La conquesta de Nàpols
L'any 1442, després de gairebé vuit anys de guerra constant, el rei Alfons IV el Magnànim aconseguia per fi doblegar la ciutat de Nàpols i conquerir-la. Així la Corona d'Aragó arribava a la seva màxima extensió.
 |
El Regne de Nàpols, en mans de la dinastia d'Anjou des de les Vespres Sicilianes, havia estat durant moltes dècades enfrontat a la Corona d'Aragó. La lluita per Sicília havia marcat el principi d'una gran rancúnia entre les dues potències, i Nàpols era un objecte de desig per al rei Alfons IV de Catalunya i V d'Aragó, fill de Ferran d'Antequera i continuador de la dinastia Trastàmara. Aquest rei seria conegut com el Savi i el Magnànim, sembla que per la seva obsessió amb la literatura i els tractes econòmics que va fer en condició de mecenes amb artistes del Renaixement italià.
La Corona ara estava en mans castellanes i això feia sorgir moltes desavinences amb alguns sectors polítics. La cort reial es va omplir d'individus estrangers i el mateix Alfons insistia en parlar en castellà quan es reunia amb el Consell de Cent. La majoria no entenia res i les queixes per no voler fer servir intèrprets van ser constants. A més, les preferències del monarca en política exterior no encaixaven amb el que s'esperava d'ell. La seva desconnexió de la Corona que presidia era total.
El 1420 Alfons va marxar a sufocar algunes revoltes a Sicília, Sardenya i Còrsega, sempre amb un ull posat a Nàpols, que es trobava en una guerra entre dues cases reials emparentades, la dinastia d'Anjou i la branca d'Anjou-Durazzo, representada per la reina Joana II. Aprofitant l'expedició, aquesta reina va acordar amb el monarca aragonès concedir-li drets sobre el regne a canvi d'ajuda per lluitar contra els Anjou. Tot i que la va ajudar, Joana II no va complir la seva paraula i va escollir com a hereu Lluís d'Anjou (Lluís III de Provença), candidat al tron catalanoaragonès durant el Compromís de Casp. Des d'aleshores, el rei aragonès s'encaparraria amb la capital napolitana.
El 1423 va tornar a la península, on es va quedar fins al 1435, moment en què decidia fer el salt a la conquesta del regne italià. Va fer de Sicília la seva base d'operacions i va comptar amb la fortuna de veure com Joana II i Lluís III de Provença morien en qüestió de mesos. Llavors va autoproclamar-se rei de Nàpols, mentre el papa Eugeni IV enllestia una aliança entre Venècia, Milà, Gènova i els angevins (partidaris dels Anjou) per combatre'l.
El 5 d'agost del 1435 una flota genovesa va derrotar l'exèrcit d'Alfons a la batalla naval de Ponça. Tant ell com alguns nobles van caure presoners i van ser enviats a Milà. Allà, però, va convèncer el duc Filippo Maria Visconti per pactar una aliança. La Corona va haver de pagar-li un rescat de 30.000 monedes d'or per la llibertat del rei. En unes Corts convocades per la dona d'Alfons, Maria de Castella, s'hi va acceptar el pagament. Així el ducat de Milà es posava de part del rei.
Novament, Alfons tenia l'oportunitat d'atacar Nàpols, que ara tenia com a rei a Renat d'Anjou. Després de diversos intents, el setge definitiu començaria el novembre del 1441 i duraria fins al 2 de juny del 1442. Finalment, soldats catalans van poder entrar a la ciutat a través d'un túnel i van obrir les portes.
L'entrada triomfal d'Alfons el Magnànim a Nàpols, la ciutat més poblada d'Itàlia en aquella època, seria en realitat el 26 de febrer del 1443, a dalt d'un fastuós carro tirat per quatre cavalls blancs. Cada detall de la cerimònia, cada personatge i cada lloc que hi ocupava estava planificat. Des de llavors faria de Nàpols la seva seu reial i mai més tornaria a la península. Amb les seves possessions ibèriques oblidades, es va envoltar d'humanistes i artistes del Renaixement fins al dia de la seva mort.
Veus una errada? Fes-m'ho saber!
EL GAT SABERUT
