Els tolteques
Entre els segles X i XII de la nostra era, un poble mesoamericà va dominar el centre de l'actual Mèxic i ens va deixar un llegat impressionant de construccions i misteris. Parlem dels tolteques.
❗Toca o clica les imatges per veure-les més definides
 |
Bona part de la informació que tenim dels tolteques prové dels mexiques i de textos postcolonials després de l'arribada dels castellans, que documenten tradicions antigues. El terme tolteca ve de la llengua nàhuatl i podria tenir diversos significats, com 'habitant de Tollan' i 'mirador de Tollan'. Amb el temps, podria haver agafat el significat de 'mestre' o 'artista'. La seva autodenominació és desconeguda.
Segons la seva mitologia, van iniciar una peregrinació de 104 anys des de la ciutat de Tollan, governada pel déu Quetzalcóatl, fins a arribar a Teotihuacan i, més tard, a Tula. Algunes ciutats de la regió central de Mesoamèrica, com les esmentades, rebien el nom de Tollan com a forma d'expressar la seva importància fent referència a la ciutat mitològica. En el cas tolteca, la seva capital també és coneguda avui dia com a Tollan-Xicocotitlan.
Tula va créixer fins a ocupar una àrea d'uns 14 km², amb una població entre 30.000 i 40.000 habitants. El cor de la ciutat tenia un patró de quadrícula molt similar a la ciutat maia de Chichén Itzá. Se sap que els tolteques, en la seva millor època (del segle X al XII), van tenir una gran influència en els maies durant la seva època de decadència. Ara bé, no hi ha cap prova de presència militar tolteca a la regió maia. La influència era comercial, cultural i, en casos molt concrets, arquitectònica.
La societat tolteca estava dirigida per la noblesa sacerdotal i guerrera, que s'encarregaven de supervisar la religió, l'administració i les activitats militars. Segons les escultures que han sobreviscut, els homes de les classes altes vestien amb tapalls, cinturons amb fermalls, sandàlies i escuts decorats amb plomes. Les dones usaven un vestit típic rectangular anomenat quexquémitl. La resta de la població eren comerciants, artesans i camperols, que segurament vestien de forma similar però amb materials més senzills i sense adorns. Per últim, els esclaus, que es dedicaven a les pitjors feines i treballs forçats.
Els artesans tolteques dominaven la metal·lúrgia i la ceràmica i sembla que es van enriquir amb el seu comerç. La zona arqueològica actual conté dues grans piràmides, tres pistes del joc de pilota i una densa zona d'habitatges residencials. Els habitatges estan organitzats en grups de fins a cinc residències de sostre pla amb un pati i envoltats per un mur.
L'art es pot veure en estàtues i murals amb relleus. Representaven els seus déus i herois en escultures de pedra, ceràmiques, pintures i altres treballs d'artesania. Destaquen els anomenats atlants, quatre figures antropomorfes de 4,5 metres d'alçada llaurades en blocs de basalt encaixats. Es troben a dalt d'una piràmide i antigament suportaven el sostre del temple situat al cim.
El governant principal era el rei, sempre amb el suport del poder militar. El primer gran líder va ser Ce Técpatl Mixcoatl. El seu fill, Ce Acatl Topiltzin, fundador de Tula que va néixer a principis del segle X, va adquirir fama de ser un gran governant que va exercir influències pacífiques i pròsperes per al poble. Aquesta època és considerada l'edat d'or de Tula.
La xarxa comercial dels tolteques arribava força lluny, tot i que no va assolir l'abast de la maia. Els guerrers eren molt religiosos i van imposar el culte al déu Quetzalcóatl allà per on passaven. Es protegien el pit amb plaques de diferents materials i amb un petit escut al braç. Usaven armes curtes i una de llarga, pesada i corba similar a una destral.
El culte a Quetzalcóatl ja existia en la civilització olmeca, però els tolteques li van donar una posició prioritària, més atributs i el van difondre per una àmplia regió. També adoraven la natura i els elements. Els sacrificis humans eren una opció més dins de tot un reguitzell de rituals per aconseguir la pau i la guia dels déus.
Quetzalcóatl era la serp emplomallada tan famosa a la cultura de Teotihuacan. Era considerat el déu de la vida, la llum, la fertilitat i la saviesa. Tezcatlipoca era el déu del món invisible i de la foscor. Centéotl era el déu del blat, Tláloc el de la pluja i Itzlacoliuhque el déu dels desastres, del fred i dels sacrificis.
A mitjans del segle XII, Tula va ser violentament destruïda. Moltes columnes i estàtues van ser cremades o enterrades intencionalment. Allò que va posar fi realment al domini regional de la civilització tolteca és desconegut. Un poble bel·licós, que conqueria les tribus pròximes i imposava tributs a tort i a dret, bé podria haver-se simplement desintegrat quan es va veure sotmès a la tensió de fenòmens naturals com una sequera sostinguda. La manera de tractar els pobles sotmesos, podria haver provocat intenses revoltes que van fer trontollar l'estructura de poder. A més, alguns creuen que els txitximeques van conquerir la capital tolteca a mitjans del segle XII o que, com a mínim, van tenir un paper rellevant en la caiguda de la seva civilització.
Veus una errada? Fes-m'ho saber!
Originàriament eren un poble nòmada de la regió dels txitximeques, però al voltant del 750 van migrar cap al sud i van repoblar l'abandonada Teotihuacan, on van començar a desenvolupar la seva cultura. La seva societat es va transformar en militarista, dominada pels guerrers i basada en la conquesta d'altres pobles veïns. Poc després, es van instal·lar a Tula, ciutat que es convertiria en la seva gran capital. Va ser fundada per Ce Ácatl Topiltzin, sobirà que va donar gran prosperitat als seus dominis.
Segons la seva mitologia, van iniciar una peregrinació de 104 anys des de la ciutat de Tollan, governada pel déu Quetzalcóatl, fins a arribar a Teotihuacan i, més tard, a Tula. Algunes ciutats de la regió central de Mesoamèrica, com les esmentades, rebien el nom de Tollan com a forma d'expressar la seva importància fent referència a la ciutat mitològica. En el cas tolteca, la seva capital també és coneguda avui dia com a Tollan-Xicocotitlan.
Tula va créixer fins a ocupar una àrea d'uns 14 km², amb una població entre 30.000 i 40.000 habitants. El cor de la ciutat tenia un patró de quadrícula molt similar a la ciutat maia de Chichén Itzá. Se sap que els tolteques, en la seva millor època (del segle X al XII), van tenir una gran influència en els maies durant la seva època de decadència. Ara bé, no hi ha cap prova de presència militar tolteca a la regió maia. La influència era comercial, cultural i, en casos molt concrets, arquitectònica.
La societat tolteca estava dirigida per la noblesa sacerdotal i guerrera, que s'encarregaven de supervisar la religió, l'administració i les activitats militars. Segons les escultures que han sobreviscut, els homes de les classes altes vestien amb tapalls, cinturons amb fermalls, sandàlies i escuts decorats amb plomes. Les dones usaven un vestit típic rectangular anomenat quexquémitl. La resta de la població eren comerciants, artesans i camperols, que segurament vestien de forma similar però amb materials més senzills i sense adorns. Per últim, els esclaus, que es dedicaven a les pitjors feines i treballs forçats.
Els artesans tolteques dominaven la metal·lúrgia i la ceràmica i sembla que es van enriquir amb el seu comerç. La zona arqueològica actual conté dues grans piràmides, tres pistes del joc de pilota i una densa zona d'habitatges residencials. Els habitatges estan organitzats en grups de fins a cinc residències de sostre pla amb un pati i envoltats per un mur.
L'art es pot veure en estàtues i murals amb relleus. Representaven els seus déus i herois en escultures de pedra, ceràmiques, pintures i altres treballs d'artesania. Destaquen els anomenats atlants, quatre figures antropomorfes de 4,5 metres d'alçada llaurades en blocs de basalt encaixats. Es troben a dalt d'una piràmide i antigament suportaven el sostre del temple situat al cim.
 |
 |
| Atlants de Tula |
La xarxa comercial dels tolteques arribava força lluny, tot i que no va assolir l'abast de la maia. Els guerrers eren molt religiosos i van imposar el culte al déu Quetzalcóatl allà per on passaven. Es protegien el pit amb plaques de diferents materials i amb un petit escut al braç. Usaven armes curtes i una de llarga, pesada i corba similar a una destral.
El culte a Quetzalcóatl ja existia en la civilització olmeca, però els tolteques li van donar una posició prioritària, més atributs i el van difondre per una àmplia regió. També adoraven la natura i els elements. Els sacrificis humans eren una opció més dins de tot un reguitzell de rituals per aconseguir la pau i la guia dels déus.
Quetzalcóatl era la serp emplomallada tan famosa a la cultura de Teotihuacan. Era considerat el déu de la vida, la llum, la fertilitat i la saviesa. Tezcatlipoca era el déu del món invisible i de la foscor. Centéotl era el déu del blat, Tláloc el de la pluja i Itzlacoliuhque el déu dels desastres, del fred i dels sacrificis.
 |
| Representació de Quetzalcóatl al còdex mexica de Telleriano-Remensis |
Tot i que els tolteques van existir com a poble, s'ha de tenir cura en la interpretació que fem dels textos mexiques. Diuen que els tolteques van descobrir la medicina, van dissenyar el sistema de calendari, van crear la llengua nàhuatl i que van construir magnífics edificis d'or i jade que mostraven una exuberant riquesa i poder. Però Tula no té, ni de bon tros, l'esplendor que descriuen els mexiques. Encara que va ser una ciutat important i centre d'una cultura guerrera, les seves construccions són de maó de tova i pocs impressionants. Tampoc hi ha rastre de res que faci entreveure la grandesa que se'ls ha atribuït. Sembla que els mexiques, per raons desconegudes, van buscar l'efecte d'un mite fundacional o alguna cosa semblant en els tolteques. Se'n creien descendents i hereus.
A mitjans del segle XII, Tula va ser violentament destruïda. Moltes columnes i estàtues van ser cremades o enterrades intencionalment. Allò que va posar fi realment al domini regional de la civilització tolteca és desconegut. Un poble bel·licós, que conqueria les tribus pròximes i imposava tributs a tort i a dret, bé podria haver-se simplement desintegrat quan es va veure sotmès a la tensió de fenòmens naturals com una sequera sostinguda. La manera de tractar els pobles sotmesos, podria haver provocat intenses revoltes que van fer trontollar l'estructura de poder. A més, alguns creuen que els txitximeques van conquerir la capital tolteca a mitjans del segle XII o que, com a mínim, van tenir un paper rellevant en la caiguda de la seva civilització.
Veus una errada? Fes-m'ho saber!
