Curiositats sobre el cinturó d'asteroides
El cinturó d'asteroides és una regió entre Mart i Júpiter que acull la majoria dels asteroides del sistema solar i que marca la frontera entre els planetes rocosos (Mercuri, Venus, Terra i Mart) i els gegants gasosos i gelats (Júpiter, Saturn, Urà i Neptú).
 |
❗Toca o clica les imatges per veure-les més definides
Probablement el cinturó d'asteroides estigui compost per les restes dels planetes que van "sobrar" durant el període de formació. El nostre sistema solar es va crear a partir d'una nebulosa primigènia, dins la qual a poc a poc es van formar el Sol i els planetes que coneixem. La resta de matèria que no es va ajuntar en un cos més gros, va quedar atrapada en aquesta zona. Es creu que la gran influència gravitatòria de Júpiter va ser la culpable d'aquest resultat. Antigament, es pensava que aquestes restes eren d'un planeta concret no acabat de formar, però aquesta teoria ja no té volada.
Els cossos més grossos són Ceres, Vesta, Pal·les i Higiea. Aquests quatre representen la meitat de la massa del cinturó d'asteroides. En el cas de Ceres, és considerat un planeta nan, el més petit d'aquesta categoria. Fa aproximadament 940 km de diàmetre i representa un 34% de la massa total del cinturó. Les observacions recents han revelat que és esfèric, a diferència de les formes irregulars de la resta de cossos de la regió, i que té una atmosfera tènue, un nucli rocós i un mantell amb molt de gel.
 |
| Ceres en fals color i amb el cràter Occator destacat, que té un diàmetre de 90 km Font: NASA |
Durant molt de temps es pensava que entre Mart i Júpiter hi havia d'haver un altre planeta per l'enorme distància que els separaven. L'astrònom italià Giusseppe Piazzi va descobrir Ceres el 1801 i es va pensar que la qüestió quedava resolta. Però aviat es van descobrir altres cossos petits de forma irregular que es van anomenar asteroides. A partir del 1850 es va començar a fer servir l'expressió cinturó d'asteroides.
Es creu que hi ha un milió d'asteroides amb més d'un quilòmetre de diàmetre i uns 200 amb més de 100 quilòmetres. La resta són molt petitons. Estan formats sobretot per roca i gel. Se n'han identificat uns 600.000.
Els asteroides no estan distribuïts de manera uniforme, ja que hi ha certes àrees on pràcticament no n'hi ha. Aquestes àrees, anomenades buits de Kirkwood, van rebre el seu nom de l'astrònom nord-americà Daniel Kirkwood, que va ser el primer a observar-los el 1866.
La distància entre la Terra i la vora més pròxima del cinturó d'asteroides oscil·la entre 1.2 a 2.2 unitats astronòmiques. Una unitat astronòmica és la distància mitjana de la Terra al Sol, que equival a 150 milions de quilòmetres.
Encara que hi ha molts asteroides en aquesta zona, i en llibres i pel·lícules els veiem molt junts, en realitat no és pas així. El cinturó és força gran, per la qual cosa els objectes es troben molt separats entre si. Això permet que les naus el puguin travessar sense problemes amb una mica de cura en els càlculs.
A vegades alguns d'aquests asteroides s'escapen i són un perill potencial per a la Terra. Hi ha experts encarregats de monitorar-los i seguir-los, per si de cas. Normalment, són extremadament petits i en el cas d'arribar al nostre planeta són destruïts per l'atmosfera. En realitat cada dia ens arriben unes 100 tones de matèria espacial composta de petits asteroides i altres matèries còsmiques, però la majoria mai toquen la superfície. Quan aquests cossos entren a la nostra atmosfera, els anomenem meteorits.
El 1908 va caure un meteorit dels més grossos de la història a Tunguska, una zona despoblada de Rússia. Es creu que tenia uns 37 metres de diàmetre i que la seva explosió va ser 185 vegades més fort que la bomba atòmica d'Hiroshima.
Aquest cinturó d'asteroides no és pas l'únic que coneixem. N'hi ha un altre més impressionant als confins del nostre sistema solar que coneixem com a cinturó de Kuiper i que és origen de molts dels cometes que viatgen "a prop nostre".
