La revolució industrial catalana
A partir de la dècada de 1830, un cop mort Ferran VII, Catalunya va entrar de cap a peus en una revolució industrial sense competència a l'estat espanyol i només similar a la d'altres potències europees. Així començava una etapa sorprenent que marcaria el futur del Principat com a motor de l'economia espanyola.
 |
❗Toca o clica les imatges per veure-les més definides
Durant el regnat d'Isabel II, es van produir diverses reformes liberals que van facilitar un cert progrés en alguns àmbits. Com que la reina encara era molt petita quan va morir Ferran VII, va comptar amb dues regències, primer de la seva mare, Maria Cristina de Borbó (1833-1840), i després del general Baldomero Espartero (1840-1843). En el cas de Maria Cristina, va haver de deixar-se caure en mans dels liberals, els únics que defensaven la seva filla com a reina, ja que els més conservadors i de tendències absolutistes eren partidaris de Carles Maria Isidre, oncle d'Isabel II. D'aquí venia el conflicte que va originar les Guerres Carlines durant bona part del segle XIX.
Maria Cristina va intentar en tot moment fer equilibris per acontentar tothom. De cara al liberalisme, va prendre dues decisions molt importants. Primer, va decretar una amnistia per als liberals en presó o amb causes pendents i, segon, va promulgar l'anomenat Estatut Reial del 1834, en què la monarquia delegava funcions en altres òrgans de l'estat. La tendència per fi era liberal, tot i que moderada. La monarquia passava de ser absolutista a ser constitucionalista i, una cosa molt rellevant per als empresaris catalans, dos anys després un decret va permetre la llibertat d'indústria. Aquest va ser un cop mortal al poder que fins aleshores tenien els gremis i que servien de puntal per a l'Antic Règim. D'aquesta manera, deixaven d'existir tot un reguitzell de disposicions i esculls que dificultaven el desenvolupament industrial. La notícia va ser rebuda amb una alegria desfermada a Barcelona. Tot i que els gremis van intentar subsistir com a associacions voluntàries de petits empresaris, acabarien desapareixent.
Malgrat l'auge de l'economia catalana gràcies a les indianes durant la segona meitat del segle XVIII, la Guerra del Francès i la independència de la majoria de les colònies americanes havien afectat negativament Catalunya, i el mercat de les indianes va entrar en crisi. Però els empresaris van continuar tossudament renovant la tecnologia i adaptant-se a les tendències del mercat durant el segle XIX. Molts havien aconseguit mantenir un cert capital per poder fer noves inversions. Els fabricants catalans també gaudien d'una relació molt propera amb els fabricants anglesos i sempre perseguien la innovació. A més, el govern espanyol va posar en pràctica mesures proteccionistes per intentar alleujar la crisi que escanyava l'economia. Aquestes mesures, que altres països també usaven, van servir per limitar la competència de productes estrangers.
Cap al 1830 Catalunya ja era, amb 225 rals per habitant, la quarta potència comercial del món, només per darrere de la Gran Bretanya, Estats Units i els Països Baixos. Si deixessin Catalunya inclosa en Espanya, baixaria a la dècima posició. Aquest és el resultat d'un acurat estudi de 1959 fet per Carles Pi i Sunyer, un dels economistes més importants de l'Europa del segle XX. Catalunya no només havia seguit de prop el deixant industrial de la Gran Bretanya, sinó que va ser capaç de revifar la seva economia ràpidament després de la Guerra del Francès.
 |
El País Basc gaudiria de forma més tardana d'un important nucli financer al voltant de Bilbao basat en la indústria siderometal·lúrgica. El País Valencià acabaria per centrar-se en l'agricultura intensiva de fruita, sobretot de taronges, i els castellans es passarien dècades invertint en terres per cultivar cereals. En canvi, els catalans s'ho van jugar tot des del primer moment a la modernització industrial i el progrés. El 1833 es posaria en marxa a Catalunya la primera màquina de vapor i el 1848 el primer ferrocarril, que connectava Barcelona amb Mataró.
El cas català va ser molt sorprenent, perquè Catalunya no disposava de les matèries primeres necessàries, com el cotó, el carbó o el ferro, i havia d'importar-les de l'estranger. Per això la industrialització es va concentrar sobretot a la franja litoral entre Malgrat i Reus, a prop dels ports per on arribaven aquests materials. Barcelona, evidentment, seria el centre de tot, amb uns 150.000 habitants que la convertien en la ciutat més important de l'estat, una població que no deixaria d'augmentar durant la segona meitat del segle XIX fins als 500.000 de l'any 1900.
L'activitat fabril de Barcelona es dividia en barris. La zona de Sant Pere acollia les fàbriques d'estampar i d'elaboració de teixits de seda. El Raval concentrava les fàbriques de filar i teixir cotó. La Barceloneta, més a la vora del port, tenia les foneries i altres indústries pesants, a més de la fàbrica de gas. Però altres ciutats com Sabadell, Terrassa i Igualada veurien noves fàbriques obrir-se dins seu. Tot i que el sector tèxtil era el principal, també va progressar la indústria paperera, farinera, de tractament de pell o d'aparells mecànics. I molts centres de producció es dedicarien als perfums, les joguines, el sabó o els paraigües.
 | |
|
A part del carbó, l'aigua també servia com a font d'energia. Com a exemple d'això tenim els rius Llobregat i Ter. Al llarg del seu curs, s'hi van establir nombroses colònies tèxtils que es convertirien en petites ciutats fabrils. Comptaven amb dos espais diferenciats: l'espai industrial, amb la fàbrica i els elements que transformaven el corrent d'aigua en energia, i l'espai dels habitatges, on vivien els obrers i les famílies. També hi havia tota mena de serveis, com forn de pa, carnisseria, peixateria, botiga, safareig, escola, residència per a noies treballadores, església, cafè, teatre, zona esportiva, etc.
La revolució industrial a Catalunya va ocasionar el naixement del moviment obrer. Les primeres societats obreres van aparèixer de seguida cap al 1840 i es van escampar per tot el Principat. La Societat de Teixidors va ser el primer sindicat d'Espanya. En un principi els obrers veien com una amenaça tanta maquinària, ja que creien que acabaria amb molts llocs de feina. Aquesta por, juntament amb les males condicions laborals, provocaria una gran vaga l'any 1855, la primera general a l'estat espanyol.
Passat el 1860 aquesta por va ser superada i la lluita va derivar en la defensa dels drets laborals. A finals del segle XIX, un terç de la població activa de Catalunya treballava a les fàbriques; un 20% del total en el sector tèxtil. La resta de l'estat espanyol no faria el salt industrial definitiu fins després de la Guerra Civil (1936-1939) i un cop passada la postguerra.
Més informació
