Els txitximeques
Durant gairebé 3.000 anys, el nord de l'actual Mèxic va estar habitat per un seguit de pobles nòmades i seminòmades que avui coneixem com a txitximeques.
❗Toca o clica les imatges per veure-les més definides
 |
Els pobles mesoamericans de llengua nàhuatl (els nahues), anomenaven txitximeques a les tribus del nord, com els caxcans, guatxitxils, guamares, pames, tecuexes, zacateques i coques, entre d'altres. Aquests pobles no mantenien una unitat lingüística ni ètnica, però la seva cultura i forma de vida eren molt similars. De fet, els pobles nahues, com els mexiques, van pertànyer en un principi al grup de txitximeques però, quan van migrar a noves terres del sud, se'n van separar i van crear les seves pròpies cultures i societats més avançades. Això sí, la família lingüística sembla que era la mateixa, la uto-asteca.
El terme txitximeca és en realitat pejoratiu i se li atribueix diversos significats, com 'incivilitzat' o 'gos brut'. Tindria el mateix sentit que bàrbar per als grecs i romans. Durant l'època de colonització castellana, els invasors feien servir també aquest nom, perquè els consideraven púrria, gent que no solia practicar l'agricultura, no coneixia l'escriptura i manifestava una excessiva crueltat.
Van habitar el nord de Mèxic des del segle XI a.n.e. fins al 1800, aproximadament. Principalment, eren caçadors i recol·lectors, tot i que en alguns casos van treballar petits horts i es van establir durant llargs períodes en llogarrets a la vora de rius. Normalment, vivien en cavernes o cabanyes de palla. Els homes sempre eren els qui caçaven i les dones s'encarregaven de recol·lectar. El lideratge el tenia el cap de la tribu, el màxim representant polític i religiós. La successió podia efectuar-se per mitjà de l'assassinat, el desafiament o l'elecció.
 |
| Representació d'un guerrer txitximeca |
En algunes tribus, tant homes com dones portaven els cabells llargs fins a la cintura. En general, o anaven despullats o no usaven gaire roba, només petits tapalls o faldilles. S'adaptaven perfectament a l'entorn àrid de la seva regió i van ser bons estrategs i guerrers. Els més ben posicionats podien portar alguns adorns i plomes.
Feien servir el color vermell que obtenien de forma natural per a les pintures rupestres i com a pintura corporal, sobretot en època de guerra. Es pintaven línies o animals que els havien de protegir, com serps, gripaus o coiots.
El color vermell també s'associava a la fertilitat. A més, feien rituals en què usaven al·lucinògens i begudes alcohòliques. Segurament, la seva principal habilitat com a guerrers era l'ús de l'arc i la fletxa. N'aprenien des de ben petits i a les cròniques castellanes s'hi reconeix la seva extraordinària punteria.
A diferència d'altres religions mesoamericanes, els txitximeques només adoraven un petit grapat de déus, principalment el sol i la lluna. Amb el temps i el contacte amb pobles més avançats, alguns hi van afegir la creació d'ídols de pedra.
.jpg) |
| Deessa Catxum, mare del sol Font |
La religió era dirigida per sacerdots i bruixots que practicaven els rituals als vessants de les muntanyes o a dalt de turons. El costum principal era incinerar els morts i guardar les cendres. Però a vegades també feien enterraments on deixaven ofrenes amb aliments i figuretes.
En la seva dieta hi entrava qualsevol animal que es pogués caçar, com rèptils, aus, rosegadors, etc. Els menjaven crus o poc cuits. Les tribus que es van assentar a la vora de rius i que van practicar l'horticultura també menjaven blat i carabassa. A vegades en feien intercanvis amb altres tribus properes.
No han sobreviscut gaires elements de la seva manifestació cultural. Només algunes pintures vermelles en roques que poden representar déus, animals o escenes quotidianes. En molts casos aquests dibuixos són incomprensibles. També s'ha trobat ceràmica senzilla amb decoració simple.
Els castellans no ho van tenir fàcil per dominar aquestes tribus. La conquesta semblava impossible. Els atacs txitximeques incloïen incursions sobtades, emboscades en rutes comercials i saquejos. En un principi els castellans lluitaven a sang i foc, però després van intentar comprar la pau. Els proporcionaven aliments, eines, bestiar i terres a canvi de la seva submissió. Tot i convèncer algunes tribus, les revoltes van continuar fins que cap al segle XVII els rebels van ser exterminats i la resta assimilats.
