La veritat sobre els gladiadors
Els gladiadors romans eren lluitadors professionals que lluitaven entre ells o contra animals en espectacles públics a l'antiga Roma.
 |
Els combats de gladiadors eren una forma popular d'entreteniment per a la gent de Roma, i es van convertir en una part important de la cultura romana.
Els gladiadors reclutats podien ser esclaus, presoners de guerra, criminals o fins i tot voluntaris. S'entrenaven en escoles especialitzades i es classificaven en diferents categories basades en el tipus d'armament i estil de lluita.
Els combats de gladiadors podien ser molt violents, i sovint acabaven amb la mort d'un dels participants. No obstant això, els gladiadors que eren especialment hàbils i populars podien guanyar fama i fortuna. Alguns gladiadors fins i tot van ser alliberats de l'esclavitud i van poder viure una vida normal i acomodada.
Els romans s'havien inspirats en els etruscos a l'hora d'organitzar els seus jocs de gladiadors. Els etruscos associaven aquestes lluites amb els ritus de la mort i per a ells tenien un cert significat religiós. Els primers concursos de gladiadors romans documentats daten de l'any 264 a.n.e. i van ser per commemorar la mort d'un pare. En no gaire temps aquests concursos es van fer públics i el rerefons religiós associat a la mort va donar pas a pur entreteniment.
Qualsevol ocasió era bona per fer uns jocs de gladiadors, com commemorar victòries militars, rebre funcionaris importants, celebrar aniversaris de naixement o simplement distreure el populatxo. La fascinació per aquests esdeveniments tenia a veure amb la violència i sang que hi havia. Es veia de forma atractiva tot allò relacionat amb qüestions de vida o mort. Per tot l'imperi romà hi havia estadis on se celebraven lluites de gladiadors. El més gran era el Colosseu de Roma, on s'aplegaven fins a 50.000 mil persones de tots els sectors de la societat romana. L'espectacle consistia en veure enfrontaments sagnants entre lluitadors, caceres d'animals salvatges i exòtics, execucions de presoners o de màrtirs cristians. Abans de la inauguració del Colosseu, les lluites entre gladiadors es feien al Fòrum o en amfiteatres temporals construïts de fusta.
 |
| Representació de gladiadors |
La frase típica que s'atribueix als gladiadors Ave imperator, morituri te salutant!, que es podria traduir com a Salut, emperador, els qui moriran et saluden!, mai va ser pronunciada per ells. Només hi ha constància d'una vegada que es va fer servir aquesta proclama i van ser els combatents d'una batalla naval fictícia al llac Fucin en temps de Claudi a mitjans del primer segle de la nostra era.
La majoria dels gladiadors eren originaris d'un entorn esclau o criminal, però també molts presoners de guerra eren obligats a lluitar. També hi havia casos d'aristòcrates en fallida que es veien obligats a guanyar-se la vida amb l'espasa. I no van ser pocs els voluntaris que buscaven fama i riquesa malgrat els riscos.
Per tot l'imperi es van crear escoles especials de gladiadors. Roma, per exemple, comptava amb tres casernes d'aquest tipus. Els agents recorrien l'imperi buscant gladiadors potencials per satisfer la demanda creixent i omplir les escoles d'entrenament. Les condicions a les escoles eren similars a les de qualsevol altra presó, petites cel·les i grillons per a tots, però, el menjar era millor i els aprenents rebien la millor atenció mèdica possible, ja que eren una inversió costosa. A l'ingressar en una escola de gladiadors, el principiant es convertia en propietat del director de l'escola, que regulava tota la seva vida i entrenament.
El terme gladiador deriva del llatí gladiatores en referència a la seva arma principal, el gladius o espasa curta. Però hi havia moltes més armes, com diferents espases, llances, escuts, destrals i armadures, sovint originàries d'altres pobles. Els gladiadors també lluitaven en combinacions planificades segons la força física i les armes disponibles. Sempre es pretenia que hi hagués la màxima igualtat per fomentar les apostes. Hi va haver alguns casos de gladiadors que es van negar a lluitar, tot i que el final sempre era desastrós. El 401, per exemple, un grup de presoners germànics van decidir estrangular-se a les seves cel·les abans d'oferir un espectacle al poble romà.
Si un gladiador veia que clarament perdria la batalla, podia demanar clemència deixant anar les armes. Però l'adversari solia decidir matar-lo i estalviar-se un futur oponent. Quan era present l'emperador, la decisió final li corresponia a ell.
És un mite això que el polze cap avall significa la mort. Tot al contrari, sembla que significa embeinar l'arma o clavar-la a terra i deixar l'enemic amb vida. Per demanar la mort es feia servir el polze dirigit al pit o al coll com si es clavés o fes un tall. Seria amb el pas dels segles que aquests gestos es confondrien, sobretot per culpa del cristianisme adulterat, que va fomentar el polze cap avall com un símbol d'anar als inferns i, per tant, de la mort. L'art del segle XIX i el cinema modern serien els encarregats d'estendre el mite.
Els gladiadors que aconseguien moltes victòries seguides i donant un bon espectacle es convertien en els favorits de la multitud, en els seus ídols. Fins i tot hi havia casos de dones riques que concertaven cites íntimes amb gladiadors famosos. Si la bona fama d'un gladiador es mantenia durant anys, hi havia la possibilitat d'assolir la llibertat. També, amb el temps, un gladiador famós podia acabar sent entrenador o participant en altres aspectes del món de la lluita sense jugar-se la vida a cada poc.
El gladiador més famós segurament va ser Espàrtac, però no tant per les seves victòries, sinó per la revolta que va liderar l'any 73 a.n.e. i que va fer trontollar de valent la societat romana de l'època.
Hi havia dones gladiadores? Doncs sembla que, tot i no ser gaire freqüent, sí que n'hi havia. Això sempre generava polèmica i sovint els escriptors romans se'n queixaven. Hi havia èpoques en què se'ls prohibia participar als jocs i en d'altres es tolerava la seva presència. En aquest cas, les dones que triaven la sorra dels amfiteatres ho feien per elecció pròpia, potser motivades pel desig d'independència, per ser famoses o per rebre importants recompenses monetàries. S'ha suggerit que també podien ser filles de gladiadors retirats i que eren els pares qui les entrenaven. Hi ha evidències que indiquen que, malgrat els prejudicis, les gladiadores podien rebre els mateixos honors que els gladiadors. I, curiosament, solien lluitar amb els pits nus.
A principis del segle IV els cristians van deixar de ser perseguits i van intensificar les crítiques contra les lluites de gladiadors. A finals de segle, l'imperi ja s'havia passat oficialment a la nova religió i aquests espectacles es van veure envoltats d'una gran polèmica fins que van ser prohibits poc temps abans de la fi de l'Imperi Romà d'Occident.
Informació extra
