Els càstigs a l'edat mitjana
Durant l'època medieval la pena de mort era aplicada a nombrosos delictes, fossin greus o lleus, i les execucions es van convertir en autèntics espectacles públics.
 |
L'edat mitjana sovint pateix algunes idees populars que són força injustes o, com a mínim, que no es corresponen amb la realitat històrica. Que va ser una època fosca sense coneixement ni progrés o que la gent no es banyava i tot era brutícia, en són alguns exemples. Actualment, la història acurada ha fet una bona feina trencant aquests prejudicis i tòpics i exposant la veritat sobre aquests temes. I pel que fa a la manera de castigar? De debò la gent medieval era tan cruel com es creu? Bé, aquí sembla que no estem tan lluny de la realitat. Vegem-ho.
La justícia medieval es va caracteritzar per actuar amb una contundència forassenyada. Si ens posem en el context de l'època, cal entendre que la violència i la delinqüència estaven presents en totes les relacions socials, tant en pobles com en ciutats. El pillatge i les venjances eren el pa de cada dia i la vida resultava molt complicada. En qualsevol moment te la jugaves i havies de ser capaç d'aprendre a viure amb el risc i la por. Per aquests motius, s'esperava que el sistema penal fos extremadament dur, fet que resultava també en moltes injustícies.
Amb el triomf del cristianisme, que es va estendre per Europa com una taca d'oli, als sistemes judicials es van incloure nous delictes, com el paganisme, la màgia, la idolatria i la bruixeria. El 1184 el papa Luci III va crear la Inquisició amb el primer objectiu de perseguir l'heretgia. L'islam, que també va gaudir de tot una allau de nous fidels en relativament pocs anys, també va incorporar al seu codi de lleis delictes similars. Entre el segle XII i XV va haver-hi un boom en l'aplicació brutal de la justícia, que cercava ser exemplar en tots els casos, sigui per un assassinat, una infidelitat religiosa o un simple robatori.
Els reis i prínceps exercien el seu poder directament per mitjà dels tribunals, però els senyors feudals, amb terres i vassalls sota la seva jurisdicció, podien jutjar i castigar fins i tot amb la pena de mort. Des d'un primer moment, la forca seria el principal emblema de la justícia feudal. Cada senyor en col·locava una en un punt ben visible dels seus dominis.
Les ciutats, que començaven a estar dirigides per governs municipals, semblaven una mica més permissives. Les lleis que promulgaven incloïen alguns drets i llibertats totalment desconeguts al món rural dels senyors. Les ciutats que creixien en zones frontereres, sovint en conflicte, justificaven la seva permissivitat amb el fet de voler atraure pobladors estables. Així que molts delinqüents rurals hi van trobar refugi. Amb tot, les ciutats acabarien per normalitzar execucions terribles convertides en espectacles públics, sobretot durant els segles XIV i XV.
En molts territoris la forca era el principal instrument d'execució. S'aplicava especialment a lladres i saltejadors de camins. En molts casos ni tan sols hi havia hagut violència. En Anglaterra, per exemple, al voltant del 80% d'execucions van ser d'aquesta mena. En alguns casos, se'n feien en grup, com quan el 1124 van ser penjats a la forca 44 lladres alhora, tal com relata una crònica anglesa. Curiosament, la forca no es feia servir per a la noblesa i, generalment, tampoc per a les dones.
Tot i que la forca era la reina, altres maneres d'executar van ser famoses i van causar sensació. Per exemple, hi havia el garrot, que consistia a trencar la nuca del presoner amb una anella de metall lligada al coll.
La foguera també va tenir el seu moment estel·lar. Hi morien sobretot heretges i culpables de delictes sexuals considerats aberrants, com la sodomia i l'incest. Les dones que havien comès un delicte greu solien acabar cremades i el foc era considerat purificador.
La decapitació era un altre mètode en què, en aquest cas, es procurava una mort més ràpida. Estava reservat per a nobles i gent de classe alta en general. Les decapitacions públiques eren esdeveniments que causaven un gran impacte en la població.
Entre altres formes d'executar hi havia la mort de negada, és a dir, per ofegament en aigua. El costum era llençar el pres a un riu o llac dins d'un sac amb pedres. El rei Jaume I el Conqueridor, per exemple, acostumava a matar així els falsificadors de monedes. L'aigua, com el foc, es considerava purificadora. A l'Alemanya del segle XV era costum donar mort d'aquesta manera a dones criminals.
L'estimbada també es feia servir a vegades. S'agafava el presoner i es llençava des de dalt d'un penya-segat. Un altre mètode era l'esquarterament, típic en delictes contra menors a França. El criminal era lligat per les extremitats a quatre cavalls que l'estiraven fins a partir-lo. A Anglaterra solien executar-se així els culpables de traïció, com va passar el 1305 amb William Wallace, heroi escocès acusat de rebel·lió. Les seves restes van quedar exhibides en diverses ciutats d'Escòcia i del nord d'Anglaterra.
L'escorxament també es practicava i estava a càrrec de botxins amb un bon coneixement d'anatomia. Els delictes susceptibles d'acabar amb aquesta pena eren l'heretgia i els atemptats contra la vida del rei. En alguns casos es feia servir l'arrossegament, en què un cavall arrossegava el presoner pels carrers fins a la mort.
A mitjans del segle XIV, el rei Pere IV d'Aragó va castigar uns valencians culpables de sedició vesant metall fos sobre els seus ulls, boca i orelles. I en alguns països també es coneixen casos en què es ficava el delinqüent a poc a poc en oli bullent. Per causa de l'extrem dolor en poc temps perdia la consciència.
Aquests són només alguns exemples de les coses que es podien fer per castigar persones que havien comès delictes. Les autoritats es van adonar de l'efecte que produïa fer les execucions davant de tothom, siguin homes, dones o nens. A les ciutats sovint es passejava els culpables despullats mentre patien els crits i les humiliacions de la gent enfurismada. Abans de l'execució podien quedar lligats enmig d'una plaça durant dies. Tant nens com adults els escopien i colpejaven amb el vistiplau de les institucions. Un cop executats, els cadàvers podien mantenir-se exposats durant un cert temps.
Les execucions públiques es van convertir en esdeveniments que reunien centenars o milers de persones, que frisaven per ensumar sang i veure l'atrocitat que patiria el culpable. Moltes persones fins i tot agafaven lloc ben aviat per poder estar en primera fila. En el cas de personatges famosos o pertanyents a la noblesa, l'acte s'amarava d'una gran solemnitat.
Durant l'edat moderna les execucions públiques van continuar, tot i que el nombre va minvar i els mètodes es van reduir notablement. Únicament els casos relacionats amb la cacera de bruixes tindrien un notable protagonisme. L'avenç dels sistemes penals, la Il·lustració i les revolucions liberals que s'escamparien per Europa durant el XIX va afavorir un ús més raonable i just de la pena de mort, tot i que aquesta mai deixaria d'existir.
Veus una errada? Fes-m'ho saber!
EL GAT SABERUT
