L'origen de la música gravada
La revolució tecnològica de finals del segle XIX va portar la música a un nivell mai vist abans.
 |
El 1877 Thomas Alva Edison va ser el primer a gravar i reproduir el so amb la invenció del fonògraf. Edison feia servir cilindres coberts de cera per gravar el so i el reproduïa fent-los girar amb una manovella al fonògraf. El problema és que no eren gaire duradors i no era viable produir-los en massa.
El 1887 Emil Berliner, un alemany establert als Estats Units, va crear el gramòfon, que usava discos plans elaborats amb goma laca, una resina natural. Els discos, tot i ser més fràgils, duraven molt més i es podien produir de forma massiva. Berliner aconseguia milers de còpies ràpidament a partir d'una sola matriu. Això també feia que els discos fossin més barats. Els primers giraven a una velocitat entre 60 i 130 revolucions per minut (rpm) i duraven uns tres minuts.
Edison va intentar competir amb Berliner amb els seus cilindres, però la batalla la va guanyar el disc de goma. Berliner va fundar el 1894 la Gramophone, una exitosa companyia discogràfica. En un principi, la velocitat de gir es va estandarditzar a 70 rpm, i el 1905 es va augmentar a 78 rpm. La Deutsche Grammophon, branca alemanya de la Gramophone de Berliner, encara existeix avui.
Ara bé, gravar música amb un mínim de qualitat no era gens fàcil. Els instruments que sonaven més fluixos a la melodia havien d'acostar-se molt més a la campana que rebia el so. Els cantants fins i tot hi ficaven el cap per assolir millors resultats. Per a les notes més agudes havien de retrocedir uns passos i per a les més greus havien de fer el contrari. Sovint es feien marques a terra per saber la posició exacta i una persona s'encarregava d'acostar el cantant a la campana quan calia.
Les primeres gravacions eren de cançons populars, música clàssica i marxes militars. Quan tocava gravar una obra llarga, com les d'òpera, es necessitaven molts discos. I tot i ser més barats que els cilindres d'Edison, encara no tothom se'ls podia permetre.
A partir de 1923 es va imposar el disc de dues cares. El 1925 la Western Electric va crear un micròfon per captar el so i es van començar a fer gravacions elèctriques. I el 1948 es va fer famós el disc fet amb vinil que girava a una velocitat estàndard de 33 rpm, amb 20 minuts de so per cada cara.
