La guerra de trinxeres
Durant la Primera Guerra Mundial, a les interminables i malsanes trinxeres hi van morir milers de combatents, mentre que els vius patien gana, malalties i la por constant a la mort.
❗Toca o clica les imatges per veure-les més definides
 |
Tot i que alguns creuen que les trinxeres van ser una novetat al camp militar durant la Primera Guerra Mundial, la veritat és que ja s'havien fet servir anteriorment. De fet, hi ha constància des de l'antiguitat del seu ús en campanyes de setge, però només de forma molt localitzada i temporal per mantenir una posició defensiva. Les trinxeres de la Gran Guerra van ser figues d'un altre paner.
 |
Tot just abans del conflicte, els militars de l'època coneixien bé aquest recurs, i els soldats que van anar a lluitar al front van ser instruïts sobre com fer-les i usar-les. La idea era protegir-se a dins de forma temporal i així patir poques baixes mentre es concentraven soldats en un altre punt per llençar una ofensiva. Però al llarg de la guerra les trinxeres van tenir un paper que ningú s'esperava. Van ser en molts casos permanents, defensant unes línies que pràcticament no es van moure durant quatre anys.
El pla dels alts comandaments de tots els exèrcits enfrontats era bàsicament avançar acumulant tropes i guanyar l'enemic per superioritat numèrica. Però, com que les armes eren molt més modernes i mortíferes que les de poc temps enrere, i algunes d'elles ni s'havien provat al camp de batalla, aquest pla se'n va anar en orris. L'avanç dels soldats terminava en una carnisseria.
El resultat de tot plegat va ser la creació d'un front de 600 km des de la mar del Nord fins a Suïssa. Així que els comandaments van ordenar excavar trinxeres profundes i fortificar-les. En alguns casos l'origen de la trinxera era improvisat, una rasa enmig del foc enemic i buscant una protecció immediata. Després, aquesta rasa s'engrandia de mica en mica fins a poder contenir soldats drets totalment amagats. Quan les circumstàncies ho permetien i hi havia una relativa calma, els enginyers ajudaven la infanteria col·locant estaques de fusta i cordes per indicar on calia cavar.
 |
A l'hora de protegir-se del mal temps, es feia servir allò que es tenia a mà, com branques i fullatge. Si hi havia algun poble a prop, s'usaven portes de cases abandonades. Si un tram de la trinxera passava pel mig d'una granja, un cop de sort!
Una simple fossa en què els tiradors es col·locaven estirats podia construir-se en una hora. Les trinxeres en què podies agenollar-te i estar protegit es creaven en hora i mitja. En canvi, les que encabien soldats drets necessitaven unes cinc hores de feina. Les collites dels camps del voltant eren destruïdes per facilitar la visió, per això de seguida quilòmetres de terreny van adquirir un aspecte tètric.
En qüestió de mesos, les trinxeres es van convertir en estructures molt complexes. Cada exèrcit tenia la seva pròpia manera i estil a l'hora de construir-les, adaptant-se sempre a les condicions del terreny. A més, per al cap de zona, un caporal i alguns soldats concrets es creaven habitacles especials en forma de refugi de gran resistència.
Les trinxeres de primera línia no s'excavaven en trams llargs i rectes, sinó en ziga-zaga o, com a mínim, en línies trencades connectades entre si. Així es buscava reduir l'efecte de les bombes i granades. Generalment, sempre hi havia més línies de trinxera al darrere, que servien de suport i per amagar reservistes o ferits. Entre les línies, que no eren exactament paral·leles, hi havia uns 150 o 200 metres, i es comunicaven entre si per mitjà de derivacions. Aquesta xarxa de trinxeres era la primera posició del front. A entre dos i cinc quilòmetres es formava una segona posició de trinxeres. Entremig, sovint es col·locaven fortificacions d'artilleria.
 |
A la línia de reserva, la tercera, la rutina era més relaxada, perquè no hi havia la por constant al foc enemic. S'aprofitava per rentar-se, escriure a la família i entrenar-se. A la línia de suport, la segona, hi havia més tensió. Aquí es trobaven els soldats que en qualsevol moment podien ser cridats per reforçar la primera línia, la qual havien de proveir de tot el necessari per aguantar. A la primera línia, la pressió era terrible. Fins i tot els dies més tranquils i avorrits podien acabar en una matança sobtada. No hi havia gaire temps per dormir, ja que calia vigilar i fer tasques de manteniment per tenir les defenses sempre a punt.
A mesura que passava el temps, es va intentar condicionar les trinxeres. S'hi van habilitar refugis soterranis, que sovint s'ensorraven, cosa que els feia més perillosos que protectors. També s'hi van crear llocs d'auxili, búnquers de comandament i latrines. Però la situació era tan penosa que el simple fet de no portar unes botes impermeables va ocasionar l'anomenat peu de trinxera, una malaltia provocada per bacteris que podia resultar en l'amputació de dits i peus.
 |
De les trinxeres principals, en sortien d'altres que comunicaven amb la rereguarda. En alguns casos, fins i tot hi havia una tercera posició amb més línies, aconseguint generar una xarxa complexa i interminable de passadissos i laberints de diferents mides i usos. L'ús del formigó va permetre que els búnquers es convertissin en petites fortaleses enmig del fang i la sorra, més difícils d'ensorrar.
La por a morir cada cop que es rebia l'ordre d'atacar era constant. El dia a dia s'havia de compartir amb la mort, veient cadàvers d'amics i companys descompondre's davant dels nassos, i també aprenent a conviure amb les rates, que eren nombroses i fastigoses. Víctimes de la depressió, molts soldats patien problemes psicològics i fins i tot alguns van haver de ser retornats a casa malalts de bogeria.
Quan es donava l'ordre d'atacar, els soldats sortien a tot drap de les trinxeres i travessaven els camps desolats, coberts de restes humanes i plens de clots enfangats per causa de les bombes i la pluja. Havien d'intentar arribar a la trinxera enemiga que estava protegida per metralladores que no deixaven de disparar ràfegues mortals. Si hi arribaven, havien de saltar a matadegolla per enfrontar-se cos a cos als seus enemics.
 |
Les batalles de Verdun i del Somme van ser especialment esfereïdores. A Verdun, en sis setmanes ja hi havien perdut la vida 100.000 soldats. Al Somme, durant el primer dia, més de 19.000 soldats britànics hi van morir i 38.000 hi van quedar ferits o desapareguts.
Milions de soldats van patir neurosi o trastorn d'estrès posttraumàtic a causa dels horrors de la guerra de trinxeres. Els homes commocionats sovint tenien diarrea incontrolable, no podien dormir, no podien deixar de parlar, gemegaven durant hores o es bellugaven sense control. Alguns es van recuperar i altres van patir seqüeles durant la resta de la vida.
L'eficàcia de les trinxeres, però, és indubtable, per això durant la Primera Guerra Mundial les línies de front no es movien gaire. Segons es calculava, per conquerir una trinxera calia un nombre dotze vegades més gran d'atacants que de defensors. Veient el panorama, la demanda de bombes i obusos més potents va créixer moltíssim. La indústria armamentista treballava de valent per oferir armes que poguessin destrossar fàcilment trams sencers de trinxeres.
Els soldats de les trinxeres van crear un argot propi. Per exemple, els francesos anomenaven groin de cohon (morro de porc) les màscares antigàs i lapin (conill) els soldats més espavilats i esmunyedissos.
 |
Una trinxera confortable era aquella que tenia llits elevats sobre el terra i un petit foc per escalfar-se. Però l'olor de mort estava a tot arreu i el fred tallava la pell. Moltes nits era impossible dormir i el menjar era de poca qualitat i escàs. Quan l'alerta era constant, els soldats no es podien rentar gaire i la seva aparença era cada cop més lamentable. I quan tocava refer algun mur, els cadàvers podien servir de material.
El temps que passava un soldat a la primera línia de front depenia de la quantitat de combatents disponibles. Normalment, s'intentava fer rotacions cada poques setmanes. D'aquesta manera, un soldat servia durant un temps preestablert a la primera línia i després marxava a la línia de suport o de reserva, mentre que un altre el substituïa.
El pas per les trinxeres va marcar la vida de molts dels sobrevivents mentre que centenars de milers d'homes mai van tornar a casa. Viure en aquell ecosistema de por, mort i immundícia va trasbalsar la salut mental de nombrosos soldats. Mai tornarien a ser els mateixos, ni de bon tros.
