L'origen de Libèria i la seva història
A principis del segle XIX, dècades abans de la fi per llei de l'esclavitud als Estats Units, ja hi havia el debat sobre què fer amb la població negra quan no es poguessin usar com a esclaus. Per donar resposta a la qüestió, el 1816 es va fundar la Societat Americana de Colonització.
 |
A principis del segle XIX, la població negra lliure dels Estats Units creixia de forma constant. Eren antics esclaus alliberats sobretot als estats del nord on l'esclavitud perdia adeptes. Però també n'hi havia alguns del sud. Molts blancs van començar a posar en dubte que es poguessin integrar a la societat. D'altres manifestaven por perquè creien que podien ser una mala influència per als que encara eren esclaus, ja que els motivarien a revoltar-se. Fins i tot aquells que simpatitzaven amb els negres veien les contínues discriminacions que havien de patir malgrat ser lliures. Per tot plegat, es va crear una associació per posar-hi remei.
La Societat Americana de Colonització va tenir el suport de personatges il·lustres, com el president contemporani James Madison (1809-1817), l'expresident Thomas Jefferson (1801-1809) i els futurs presidents James Monroe (1817-1825) i Andrew Jackson (1825-1837).
En un principi, els membres d'aquesta societat defensaven diverses maneres, més o menys tolerants, d'afrontar la presència de negres lliures. Finalment, com que semblava que no tindrien futur al país, van acordar que calia un projecte de colonització a l'Àfrica que servís per donar-los una nova llar. La idea es va fer popular i el moviment es va escampar per tot arreu.
Val a dir que abans de la creació de la Societat Americana de Colonització ja existia en la població negra alguns moviments que demanaven repatriar aquells que fossin lliures, ja que només així podrien escapar de la discriminació i viure plenament feliços. Fins i tot alguns que ja eren estatunidencs de naixement sentien un gran orgull per les seves arrels africanes i somiaven amb tornar a la terra dels seus avantpassats. Però aquests moviments no comptaven amb recursos econòmics ni eren vistos amb bons ulls per la població blanca. Ara bé, un cop es va engegar el projecte des de la perspectiva blanca i adinerada, la cosa va canviar.
Tant l'any 1818 com el 1820, es van enviar representants a l'Àfrica per cercar un lloc on establir una colònia. Però el resultat no va ser bo. Els líders locals s'hi van oposar aferrissadament i les malalties van fer estralls en l'expedició. Però el 1821 es va aconseguir comprar una franja de terra costanera de 58 km de llarg per 5 km d'ample a la regió del cap Mesurado. El pagament es va fer amb rom, queviures, roba i armes per un valor de 300 dòlars.
El 1822 els Estats Units va decidir enviar a la zona les primeres tongades d'exesclaus afroamericans voluntaris. El 1824 aquesta nova llar rebria el nom de Libèria, i la seva capital seria anomenada Monròvia en honor al president de llavors, James Monroe, qui havia assegurat els diners per al projecte.
Durant els anys següents, milers d'estatunidencs negres van començar una nova vida a Libèria, malgrat les tensions amb la població nativa veïna. De mica en mica el nou país s'anava expandint per la força i els conflictes eren habituals. A més, els afroamericans que el van fundar van intentar recrear una societat com la dels Estats Units, amb l'anglès com l'idioma oficial. Curiosament, la seva integració en la cultura i llengües locals va ser pràcticament nul·la. Cal tenir present que es trobaven en un punt de l'Àfrica que segurament res tenia a veure amb el lloc d'origen dels seus pares, avis, etc. No veien les seves arrels per enlloc.
El començament va ser molt dur per causa de les malalties, els atacs de grups hostils natius i la poca familiaritat amb els costums locals. La majoria de colons negres eren nascuts als Estats Units i se sentien en una terra estranya i amenaçadora, però van intentar fer seu el nou país construint escoles i esglésies, entre altres institucions.
El 1847 Libèria va declarar la seva independència dels Estats Units i es va convertir en la segona república negra del món, després d'Haití. Monròvia comptava amb uns 4.000 habitants. El primer president del país va ser Joseph Jenkins Roberts, nascut a Virgínia (EUA) i colon des del 1829. Dues dècades després, la població de la capital s'havia triplicat i s'hi havien afegit uns 6.000 esclaus alliberats de vaixells portuguesos assaltats en alta mar. Aquests nous colons, juntament amb alguns natius, van servir de mà d'obra barata per treballar.
Durant la Guerra Civil estatunidenca (1861-1865), que ocasionaria entre altres coses la fi de l'esclavitud, els Estats Units i Libèria van començar a establir relacions diplomàtiques. En les dècades següents i a principis del segle XX, Libèria continuaria rebent onades migratòries d'afroamericans en la recerca d'una nova vida.
La població negra migrada va formar una elit governant i una classe privilegiada per sobre de la població autòctona, que era majoritària. Amb el temps, la tensió entre tots dos grups va augmentar i es van produir aixecaments indígenes que van ser esclafats gràcies a l'ajuda enviada pels Estats Units. Els americans també van pressionar per evitar que les potències europees colonials fiquessin massa el nas al país. Malgrat això, Libèria va perdre alguns territoris en mans de britànics i francesos, que dominaven les regions veïnes.
 |
| Repartiment de l'Àfrica l'any 1914 |
Durant la Segona Guerra Mundial, Libèria va signar un pacte amb els Estats Units. Els liberians s'encarregarien de mantenir el subministrament constant de cautxú, essencial en una guerra, i permetrien l'establiment de bases militars americanes. A canvi, els Estats Units finançaria la construcció de l'aeroport Roberts (Robertsfield), del port de Monròvia i de carreteres a l'interior del país.
Durant dècades els Estats Units va mantenir una clara influència en Libèria gràcies a la seva ajuda econòmica i a canvi de fer servir el país per als seus interessos. Però l'ambient entre l'elit descendent dels afroamericans migrats i la població indígena continuava calent.
La situació va empitjorar gràcies a la presència d'empreses foranes que volien explotar els recursos de la zona amb el vistiplau del govern i a força de prendre terres de males maneres. El resultat seria finalment un cop d'estat l'any 1980 dirigit per l'indígena Samuel Doe de la tribu dels krahn. La seva dictadura seria enderrocada el 1989 i el país entraria de cap en una guerra civil.
La primera guerra civil va acabar el 1996 i va deixar més de 200.000 morts. La segona va esclatar el 1999 i va finalitzar amb la intervenció de l'ONU i els Estats Units l'any 2003. Des d'aleshores el país ha continuat a empentes i rodolons intentant formar una democràcia enmig de greus problemes econòmics i socials.
Informació extra
Veus una errada? Fes-m'ho saber!
EL GAT SABERUT
