La sorprenent expedició en globus al pol Nord
A finals del segle XIX, el pol Nord era un indret inhòspit, una barrera per a les expedicions en vaixell i a peu. Però un home es va proposar decididament canviar aquesta situació.
 |
El científic suec Salomon August Andrée tenia arrelada a la seva ment la idea de ser el primer home a endinsar-se fins al cor del pol Nord. Va prendre la decisió que el mitjà per assolir aquesta fita seria un globus aerostàtic. Per als grans exploradors de l'època, era una bogeria.
Andrée era enginyer de l'Oficina de Patents de Suècia i estava enamorat dels avanços tecnològics. Des del 1976, havia desenvolupat una gran afició pels globus que, juntament amb la seva passió per l'àrtic, va resultar en un viatge absolutament agosarat.
Els aparents avantatges del globus eren que podia sobrevolar el mar congelat amb relativa facilitat i fer llargues travessies en poques hores. Però com a punt negatiu hi havia l'enorme dependència del vent. Després d'anys d'investigació, Andrée va crear un sistema de "cordes guia" per governar el globus. D'aquesta manera, podia modificar la seva direcció i altitud. Va fer públic el projecte i, malgrat l'oposició aferrissada d'alguns, el suport de nombrosos patrocinadors el va empènyer sense remei a intentar-ho.
Un fabricant especialitzat de París va construir un globus de més de 20 metres de diàmetre, amb una triple capa de tela composta de més de 3.000 peces de seda cosides amb més de 8 milions de puntades. Li va posar el nom de Örnen, que significa àguila. Al juny del 1896, va ser traslladada a una petita illa de Svalbard, mil quilòmetres al nord de la costa septentrional de Noruega. Aquest seria el punt de partida.
Andrée va inflar el globus amb 5.000 metres cúbics d'hidrogen, procés que va durar diversos dies. Va afegir-hi una barqueta de vímet amb capacitat per a tres persones, lliteres, trineus, un bot desmuntable, una tenda de campanya, armes, menjar i gàbies per a 36 coloms missatgers. Considerava que podia arribar al pol Nord en menys de dos dies, si els vents eren favorables.
Nombrosos corresponsables de premsa de diferents països van seguir els preparatius. Però l'absència de vents va obligar Andrée a ajornar el viatge fins a l'estiu següent.
Un any després tot tornava a estar enllestit i l'expectació era màxima. Mig planeta estava a l'aguait de l'expedició i fins i tot els reis de Suècia s'hi van acostar per acomiadar Andrée i els seus dos companys: Knut Fraenkel i Nils Strindberg. L'11 de juliol, amb vent del sud, l'expedició es va posar en marxa.
La sortida del globus va ser aparatosa. Un cop va enlairar-se, un corrent fred d'aire el va empènyer cap a la mar i part de la barqueta s'hi va enfonsar. Finalment, el globus es va elevar i va seguir cap al nord.
Poc temps després, es van adonar que per causa de l'ensurt havien perdut algunes de les cordes guia. A més, el globus patia algunes fuites d'hidrogen. Malgrat tot, dies després un colom missatger es va posar a sobre d'un vaixell amb una nota d'Andrée que deia que tot anava bé. Però van passar mesos i anys, i ningú va tornar a rebre notícies de l'expedició.
A l'estiu del 1930, uns caçadors de foques que es trobaven a l'illa Blanca van descobrir en una platja dos esquelets humans i la tomba d'una tercera persona, a més de les restes d'un campament. Allà hi van trobar el diari d'Andrée embolcallat amb un jersei, que explicava la història fins al tràgic final.
El diari explicava que durant el viatge s'hi van trobar amb un imprevist ben gros. Quan el sol quedava cobert pels núvols, el gas es refredava i el globus descendia ràpidament. Després de topar diverses vegades amb la mar congelada, i malgrat deixar anar tot el llast possible, finalment el globus va acabar desplomat a sobre d'un enorme bloc de gel que anava a la deriva. Havien passat dos dies des de la sortida.
Andrée i els seus companys es trobaven a més de 300 km del lloc habitat més proper i els seus coneixements sobre supervivència eren mínims. Tot i això, van fer el possible per aguantar. Van construir un refugi amb blocs de gel per intentar suportar l'hivern que s'hi acostava, i es van dedicar a caçar foques i ossos com van poder per alimentar-se.
El bloc de gel on es trobaven va topar amb una illa, cosa que podia haver significat un futur millor, ja que ara podien accedir a fusta per escalfar-se i cuinar. Però, al cap de poc, tots tres hi van morir. Es creu que Fraenkel i Strindberg van morir per l'atac d'un os i que Andrée es va suicidar amb morfina quan es va quedar tot sol. Com que els cossos dels tres van ser incinerats, no s'han pogut analitzar amb mètodes moderns, per tant, les causes de la mort dels tres exploradors mai es podran confirmar.
Veus una errada? Fes-m'ho saber!
EL GAT SABERUT
