que es troben a tot el món. Són animals carnívors que s'alimenten d'altres animals, com rosegadors, ocells, rèptils i amfibis.
La cobra de l'Índia (Naja naja) viu al sud-est asiàtic, en especial a l'Índia. És una serp verinosa que té una longitud mitjana d'1,5 metres. Es caracteritza per la capacitat de desplegar un enorme caputxó, el més gran entre les cobres, el qual sol tenir un dibuix en forma d'ulleres.
❗Toca o clica les imatges per veure-les més definides
 |
Hi ha més de 3.400 espècies de serps diferents. Les serps més petites del món són les anomenades serps de fil, que només mesuren uns pocs centímetres de llarg i són tan grosses com un espagueti. Per contra, hi ha serps que poden arribar a fer fins a 10 metres de longitud i pesar 100 kg, com el pitó reticulat, considerada la serp més llarga del món.
Algunes serps són verinoses, mentre que d'altres no. Les verinoses tenen una glàndula a la boca que usen per inocular verí i paralitzar o matar les seves preses. Hi ha espècies, en canvi, que s'anomenen constrictores, com els pitons, les anacondes i les boes, que fan servir la constricció (l'estrangulament) com a principal forma de matar.
Les serps muden la pell periòdicament. Això els ajuda a créixer i a eliminar les ferides o els paràsits. Algunes, la majoria, són ovípares (ponen ous a l'exterior), altres són vivípares (gesten les cries a dins seu amb l'ajuda d'una placenta) i també hi ha casos de serps ovovípares (incuben els ous a dins seu fins que es desclouen i donen a llum les cries).
Aquests animalons no tenen parpelles, però poden bellugar els ulls per veure el seu voltant, tot i que solen tenir una visió molt pobre. No tenen orelles, però poden sentir les vibracions de l'aire i del terra per mitjà dels seus ossos mandibulars. Tampoc tenen nas, ja que usen la seva llengua bifurcada per captar les olors. La mandíbula és flexible i es pot desencaixar per encabir animals sencers. I la seva vida sol ser llarga, de més de 30 anys en el cas d'algunes espècies.
Les serps es mouen d'una manera que s'anomena ondulació lateral. Això significa que mouen els seus cossos, que contenen centenars de vèrtebres, d'esquerra a dreta en moviments ondulants. Aquests moviments generen la força que els permet arrossegar-se per superfícies rugoses o llises gràcies a les seves escates ventrals. Les escates fixen el cos a terra mentre els músculs en combinació amb les vèrtebres l'impulsen. Així es genera l'efecte d'arrossegament ondulant tan característic. Algunes serps poden ser realment àgils i ràpides, mentre que d'altres són més lentes. N'hi ha que poden enfilar-se als arbres o fins i tot llençar-se i planejar una estona.
Tot seguit veurem algunes espècies molt interessants:
PITÓ RETICULAT
 |
El pitó reticulat (Malayopython reticulatus) és la serp més llarga que es coneix. Sol fer entre 7 i 10 metres de llargada, amb uns 100 kg de pes, i viu al sud-est asiàtic i a les illes de Wallacea (Indonèsia). Pot viure entre 15 i 30 anys. L'adjectiu reticulat es deu l'aparença de xarxa que té el seu cos.
Té un cos robust, fort i elàstic, amb una coloració cridanera de tons grocs, marrons i ocres en el dors i els laterals. La seva cara ventral és pràcticament blanca. És una espècie arborícola, és a dir, que es mou amb facilitat entre els arbres i les palmeres. També és una bona nedadora.
Aquest pitó és un depredador oportunista que s'alimenta de mamífers, ocells, rèptils i amfibis. Les seves preses preferides són els senglars, les cabres, els gossos i els gats.
Els pitons són ovípars. En aquest cas, la femella pon entre 10 i 40 ous que col·loca en un niu herbós que envolta amb el seu cos per escalfar-lo. Quan els ous es desclouen, els petits pitons mesuren entre 30 i 80 cm i es valen per si mateixes.
ANACONDA VERDA
 |
L'anaconda verda (Eunectes murinus) és considerada la serp més grossa del món, ja que s'han registrat exemplars que pesen fins a 140 kg i se sospita de l'existència de femelles de més de 200 kg. La seva llargada mitjana és d'entre 5 i 7 metres i la seva vida pot arribar als 30 anys.
És una espècie de serp constrictora que es troba a Sud-amèrica i a l'illa de Trinitat (el Carib). Té un cos robust, fort i elàstic, de color verd fosc amb marques ovalades de color negre i ocre en els laterals. El seu ventre és més clar, i en la part final de la cua mostra dissenys en groc i negre que són únics per a cada exemplar.
És una espècie semiaquàtica que viu en rius, llacs i aiguamolls. També pot enfilar-se a les branques dels arbres que es troben a prop de l'aigua.
L'anaconda verda s'alimenta de mamífers, ocells, rèptils i amfibis. Les seves preses preferides, però, són els caimans, els tapirs, els senglars i els cérvols. Els exemplars més grossos poden empassar-se fins i tot un jaguar.
Les femelles atrauen els mascles per mitjà de senyals olfactius. A vegades, fins a una dotzena de mascles s’enrosquen al voltant de la femella per intentar copular. És una espècie ovovivípara que dona a llum cries vives després de ser incubades en ous dins de la mare.
BOA CONSTRICTORA
 |
La boa constrictora (Boa constrictor) es troba a Amèrica central i del sud, incloent-hi el Carib. És una de les serps més populars per a la cria en captivitat. Té un cos robust i fort, amb una longitud mitjana de 2-3 metres (algun exemplar arriba als 5 metres) i pesen uns 50 kg. Sol viure entre 25 i 30 anys. La seva coloració és variable, però sol ser de color marró o verd amb taques geomètriques o ratlles.
Les boes constrictores són excel·lents nadadores, encara que s'estimen més mantenir-se en terra eixuta, on es refugien en troncs buits i caus abandonats de mamífers. Habiten matolls, deserts i selves tropicals. S'adapten molt bé al seu entorn.
Aquesta serp s'alimenta de mamífers, ocells i rèptils. Les seves preses preferides són els rosegadors, els ocells i els cérvols petits. Quan captura un animal amb la seva boca primer de tot la colpeja contra una superfície dura i ja després l'estrangula amb el cos.
Les boes tenen una reproducció vivípara, per tant, no produeixen ous, sinó que les cries es desenvolupen dins seu fins al moment de néixer. Una ventrada pot ser d'entre 10 i 65 cries.
SERP DE CASCAVELL
 |
La serp de cascavell (Crotalus) és verinosa i es troba a les Amèriques, des del sud del Canadà fins al nord d'Argentina. És la serp més verinosa d'Amèrica del Nord. Sol mesurar al voltant d'un metre, tot i que alguns exemplars fan 2,5 metres.
Aquesta serp es caracteritza per una mena de cascavell o maraca que té a la punta de la cua, que fa servir per advertir de la seva presència. Pot tenir diversos colors de fons amb taques fosques a l'esquena i els laterals.
Sol viure en boscos sorrencs, deserts i zones costaneres. Les seves preses són tota mena d'animals petits, com rosegadors, ocells i rèptils. Segurament els rosegadors són la seva presa preferida, ja que són abundants i fàcils de caçar.
La serp de cascavell és ovovípara. Les cries es desenvolupen en ous a dins de la femella.
El verí d'aquests animals és molt fort. Les seves picades són tremendament doloroses i poden ser fatals per a un humà si no s'actua fent servir l'antiverí.
COBRA REIAL
 |
La cobra reial (Ophiophagus hannah) és la serp verinosa més grossa del món. Es troba al sud-est asiàtic, des de l'Índia fins a les Filipines. Pot arribar a mesurar fins a 6 metres de longitud, però la longitud mitjana és de 3-4 metres. El seu cos s'eixampla a l'arribar al cap, característica de les cobres en general.
Literalment es pot "posar dreta" i mirar una persona adulta als ulls. Quan t'hi enfrontes, pot aixecar-se del terra tres quartes parts del seu cos mentre es belluga amenaçadorament fins que s'impulsa per atacar.
La seva coloració és variable, però sol ser de color marró, verd o negre amb taques o ratlles. S'alimenta de multitud d'animalons, com mamífers, ocells i rèptils, però la seva presa més estimada són precisament altres serps. El nom científic Ophiophagus significa 'menjadora de serps'.
És una serp ovípara i és l'única que fa la posta d'ous (entre 20 i 40) dins d'una mena de niu, que la mare elabora arrossegant herbes i branques petites amb la seva cua. Els ous els defensa amb una agressivitat increïble. Poc abans de la desclosa dels ous, la mare abandona la zona. Es creu que ho fa per evitar la temptació de menjar-se les cries.
La cobra reial és famosa per ser l'espècie favorita dels encantadors de serps del sud-est asiàtic. Tot i que no sent sons que hi ha a l'ambient, sí que pot sentir les vibracions del terra. L'encantament de serps acostuma a ser un trist joc en què una cobra exhausta, estabornida i adolorida expressament es posa a la defensiva davant del flautista de torn que fa el paperot.
COBRA DE L'ÍNDIA
La seva coloració és molt variable i les seves preses poden ser altres serps, mamífers, ocells i rèptils. El seu menjar preferit són els rosegadors.
Aquesta cobra és ovípara i la femella pot pondre entre 10 i 30 ous. Els ous són dipositats en un lloc segur, com una mena de cau, clot, o dins d'un tronc buit.
Aquesta espècie és sovint considerada com una de les més perilloses per a la vida dels humans. Això es deu tant a la toxicitat del seu verí com al seu hàbitat, al costat de camins i pobles, cosa que la fa viure molt a prop de les persones.
ESCURÇÓ BANYUT DEL DESERT
 |
L'escurçó banyut (Cerastes cerastes) és una serp verinosa originària del nord de l'Àfrica i del Pròxim Orient. Viu a zones desèrtiques o semidesèrtiques. Té una longitud mitjana de 50-60 cm i té la característica principal de dues banyes al cap.
El patró de color consisteix en un color de fons groguenc, gris pàl·lid, rosat, roig o marró pàl·lid, que gairebé sempre coincideix amb el color del substrat on es troba l'animal. La cua, que pot tenir una punta negra, sol ser prima.
S'alimenta de rosegadors, ocells i rèptils. Per caçar s'acostuma a amagar a la sorra per sortir de sobte i abraonar-se damunt de la presa. És un animal ovípar i la femella col·loca els ous sota les roques i en caus abandonats de rosegadors.
El seu verí no sol ser gaire tòxic. En un humà pot produir inflor, nàusees, vòmits i en el pitjor dels casos hemorràgies i necrosi.
SERP CAP DE FULLA
 |
La serp cap de fulla (Langaha madagascariensis) viu a Madagascar, principalment en boscos secs i tropicals. Difícilment arriba al metre de longitud.
Els mascles tenen el dors marró i el ventre groc, amb el morro allargat i punxegut. Les femelles tenen el dors gris motejat i el ventre més clar, amb el morro amb forma de fulla, d'on ve el nom popular de l'espècie.
Aquesta serp passa la major part del temps a les branques dels arbres. S'alimenta de petits mamífers, ocells, rèptils, amfibis i insectes. La seva forma de caçar és descansar boca avall penjada fins que algun animalet la confon amb una branca, s'hi posa, i és atacada. El verí és letal per a les seves preses, però no és perillós per als humans.
Aquesta serp és ovípara i la femella pon entre 5 i 11 ous. Els ous es queden a les branques d'un arbre i la mare se'n desentén. Per tant, les cries mai la coneixen.
ESCURÇÓ DELS ARBUSTOS
 |
L'escurçó dels arbustos (Atheris hispida) viu a l'Àfrica Central, principalment a la costa occidental. És coneguda per les seves escates dures i punxegudes que li donen un aspecte eriçat. La seva coloració sol ser verda, negra i, a vegades, groga o vermella, amb el ventre més clar i la punta de la cua blanca. La seva llargada pot variar entre 60 i 70 cm.
La seva alimentació es basa sobretot en amfibis, rosegadors i rèptils, tot i que ocasionalment menja ocells petits, caragols i altres serps. A vegades fa servir la seva cua com si fos un cuc per atraure les preses.
És una serp de vida nocturna que habita els boscos, les selves tropicals i els pantans. Durant el dia senzillament es queda a dalt d'una branca prenent el sol.
La seva reproducció és ovovípara. Incuba els ous dins seu per després donar a llum cries vives, que poden ser entre 9 i 15 d'una tongada.
El verí és fort i perillós, ja que pot causar greus hemorràgies internes i no n'hi ha antídot. Les mossegades d'aquesta espècie són rares, però poden ser fatals.
SERP GARROTERA
 |
La serp garrotera, també anomenada ratllada (Thamnophis sirtalis), habita principalment els Estats Units i el Canadà. La seva mida sol ser d'un metre de llargada a tot estirar. Normalment, el color de base és fosc i amb matisos verds. El color de fons pot ser negre, marró, gris o verd, i està decorada amb ratlles longitudinals de color groc, blanc o vermell.
Algunes espècies de serp garrotera són molt manses, mentre que d'altres poden ser agressives, però no són verinoses. Alguns exemplars segreguen una substància pudorosa si se senten acorralats. També tendeixen donar cops amb el cap per defensar-se.
Aquesta serp acostuma a ser diürna i menja amfibis, peixos, cucs, caragols, ocellets, insectes i petits mamífers. Li agrada molt prendre el sol a sobre de roques.
El sistema d'aparellament és polígam, ja que diferents femelles poden copular amb diferents mascles, tots alhora. La reproducció és ovovípara i pot produir entre 10 i 40 ous.
Tot i que no pot inocular verí, la seva saliva presenta una certa toxicitat que afecta les seves preses. No és perillosa per a les persones, tot i que la seva mossegada pot ser dolorosa i causar inflor.
SERP DE FIL
 |
La serp de fil (Tetracheilostoma carlae) és la serp més petita del món i habita l'illa caribenya de Barbados, a les Antilles. Fa de llargada uns 10 cm.
El seu cos és de color marró fosc o negre, i pot tenir una banda blanca al dors. La seva dieta es basa en cucs i insectes. El seu hàbitat natural són els boscos tropicals.
Va ser descoberta el 2008 per Blair Hedges, un herpetòleg de la Universitat de Pennsilvània. El primer exemplar va ser trobat sota una roca d'un bosc. Hedges va nomenar la serp en honor a la seva esposa, Carla Ann Hass, també herpetòloga.
Aquesta espècie és ovípara i només produeix un ou. La cria sol tenir la meitat de la mida de la mare, cosa que fa que sigui proporcionalment molt grossa.
