La pesta negra a Catalunya
A mitjans del segle XIV, va arribar a Catalunya la pesta negra, una greu malaltia que va trasbalsar la demografia del Principat i que va ocasionar tot un seguit de conflictes a la ciutat i al camp que trastocarien per sempre el futur del país.
 |
La veritat és que el segle XIV no va començar gaire bé. Malgrat que Catalunya dominava el mercat del cereal sicilià, ja que l'illa estava en el seu poder des de finals del segle anterior, hi havia manca d'aquest aliment. Per què? Sembla que per causa de la pugna constant que s'arrossegava amb Gènova i els francesos precisament per assolir el control de l'illa. La inestabilitat va alterar algunes rutes i va provocar problemes d'abastiment en una població que venia creixent sense aturador. A sobre, al nord d'Europa patien males collites des de feia anys, cosa que impossibilitava trobar alguna alternativa a la manca d'aliments. Tot plegat va ocasionar la gran fam del 1333, que a Catalunya seria coneguda com a lo mal any primer. Quan el país semblava recuperar-se del sotrac alimentari, hi va aparèixer la pesta.
La pesta negra, provocada pel bacil Yersinia pestis, va arribar de territori mongol a Europa per mitjà de la colònia genovesa de Kaffa (actual Feodòssia, península de Crimea). Des d'allà s'escamparia a Gènova i a multitud de ports mediterranis. Des de la costa cap a l'interior escombraria imparable el vell continent. Al maig del 1348 entrava a Catalunya, i no seria fins 4 anys més tard que començaria a remetre per si sola.
La pesta negra, o pesta bubònica, podia matar en pocs dies el 50% de la població contagiada, tot i que algunes variants amb menys incidència provocaven una mortalitat del 100%. El bacteri infectava les rates, que contaminaven les puces del seu entorn, i les puces contagiaven la malaltia als humans quan els picaven. Com que havien passat uns 600 anys des de la darrera pesta que havia afectat Europa, el Yersinia pestis va agafar tothom per sorpresa. A més, els coneixements mèdics per aquests casos eren ínfims i ningú sabia realment què estava passant. El caos es va començar a estendre entre sospites sense fonament.
Es creu que d'uns 80 milions de persones que hi havia a Europa en van morir uns 30. En el cas de la Corona d'Aragó, s'ha calculat que abans de la pesta negra hi havia com a mínim un milió d'habitants (uns 500.000 a Catalunya, uns 200.000 a l'Aragó, uns 200.000 o 250.000 a València i uns 50.000 a les Balears). Pel que fa a Catalunya, hi havia un excel·lent potencial demogràfic i una densitat superior a la de Castella, Anglaterra o França. Prova d'això és la facilitat amb què Catalunya havia repoblat València i Mallorca durant el segle XIII i la gran quantitat de mariners i mercaders que recorrien la mar Mediterrània. Però l'epidèmia mataria com a mínim un terç de la població catalana i la demografia trigaria segles a recuperar-se.
Tres quartes parts de la gent vivia al món rural, en una densa xarxa de pobles d'entre 100 i 500 habitants. Tot seguit hi havia les ciutats mitjanes, d'entre 5.000 i 10.000 habitants, com Perpinyà, Girona, Vic, Lleida, Tarragona, Tortosa, Montblanc i Cervera. Per acabar, Barcelona comptava amb uns 50.000 residents. En el cas de la ciutat comtal, després de la pesta negra acabaria amb menys de 30.000. La majoria de morts van ser incinerats en grans clots excavats a propòsit i situats a l'exterior de les muralles, a l’actual barri de Sant Martí.
La medicina medieval va intentar trobar remeis sense èxit, ja que desconeixia la forma exacta de contagi. Durant el mateix 1348, el metge lleidatà Jaume d'Agramunt va escriure la primera obra mèdica en català, el Regiment de preservació de pestilència, amb mesures preventives per als habitants de Lleida. A Barcelona es va dictar la prohibició de comprar teles fabricades en obradors situats fora de la ciutat. Amb tot, l'única mesura que semblava funcionar era l'aïllament. Les ciutats es van tancar i no es permetia l'entrada de ningú procedent de zones afectades, és a dir, de gairebé ningú lloc. Els cementeris es quedaven petits i molts cossos terminaven apilats i incinerats sense cap cerimònia.
Les administracions locals es quedaven sense funcionaris. A Barcelona, quatre dels cinc consellers que hi havia van morir, així com gairebé tots els membres del Consell de Cent. Fins i tot Elionor de Portugal, tercera esposa del rei Pere el Cerimoniós, va contraure la pesta mentre estava a València i va morir amb tan sols 20 anys, deu mesos després del casament. Pel que fa al clergat, que també es va veure sotragat pel bacteri, no sabia donar una explicació a tanta tragèdia i, si no fos poc, provocava fanatisme religiós en els més fidels. L'impacte psicològic en la gent va ser brutal i la repercussió en la societat, també.
Com passava a bona part d'Europa, es va acusar la comunitat jueva de ser la culpable de la pesta. La persecució va fer acte de presència i els aldarulls se succeïen setmana rere setmana. Moltes persones aprofitaven el caos per destruir documents de deutes que tenien amb els jueus, ja que controlaven el sistema de préstecs.
A l'edat mitjana les ciutats depenien per complet del món rural, que per causa del sotrac de la malaltia va perdre una gran quantitat de mà d'obra, i molts camps van quedar sense ningú que els treballés. Amb menys mà d'obra hi havia menys producció, i això ocasionava un augment dels preus dels aliments. Pel que fa als gremis de Barcelona, es van abocar a l'ús d'esclaus per fer moltes tasques, amb salaris extremadament baixos, fet que provocaria un empitjorament general de les condicions laborals de tots els treballadors. La ciutat arribaria a tenir al voltant d'un 15% de mà d'obra esclava, sobretot musulmana.
Les ciutats catalanes van trigar dècades a recuperar la pau social per culpa de l'increment de la delinqüència i criminalitat arran de la pesta. Se sap de grups organitzats de forasters, arribats del camp, que s'instal·laven a les cases abandonades dels barris més pobres. Aquesta ocupació desencadenava nombrosos conflictes entre veïns. També l'escassedat d'aliments provocava violents enrenous que sacsejaven la vida urbana.
A partir del 1352 la pesta va remetre ràpidament, mentre deixava una societat que mai seria la mateixa d'abans. Ara bé, durant les dècades següents encara n'hi hauria algun brot. Per acabar-ho d'adobar, el 1357 es va produir una plaga de llagostes que va fer estralls a les collites del curs baix de l'Ebre i a València. A més, entre el 1373 i el 1448 el Principat va patir els pitjors terratrèmols de la seva història, amb magnituds que es calculen en 6,5 i milers de víctimes mortals. Malgrat tot, durant el maleït segle XIV la Corona d'Aragó arribaria al seu clímax de conquestes amb el domini de Sardenya i el vassallatge dels ducats d'Atenes i Neopàtria, en mans dels almogàvers. També en aquest segle es construiria la famosa catedral de Santa Maria del Mar, començada el 1329 i terminada el 1383. Per altra banda, el 1359 tindria lloc el pitjor atac contra els jueus fins llavors, que resultaria en la ràpida fi de la seva presència a Barcelona. Ja al segle XV, les terribles condicions que arrossegaven els pagesos sota l'autoritat dels senyors desencadenarien les revoltes remences.
Veus una errada? Fes-m'ho saber!
EL GAT SABERUT
