Per què Catalunya no va ser un regne?
Per què Catalunya no va ser un regne? La resposta curta seria: senzillament perquè no li va interessar. Però, aprofundim una mica en aquesta qüestió, que hi ha per sucar-hi pa.
 |
Des que Borrell II no va renovar el pacte de fidelitat amb el rei franc (any 988), el comtat de Barcelona i els territoris que dominava es van convertir en independents i sobirans a tots els efectes. Aquesta independència seria oficialment reconeguda per França el 1258 per mitjà del Tractat de Corbeil, en què el rei francès renunciava a qualsevol pretensió de sobirania sobre els comtats catalans.
Entre els títols que usava Borrell II hi havia: duc de la Gòtia, duc ibèric i marquès, però també es deia príncep. Els seus successors també s'anomenarien prínceps. Alguns exemples:
Borrell II per consensum principis Borrellum
Ramon Borrell inclitus princeps Raimundus
Berenguer Ramon I, principis nostri Berengarii
Ramon Berenguer I, principis Barchinonensis; domini Raymundi et domini Almodis, Barchinone principum
Ramon Berenguer III, principis nostri Berengarii
A l'època medieval, el mot prínceps no tenia necessàriament el significat de 'fill del rei' o 'hereu del rei', sinó que volia dir 'principal', equivalent a 'sobirà'. Aquest era un títol dels emperadors romans per manifestar que eren 'el primer entre iguals', i així conservar alguna essència de l'època republicana, on ja es feia servir per designar el membre més important del senat (princeps senatus). En dies de Dioclecià, a finals del segle III, el títol va desaparéixer. El sistema polític vigent durant aquest període rep el nom de principatus.
En l'època dels comtats catalans, el terme prínceps també donava al comte de Barcelona l'estatus de sobirà i una major preponderància respecte als comtes veïns. De la mateixa manera, el mot Principat, que ve del llatí principatus, indica 'sobirania' i designava el territori governat per un príncep.
Durant el govern de Ramon Berenguer I (1035-1076), es van promulgar els primers usatges, el codi de lleis català, on es deixa clar el reconeixement del poder del príncep, qui tenia oficialment la capacitat de fer lleis i de fer-les complir al principatus, que consistia en aquell moment en els comtats de Barcelona, Girona i Osona.
L'usatge 65 promulgat per Ramon Berenguer I diu: "Quoniam per iniquum principem et sine veritate et sine iustitia periit omni tempore terra et habitatores eius; propterea ens, sepedicti principes Raymundus et Almoydes, consilio et auxili nostrorum nobilium virorum decernimus atque mandamus ut omnes principes qui in hoc principatu nobis sunt successuri habeant onini tempore siuceram et perfectam fidem et veram loquutionem". Traducció: “Perquè per un governant injust i sense veritat i sense justícia la terra i els seus habitants van morir en tot moment; per tant, sent els príncep Raimon i Almodus, amb el consell i ajuda dels nostres nobles homes, decretem i manem que tots els prínceps que ens succeeixin en aquest principat tinguin en tot moment una fe perfecta i una paraula veritable".
En temps de Ramon Berenguer IV, el nom de Catalunya ja es feia servir per designar els territoris dominats pel comte de Barcelona, i també s'usava el gentilici catalans.
Durant el govern de Pere el Cerimoniós, l'expressió Principat de Catalunya es va començar a usar amb caràcter oficial, com ho demostra la seva presència en la convocatòria de les Corts de Perpinyà de l'any 1350.
Les institucions catalanes, amb el suport de la classe mercantil barcelonina, es van estimar més no ser un regne, tal com no ho eren altres potències marítimes com Venècia o Gènova, i van seguir la tradició de principat.
També cal tenir en compte que en algunes èpoques els comtes de Flandes eren més poderosos que els reis d'Anglaterra, o els ducs de Baviera que els reis de Polònia. També a Europa de l'Est van ser comuns els principats com a forma d'estat, on destacaria la Rus de Kíiv i el Principat de Moscou. Per tant, és fals que la categoria de regne tingués en aquells segles més importància que d'altres. El fet rellevant era la sobirania.
Catalunya va comptar durant l'edat mitjana amb un govern sobirà modern i innovador en comparació amb altres entitats europees, siguin regnes o no. Les Assemblees de Pau i Treva servien per limitar la violència feudal, i els usatges eren el sistema jurídic per excel·lència. Les Corts Catalanes, basades en el pactisme, servirien per regular la relació amb el rei de la Corona.
Cal recordar que la Corona d'Aragó era una monarquia composta, un model de govern típic a Europa durant la segona meitat de l'edat mitjana, i que va continuar existint durant l'edat moderna en contraposició a l'absolutisme. En les monarquies compostes, els regnes, principats o ducats que les conformaven eren entitats sobiranes que simplement compartien un monarca.
De les Corts Catalanes també en sortien les Constitucions Catalanes. Pel que fa a la Diputació del General, coneguda popularment com a Generalitat, havia de garantir el pactisme i no dubtava a enfrontar-se al rei si veia que el sistema perillava. Amb el temps es convertiria en el govern efectiu de Catalunya.
El Consell de Cent era el govern municipal de Barcelona, amb un gran poder per fer i desfer a voluntat. Tant la Generalitat com el Consell de Cent fins i tot podien restringir la presència del rei de la Corona al Principat, rebutjar-lo o destronar-lo i proclamar-ne un altre, tal com passaria, per exemple, durant la Guerra Civil Catalana, la Guerra dels Segadors i la Guerra de Successió, fets que provocaven intensos conflictes ja que els reis no acceptaven aquestes decisions.
Per acabar, Catalunya tenia la capacitat de defensar-se d'enemics exteriors i les seves institucions podien crear i finançar exèrcits propis.
Sembla clar, doncs, que si Catalunya no va ser un regne és perquè senzillament mai va voler ser-ho, ni ho necessitava.
Més informació
Veus una errada? Fes-m'ho saber!
EL GAT SABERUT
