La curiosa forma de dormir dels nostres avantpassats
"Has de dormir entre set i nou hores seguides". Aquesta és la recomanació habitual, oi? Doncs durant molts segles en absolut la gent dormia d'aquesta manera. El son era bifàsic.
 |
S'han publicat llibres basats en estudis que demostren que durant l'edat mitjana el son es dividia en dues parts durant la nit. Entremig la gent aprofitava per fer algunes tasques. Com era possible?
A principis de la dècada de 1990, l'historiador Roger Ekirch va trobar a l'Oficina de Registre Públic de Londres diversos testimonis estranys. A vegades s'hi parlava que la gent tenia un primer son. Podia implicar l'existència d'un segon son?
Després de revisar centenars d'arxius, va trobar moltes referències a aquest son doble o bifàsic, fins i tot en conegudes obres, com Els contes de Canterbury de Geoffrey Chaucer, de finals del segle XVI, o Beware the Cat del poeta William Baldwin, de 1561. Tant en cartes, diaris, llibres de text mèdics, escrits filosòfics, etc, la pràctica del son bifàsic es veu reflectida en referències casuals. Algunes d'aquestes referències eren esgarrifoses, com les que parlaven de persones que aprofitaven el període entre sons per cometre assassinats.
Des de les nou del vespre fins a mitjanit, més o menys, tenia lloc el primer son. La majoria de la gent dormia en comunitat en matalassos farcits de palla o draps. Els més rics podien tenir més intimitat i els que usaven eren de plomes. Generalment, a les cases pobres hi havia un ordre en la posició: primer les nenes, després la mare i el pare, i tot seguit els nens.
El despertar no era per cap alarma ni soroll, sinó que es produïa de forma natural i espontània. Aleshores, la gent podia fer diferents activitats, com tirar llenya al foc, prendre medicaments, orinar, fer una ullada al bestiar o, si hi havia intimitat, tenir sexe. Els cristians més devots aprofitaven aquesta estona per fer les seves oracions més elaborades. Els pensadors, poetes, filòsofs i artistes, sovint tenien les millors idees en aquest moment. Un parell d'hores més tard, tothom tornava a adormir-se fins a l'alba. Aquest era el segon son.
Un cop descoberta aquesta pràctica a finals del segle XX, es va començar a buscar expressament referències a ella. A Italia, per exemple, se li deia primo sonno, i a França premier somme.
La sorpresa més gran seria trobar-la documentada directament o indirectament en moltes regions del planeta, no només en diferents països europeus, sinó que també a l'Àfrica, Austràlia, Amèrica del Sud i el Pròxim Orient.
Tot això no vol dir que absolutament totes les cultures dormien d'aquesta manera, i seria impossible saber-ho exactament, però hi ha la certesa que el son bifàsic era la forma de dormir dominant en multitud d'indrets. Avui dia encara hi ha pobles que el conservan, com els bosquimans de Kalahari i els yanomamis de l'Amazònia.
I per què ara dormim diferent? La resposta té a veure amb la Revolució Industrial. La il·luminació artificial va fer que les persones poguessin quedar despertes fins més tard. El seu rellotge biològic actuava diferent. El son es va comprimir perquè l'hora de llevar-se continuava sent la mateixa. A més, la gent en general va deixar de preocupar-se per coses que se solien fer entre els dos sons i que ara eren irrellevants.
Durant el segle XX el son bifàsic va desaparèixer de la vida de les persones en un tres i no res, i va quedar sorprenentment oblidat. Ara que el coneixem de nou, alguns experts el recomanen en casos concrets, tot i que la vida actual fa gairebé impossible recuperar-lo plenament.
