La Guerra dels Trenta Anys
Durant el segle XVII, l'Església Catòlica va patir una gran divisió per culpa de les noves idees de Martí Luter. Tot plegat originaria dos bàndols religiosos clarament identificats: els catòlics i els protestants.
 |
De cop i volta, molts prínceps del Sacre Imperi Romanogermànic es van posicionar a favor de les idees protestants, cosa que els va fer enfrontar-se amb l'emperador Carles V cap a mitjans del segle XV. Finalment, la Pau d'Augsburg de 1555 va pacificar la situació donant llibertat religiosa tant als prínceps com als súbdits. Amb tot, l'ambient es mantindria molt tens i a l'espera d'una espurna capaç d'engegar la maquinària de la guerra.
Les topades entre les faccions catòliques i les protestants dins del Sacre Imperi no van trigar a revifar i l'any 1618 s'iniciaria la Guerra dels Trenta Anys. Aquest va ser un conflicte politicoreligiós que, tot i començar a Europa Central, arrossegaria les principals potències europees al camp de batalla. L'espurna que va fer esclatar el conflicte va ser l'anomenada defenestració de Praga, en què diversos representants de l'aristocràcia local van llençar per la finestra del castell de Hradcany els representants imperials que buscaven els interessos de l'emperador Ferran II. Van caure en una pila de fems i no van patir danys seriosos, però el fet va servir d'excusa per a una brutal repressió Ferran II que va ocasionar multitud de revoltes i, tot seguit, la guerra.
Al bàndol catòlic hi havia el Sacre Imperi Romanogermànic i l'Imperi Espanyol. Els líders d'aquest bloc eren, respectivament, l'emperador Ferran II i el comte duc Olivares, representant de Felip IV de Castella. Aquestes potències rebien el suport de Polònia, Lituània, Moldàvia i dels cosacs de Zaporíjia (a l'actual Ucraïna).
Al bàndol protestant hi havia principalment Bohèmia, Dinamarca, Noruega, Suècia, Anglaterra, els Països Baixos, Transilvània i diferents ducats i entitats menors. Curiosament, França, un estat catòlic, va donar suport als protestants, perquè la seva intenció era afeblir el poder de la dinastia dels Habsburg, que governava el Sacre Imperi i l'Imperi Espanyol. Els líders van ser en aquest cas el rei de Bohèmia, Frederic I; el de Dinamarca, Cristià IV; el de Suècia, Gustau II; i el cardenal Richelieu, primer ministre del rei francès Lluís XIII. Rebien el suport del Tsarat Rus, l'Imperi Otomà, Valàquia i Crimea.
La Guerra dels Trenta Anys va finalitzar amb la Pau de Westfàlia, el 24 d'octubre de l'any 1648. França i Suècia guanyarien molts territoris a costa d'Espanya i del Sacre Imperi. Altres territoris es convertirien en nous estats, com Suïssa i Holanda. Espanya passaria a ser un estat menor i França la principal potència, amb Lluís XIV, el Rei Sol. El Sacre Imperi entraria en una decadència sense remei, convertit en una confederació d'estats governats en última instància per un emperador sense gaire poder sobre ells. El principal successor d'aquest imperi seria el Reich alemany iniciat el 1871.
Amb tot, França i Espanya no finalitzarien oficialment les hostilitats fins a la signatura del Tractat dels Pirineus, l'any 1659. La causa va ser la Guerra dels Segadors (1640-1652) entre la monarquia hispànica i els catalans, que comptaven amb el suport francès. Per culpa del Tractat dels Pirineus, Catalunya va perdre un tros de país, l'anomenada Catalunya del Nord. Felip IV de Castella va acordar la cessió d'aquest territori a Lluís XIV de França. Ho va fer d'amagat, sense el consentiment de les institucions catalanes i, per tant, contra les lleis.
