Jaume I el Conqueridor i la formació dels Països Catalans
Jaume I el Conqueridor és considerat una figura d'especial rellevància en la historiografia catalana. Amb les seves conquestes va fundar la pàtria de mallorquins i valencians i va donar forma gairebé definitiva als que coneixem com a Països Catalans.
 |
❗Toca o clica les imatges per veure-les més definides
Jaume I el Conqueridor és el rei que més ha penetrat en el record i imaginari col·lectiu dels catalans, a més, òbviament, dels mallorquins i valencians. Això no només es deu a les seves conquestes, sinó també a la narració que ell mateix fa de la seva vida al Llibre dels fets. Aquesta obra, que va dictar a escrivans, és considerada una de les quatre grans cròniques medievals catalanes. La llengua que hi fa servir és espontània i plena de frases fetes i expressions pròpies de l'època. També s'hi fa servir la llengua pròpia d'alguns dels personatges (català, aragonès, castellà, àrab, occità o francès). Les altres cròniques són: la Crònica de Bernat Desclot, la Crònica de Ramon Muntaner i la Crònica de Pere el Cerimoniós. Pel que fa al Llibre dels fets i a la Crònica de Pere el Cerimoniós, són les úniques autobiografies de monarques medievals que existeixen. Durant la vida de Jaume I, escriure sobre gestes en la llengua del poble era tota una novetat, ja que la llengua de prestigi encara era el llatí.
Jaume I era fill de Pere I el Catòlic i de Maria de Montpeller. Segons la llegenda, va ser engendrat de forma casual. El rei Pere no volia enllitar-se amb la seva dona, perquè deia que era molt lletja, així que membres de la cort van planejar un engany. Li van dir que hi havia una dona excepcionalment bonica al llit d'una cambra i a les fosques. Pere I no s'ho va pensar dos cops i va caure al parany. En realitat era la seva dona i es diu que d'aquesta nit boja va néixer el futur Jaume I.
Jaume I tenia un mal record del seu pare, que havia mort a la batalla de Muret (1213), quan ell tenia només cinc anys. Com que va néixer a Montpeller, és possible que hagués vist molt poc al seu pare, potser una o dues vegades. A més, Pere I l'havia donat com a penyora a Simó de Montfort per acordar la pau fins a casar-lo amb la seva filla, Amícia de Montfort. Però, després de la desfeta de Muret, el papa Innocenci III va forçar Simó de Montfort a retornat el nen a les seves terres, on seria criat i educat per cavallers templers al castell de Montsó des dels sis i fins als nou anys. Allà també s'hi educava Ramon Berenguer, el futur Ramon Berenguer V de Provença, que era cosí de Jaume.
Totes les descripcions de Jaume I que ens han arribat el presenten com a un home molt alt i corpulent, de cabell ros, blanc de pell, dents ben posades i mans fines i llargues. També es diu que plorava de manera desconsolada quan sabia de la mort d'alguns nobles o senyors feudals del seu cercle de confiança.
Entre el 1216 i el 1221 es va elegir Sanç, comte de Rosselló, Provença i Cerdanya, com a regent de la Corona, ja que Jaume era molt petit encara. Sanç era el tercer fill de Ramon Berenguer IV i estaria assessorat pel Consell Reial. Com a rival i aspirant al càrrec va tenir a Ferran, germà de Pere I el Catòlic i abat de Montaragó (Osca). Tots dos van demostrar l'ambició d'apoderar-se de la Corona.
El 1221 i amb només 13 anys, Jaume es va casar amb Elionor, filla d’Alfons VIII de Castella, i va adquirir plens poders. Però el 1229 la la va repudiar i el matrimoni quedaria abolit. L'aliança amb Elionor tenia l'objectiu d'engendrar ràpidament un fill i assegurar la successió davant de possibles aspirants. De fet, durant els primers anys de govern, Jaume I va haver d'enfrontar-se a algunes revoltes que tenien al darrere Sanç i Ferran. Del matrimoni amb Elionor en va néixer Alfons l'any 1222, encara que la seva mort abans d'accedir al reialme va convertir en hereu Pere, futur Pere II, un fill posterior de Jaume durant el seu segon matrimoni amb Violant d'Hongria (1235-1251).
Malgrat els problemes que va patir el jove rei al començament del seu regnat, va saber reconduir l'esverada noblesa cap a una sèrie de campanyes que li valdrien el sobrenom de el Conqueridor. El punt de partida seria la Concòrdia d'Alcalà, un tractat de pau entre Jaume I i la noblesa revoltada signat el 22 de març del 1227.
 |
| Barcelona (segle XIII) amb el call jueu destacat (la muralla exterior és de finals de segle) Font |
CONQUESTA DE MALLORCA
Abu-Yahya, governador d'Al-Mayurqa (Mallorca), havia estat molt pendent de la desunió catalana i va tolerar alguns atacs de pirates musulmans a Catalunya des de les costes mallorquines. Això anava en contra dels pactes que tenia amb Jaume I que prohibien la pirateria i afavorien el comerç entre Catalunya i l'illa. El rei ja tenia la mosca al nas i ja només van caler els raonaments del navegant i comerciant Pere Martell en favor d'una campanya ofensiva. La trobada es va produir durant un banquet a finals de novembre del 1228. Al sopar també hi van ser convidats els principals nobles del país, com Nunó Sanç de Rosselló, Guillem II de Montcada i Hug IV d'Empúries. Tots plegats van acceptar enllestir una acció de conquesta contra Mallorca.
Al mes de desembre, les Corts de Barcelona van aprovar l'expedició militar. Els tres braços que les formaven van oferir homes, cavalls i naus a la causa. Aquests eren: el braç eclesiàstic, el militar i el reial, liderats per l'arquebisbe de Tarragona, el duc de Cardona i el conseller en cap de Barcelona, respectivament. L'acord va quedar escrit i establia una recompensa en forma de botí i terres per als combatents.
Entre el 4 i 5 de setembre del 1229 uns 15.000 soldats d'infanteria i 1.500 cavallers van salpar dels ports de Salou, Cambrils i Tarragona en 150 naus. Hi havia també una bona colla d'almogàvers. L'exèrcit era principalment català, ja que els aragonesos s'hi van quedar al marge. Segons explica el mateix rei a les seves cròniques, "tota la mar semblava blanca de veles". Sens dubte devia ser un panorama impressionant. Malgrat travessar dues tempestes, l'exèrcit va arribar sa i estalvi a l'illa i va establir un petit campament base a l'illot d'es Pantaleu. Un cop explorada la costa, les tropes es van instal·lar a la cala de Santa Ponça. Després d'unes primeres escaramusses, els catalans hi van poder muntar el campament principal i assegurar la zona.
L'11 de setembre un exèrcit andalusí amb els millors soldats de l'illa es va apostar a un pas estret que els cristians havien de travessar per arribar a la capital. Avui es coneix com el coll de la Batalla i va originar la que coneixem com a batalla de Portopí. L'avantguarda de l'exèrcit de Jaume I, dirigida per Guillem de Montcada i amb la presència dels templers, no va esperar la resta de les tropes i va envestir les forces musulmanes. Però la falta de coordinació va provocar un gran desordre i el mateix Guillem hi va perdre la vida juntament amb el seu cosí Ramon, comte de Tortosa.
Quan Jaume I i Sanç de Navarra van arribar al coll amb el gruix de l'exèrcit, la superioritat de la seva cavalleria va aconseguir frenar i dispersar l'enemic. Quan el rei català va assabentar-se de la mort dels Montcada, que eren dels nobles més importants i de més confiança, no va poder evitar posar-se a plorar desconsoladament. Tot seguit els cristians van assegurar la zona i es van dirigir a Mallorca, una ciutat que en aquella època era més gran que Barcelona i estava més poblada.
Davant la ciutat Jaume I va ordenar fortificar el campament i bastir màquines de guerra per a un setge que sospitava que seria llarg. Les pedres i els caps de musulmans morts en combat van començar a caure sobre Mallorca. Els trabuquets i fonèvols aterraven la població musulmana, mentre que els sapadors intentaven ensorrar els murs per mitjà de galeries i mines subterrànies. Quan s'obria un pas a la muralla, els defensors aixecaven ràpidament una nova renglera de murs darrere l'estructura original per continuar resistint.
Alguns grups de guerrillers de l'illa van intentar atacar per la rereguarda l'exèrcit cristià, però la cavalleria els escombrava sense remei. Com que els musulmans veien que no arribaria cap ajuda exterior, van intentar negociar amb Jaume I, però ni ell ni cap noble tenia la intenció d'aturar el setge. Quan una bretxa era prou gran, les torres de fusta defensades per ballesters s'hi acostaven, mentre sapadors i peons retiraven la runa i aplanaven el pas per a la cavalleria. Segons s'explica a les cròniques, quan el 31 desembre tot semblava de cara per fer un assalt final, els nobles es van arronsar i Jaume I va cridar: "Vergonya cavallers, vergonya!". Esperonats pel seu rei, es van llençar a la muralla i van travessar la bretxa.
Durant setmanes la ciutat de Mallorca va ser saquejada i els seus habitants massacrats o fets esclaus. El mateix valí Abu-Yahya seria executat. Alguns petits grups van aconseguir fugir fins a arribar al nord d'Àfrica o es van refugiar a la serra de Tramuntana i en alguns castells de l'illa. Però només resistirien uns pocs anys.
Jaume I va repoblar l'illa d'habitants de Catalunya, en especial de Barcelona, l'Empordà i el Rosselló. Molts colons occitans, que s'havien refugiat a Catalunya després de l'aixafament dels càtars en mans dels francesos, també hi van anar a viure. Mallorca es convertiria en una ciutat extremadament lleial a la monarquia i seria el principi de la conquesta i colonització de tot l'arxipèlag balear.
 |
| Conquesta catalana de Mallorca |
 |
LA CONQUESTA DE VALÈNCIA
Un cop conquerida Mallorca, Jaume I va posar la mirada als territoris peninsulars per continuar amb la seva expansió. Sanç VII de Navarra no tenia descendència i passava dels 80 anys, així que va arribar a un acord amb ell per annexionar-se el regne, però l'oposició de Castella, França, el papa i bona part dels navarresos ho va fer impossible. Va dirigir la seva atenció a Occitània, seguint els passos dels seus antecessors, però les potències de més enllà dels Pirineus estaven preparades per fer-li front. Només quedava una direcció segura per avançar: Balànsiya (València).
Alguns nobles ja havien iniciat algunes campanyes cap al sud, com l'aragonès Balasc d'Alagó, que va ocupar Ares i Morella. A Jaume I no li agradava que els nobles actuessin pel seu compte, i més si eren aragonesos, ja que no se'n refiava gaire. Davant d'una campanya tan important, va portar el tema a les Corts el desembre del 1232, aquest cop reunides a Montsó. Com en el cas de Mallorca, va obtenir el vistiplau de tots a més de l'aprovació del papa.
Durant el 1233 van caure Peníscola, Castelló, Borriana i el Puig. Un cop conquerit i fortificat el Puig, l'accés a València pel nord estava garantit. Amb tot, el rei primer va voler debatre com fer-ho en unes noves Corts reunides el 13 d'octubre del 1236, també a Montsó.
L'emir valencià Zayan ibn Mardanis, veient com la piconadora catalana s'hi acostava, va llançar un atac furiós contra el Puig el 20 d'agost del 1237. A la fortalesa hi havia uns 50 cavallers i un miler de soldats d'infanteria, tots comandats per Bernat Guillem d'Entença. Pel que fa al rei, havia marxat a la recerca de més recursos i soldats. Segons les cròniques, l'exèrcit de l'emir comptava amb 600 genets i 11.000 soldats de peu.
Bernat Guillem d'Entença va organitzar la defensa del Puig i va manar omplir la zona de senyeres i estendards per fer l'efecte que hi havien arribat reforços. En un acte d'absoluta valentia, va aferrar les regnes de la seva muntura, es va posar davant dels seus cavallers i un bon grapat de soldats de peu i es va llançar contra els musulmans. Ho va fer per un pendent cap avall flanquejat per la mar, ja que així aprofitava el terreny per aconseguir que la càrrega fos brutal. I ho va ser. La cavalleria cristiana va aixafar els llancers i ballesters musulmans, cosa que va provocar la fugida a correcuita dels supervivents. A l'altra banda del Puig, les tropes de l'emir van intentar assaltar la fortalesa, però van ser rebutjades per la guarnició que la defensava. Veient que la reconquesta havia fracassat de forma escandalosa, se'n van retirar. Malgrat això, Bernat Guillem d'Entença hi va ser greument ferit i moriria poc després.
Jaume I va tornar al Puig la primavera del 1238 i s'hi va trobar uns soldats esgotats i desmotivats. Els va prometre la victòria i els va encoratjar a seguir-lo fins al final. Les seves paraules van ser tan colpidores que tots, inclòs ell mateix, es van posar a plorar. Fins i tot va fer venir la seva dona i els seus fills per tal de reforçar el seu jurament. Durant les següents setmanes, nombrosos vassalls catalans i aragonesos es van afegir a l'exèrcit reial, a més de cavallers arribats d'arreu d'Europa atrets per l'encant de la croada. Per tal d'encerclar València, Jaume I va conquerir Almenara, Uixó, Paterna, Boatella i Xerea. Tot seguit es va organitzar el setge a la capital.
Mil cavallers i uns 60.000 soldats de peu tenien entre cella i cella aixecar la senyera reial dins les muralles. A l'estiu del 1238, les màquines de setge van castigar València sense treva. La batalla per assaltar la capital va ser cruenta, fins al punt que el mateix rei va ser ferit a la cara per una fletxa. La ferida podia haver estat mortal en aquella època, però Jaume I se la va treure, va somriure als seus homes i va continuar liderant el combat. Pocs dies després es recuperava totalment de l'ensurt.
L'emir valencià havia demanat ajuda a Tunis i dotze galeres es van acostar a la zona, però la flota catalana estava preparada i els va impedir arribar al port. Aleshores, Zayan ibn Mardanis va negociar la rendició i el 28 de setembre la senyera s'hissava en una de les torres de la ciutat mentre Jaume I hi entrava triomfant amb el seu exèrcit.
València es va convertir en regne amb furs propis, com en el cas de Mallorca, fet que dotava aquestes regions d'un marc legal i jurídic propi. Les costes van ser repoblades principalment per catalans originaris del Pallars i les terres d'Urgell, i l'interior per aragonesos, castellans i navarresos. Amb tot, la llengua de l'administració i institucions seria el català. A diferència del cas mallorquí, es va permetre que la població musulmana es quedés a les zones muntanyoses, una presència que es perllongaria durant tota l'edat mitjana.
 |
Segons la llegenda, el soroll d'un ratpenat va servir d'avís una nit durant el setge, tot just quan els musulmans executaven un atac sorpresa, i gràcies a això el van repel·lir. Com a mostra d'agraïment, Jaume I va incorporar la seva silueta a l'escut heràldic de la ciutat, símbol que encara avui dia veiem a la senyera valenciana.
TRACTAT DE CORBEIL I EXPEDICIÓ A MÚRCIA
L'11 de maig del 1258 Jaume I i Lluís IX de França van signar el tractat de Corbeil, en què el primer cedia al segon la totalitat dels seus drets sobre els territoris occitans. A més, el rei francès renunciava a qualsevol pretensió de sobirania sobre els comtats catalans.
Després de la conquesta de València, Jaume I havia continuat cap al sud conquerint ciutats, però Alfons X de Castella, que era el seu gendre, va envair la zona reservada a la Corona catalanoaragonesa segons els acords d'anys enrere, fet que va provocar que Jaume I conquerís zones castellanes. La picabaralla es va resoldre al Tractat d'Almirra del 1244, on quedava definitivament estipulades les noves fronteres.
El 1264 una gran revolta musulmana al sud peninsular va posar contra les cordes els castellans i Alfons X va demanar ajuda a Jaume I. El rei català s'hi va presentar amb un exèrcit íntegrament català i va esclafar la revolta a Múrcia. Tot i la insistència dels nobles catalans, que volien incorporar Múrcia a la Corona, Jaume I la va retornar a Castella.
 | |
|
FINAL DEL REGNAT
Durant els seus darrers anys de vida, Jaume I va intentar liderar una croada contra Terra Santa, però no se'n va sortir. El projecte quedaria en mans d'Eduard d'Anglaterra en l'anomenada novena croada. També va haver d'aguantar la gelosia entre els seus possibles successors i algunes revoltes de nobles i de musulmans valencians.
El 27 de juliol de 1276, amb 67 anys, Jaume I va emmalaltir i morir en el palau reial de València. Les seves despulles mortals serien traslladades a Poblet (Catalunya). Al seu testament va dividir els seus regnes entre els seus fills, Pere i Jaume. A Pere (Pere II el Gran), el primogènit, li deixaria Catalunya, Aragó i València, mentre que a Jaume li tocaria Mallorca, els comtats de Cerdanya i Rosselló i Montpeller. Així es dividien els patrimonis de la Corona d’Aragó i s’iniciava una breu dinastia mallorquina.
 |
| Les dates entre parèntesis indiquen la durada del govern; la resta, l'any de la mort. |
