Els maies
Els maies van ser un conjunt d'ètnies amb una mateixa cultura que durant segles van ser el poble més avançat de Mesoamèrica. Els seus coneixements, monuments i art encara deixen amb un pam de boca els historiadors i arqueòlegs d'avui dia.
❗He adaptat els noms de persones i altres expressions a l'ortografia catalana, mentre que he respectat l'ortografia més comuna internacionalment en els topònims.
❗Toca o clica les imatges per veure-les més definides
 |
Els maies habitaven principalment les terres de la península de Iucatan i els seus voltants. Ho van fer durant molts segles, tot i que l'època daurada, també anomenada clàssica, va ser entre el segle III i el X de la nostra era. A partir del segle X, tot i que van continuar existint, van quedar sumits en la decadència i l'encallament cultural. Només serien un conjunt de pobles poc rellevants i sota el poder d'altres nacions veïnes. Quan hi van arribar els castellans, al segle XV, els maies no tenien ni un bri de l'esplendor del passat.
La designació maia és moderna i prové de la ciutat de Maiapan, la darrera capital d'un regne maia en el període postclàssic. El poble maia es referia a si mateix per ètnia i vincles lingüístics. Per tant, no es veien com una unitat política o un estat unificat. El seu món estava format per ciutats-estat que a vegades competien entre si o establien aliances.
Els maies van rebre una gran influència dels olmeques, zapoteques i teotihuacans. Les principals ciutats van ser Chichén Itzá, Uxmal, Palenque, Bonampak i Yaxchilán a Mèxic; Tikal a Guatemala i Copán a Hondures. Amb tot, hi ha centenars de llocs maies repartits per cinc països: Belize, el Salvador, Guatemala, Hondures i Mèxic.
 |
| Chichén Itzá Font |
Les ciutats maies es construïen al voltant d'imponents temples piramidals, observatoris astronòmics i grans palaus. Les grans piràmides són rèpliques de la gran muntanya dels déus i rebien el nom de Witzob, que significa 'Muntanya Màgica'.
El territori maia el podem dividir en tres regions: les terres baixes del nord, al nord de la península de Yucatán, amb boscos, turons i una gran plana amb pocs rius; les terres baixes del sud, al sud de Yucatán, amb boscos i selves, que és la zona del boom clàssic maia; i les terres altes, una regió muntanyosa amb activitat volcànica.
.jpg) |
| Palau del governador a Uxmal Font |
Els homes maies en general vestien amb tapalls de cotó embolicats al voltant de la cintura i les cames. Els de classe alta portaven adorns, brodats i plomes, i en casos d'alt rang una faldilla decorada amb pedres precioses. Tots els homes acostumaven a portar el tors nu, tot i que l'elit podia portar pectorals, collars i una capa sobre les espatlles.
Les dones portaven una àmplia túnica blanca adornada amb brodats i dissenys geomètrics. La qualitat dels adorns distingia la classe social. Les dones més importants solien portar orelleres de jade.
ORGANITZACIÓ POLÍTICA I SOCIAL
Les ciutats maies eren independents entre si. Cadascuna controlava una regió al seu voltant i tenia les seves pròpies autoritats polítiques i religioses. Entre elles hi havia forts vincles comercials i culturals.
Cada ciutat era dirigida per un cap suprem anomenat halach huinic, que era considerat un mediador entre els déus i els homes. Aquest governant era assessorat per un gran sacerdot, la màxima autoritat religiosa, a més d'un consell format per nobles i altres sacerdots.
 |
| Palenque Font |
La societat maia estava formada per la noblesa (almehenob), com sacerdots, funcionaris de govern, grans comerciants i caps militars; la gent comuna (ah txembal uinieol), com camperols i artesans, ocupats en la producció alimentària, de béns i en la construcció d'edificis i temples; i els esclaus (ppencatob), com presoners de guerra obligats a treballar construint edificis i portant les càrregues dels comerciants.
 |
| Màscara funerària de jade de l'època clàssica trobada a Palenque. Font |
Les ciutats tenien el seu propi estil arquitectònic segons els materials existents a la zona, la topografia i els gustos de les classes altes. Sempre hi havia palaus de govern i diferents edificis religiosos. Els temples principals tenien forma escalonada i murs exteriors pintats amb colors cridaners. En algunes ciutats, a més, hi havia observatoris astronòmics per estudiar els astres i registrar el temps.
 |
| Representació de dos captius davant d'un governant, de l'època clàssica tardana Font |
 |
| Anella del joc de la pilota a Chichén Itzá Font |
ELS CONEIXEMENTS MAIES
Els maies van destacar pels seus coneixements, per exemple, al camp de l'astronomia. Per a ells el temps era un cercle que sempre tornava al seu punt de partida, i calia observar i estudiar els astres per mesurar aquest procés. Els coneixements adquirits eren transmesos de generació en generació. Així va néixer el calendari maia, més exacte que el que s'usava a Europa.
El calendari maia és una mena d'engranatge perfecte que fa coincidir els cicles dels tres astres més brillants per a un observador terrestre: el Sol, la Lluna i Venus. A partir d'aquí es van desenvolupar dos calendaris. Un d'ells es basava en el dia solar com a unitat, constava de 260 dies (13 mesos de 20 dies) i s'anomenava tzolkin. Aquest s'usava per a fins civils i religiosos. L'altre, anomenat haab, tenia 365 dies (18 mesos de 20 dies i un període afegit de 5 dies anomenat uaieb). Aquest es feia servir per a fins agrícoles.
La durada de l'any solar segons els maies era de 365,2420 dies, més precisa que els 365,2425 del calendari gregorià fet servit a Europa. Actualment, l'any solar són 365,2422 dies. Els maies erraven un dia cada 5.000 anys, mentre que els europeus erraven un dia cada 3.333 anys.
Tot i que no ho sabem segur, sembla probable que coneguessin altres planetes i que haguessin registrat els seus moviments. Alguns experts asseguren haver interpretat en algunes inscripcions càlculs relacionats amb Júpiter, Mart i Saturn.
Per als astrònoms maies, qualsevol pertorbació de l'odre celeste significava una advertència divina. Per això també volien conèixer molt bé el comportament dels estels i els planetes. Una estrella que apreciaven de forma especial era la xaman ek (gran estrella) que nosaltres coneixem com a estrella polar. La seva posició fixa assenyalant el nord els intrigava. A més, igual que passava a Europa i Àsia, la feien servir com a guia durant els viatges.
Al camp de les matemàtiques, els maies van inventar un curiós sistema vigesimal per comptar, derivat del costum de fer-ho amb els dits de les mans i dels peus alhora. Però feien servir des del 0 fins al 19. Coneixien el zero, tot i que no li van treure tant de profit com els indis asiàtics.
Quan tocava escriure nombres, usaven un punt per a cadascun per indicar de l'1 al 4, una ratlla horitzontal per al 5, dues superposades per al 10 i tres per al 15. Amb els punts corresponents situats a la part superior de la ratlla o ratlles es completaven del 6 al 19. A partir d'aquí, podien representar qualsevol quantitat afegint-hi punts i ratlles en diferents posicions i canviant el seu valor. Per exemple, el 32 seria, començant des de baix, dues ratlles (5 més 5) més dos punts (2) més un punt a dalt de tot que tindria ara el valor de 20.
 |
| Sistema vigesimal maia |
 |
| A la imatge de dalt veiem tres nivells, és a dir, tres posicions. Depenent del nivell, els punts i les ratlles tenien diferents valors. Aquí es representen dos exemples senzills. Els nombres més grans tenien encara més nivells. |
Pel que fa a l'escriptura, ens trobem davant d'un complex sistema que combina pictogrames que representen objectes i ideogrames, que expressen conceptes més abstractes. Avui dia tenim a l'abast més de 4.000 textos maies, tot i que no estan del tot desxifrats.
 |
| Escriptura maia Font |
Sembla que l'escriptura maia es va desenvolupar a partir de sistemes més simples d'altres cultures anteriors, com l'olmeca, tot i que hi ha qui defensa un procés independent de formació. Una cosa clara és que van començar a fer servir l'escriptura tan avançada a partir del 300 a.n.e. La podem trobar en monuments de pedra, altars, esteles, al voltant de portes i escales, i també a la ceràmica.
En algunes coves i parets interiors d'edificis, també s'hi ha trobat escriptura pintada. Algunes breus inscripcions s'han fet en pedres precioses, petxina i os. En fases posteriors, els escriptors maies van usar de forma preferent una mena de paper extret de l'escorça d'alguns arbres. Malauradament, per culpa dels sacerdots castellans, només van sobreviure tres còdexs tardans. L'escriptura maia va influenciar els mexiques, que incorporarien al sistema més elements fonètics.
 |
| Reproducció moderna del Còdex de Dresden Font |
LA RELIGIÓ MAIA
Per als maies totes les coses animades i inanimades contenien espiritualitat, la força divina de l'existència. Els seus déus tenien diferents personalitats que podien confluir, cosa que a vegades fa difícil distingir un déu d'un altre. Molts déus són una barreja d'humà i animal, i alguns podien agafar més rellevància segons l'època històrica. Els sacrificis humans podien efectuar-se tallant el cap, traient el cor o, la forma més popular, llançant la persona viva a un pou natural com a ofrena. Però, malgrat el que pensen alguns, era una pràctica inusual.
Itzam Na i Ix Txebel Iax són dos dels principals déus maies. Estaven casats i se'ls descrivia com una iguana, tot i que ell, Ix Txebel Iax, també apareix com un ancià d'ulls i nas allargats.
El déu conegut com a Huracan, se'l descriu com el que dona vida, el cor del paradís i de la terra.
K'inich Ajaw es relaciona amb el sol. Se'l representa elevant-se des de l'est i envellint a mesura que desapareix a l'oest. També és representat per un jaguar o un conseller militar.
Hun H'unahpú és el déu del blat i per alguns maies el creador dels éssers humans. És un símbol de vida i fertilitat i apareix com un home jove amb els cabells llargs.
Txak és el déu de la pluja, meitat humà i meitat rèptil, acostuma a aparèixer com un llamp, una serp o una destral. Aquest déu exigia sacrificis de sang com a agraïment per les pluges aportades.
Kisim és el déu de la mort, amb un aspecte esgarrifós, en forma d'esquelet o zombi. Pot aparèixer acompanyat d'un mussol, perquè aquestes aus eren missatgers del món dels morts.
Aquests són només alguns exemples de divinitats maies.
La dansa era un ritual força estès i servia per comunicar-se amb els déus. Es feien amb disfresses luxoses que representaven rostres de divinitats. Els maies creien que, si vestien i actuaven com els déus, podrien rebre el seu esperit i comunicar-se amb ells.
LA FI DE L'ESPLENDOR MAIA
Al voltant de l'any 800, després de segles de prosperitat i domini, els maies van començar a abandonar les ciutats. En 200 anys la civilització va quedar reduïda a una fracció del que havia sigut.
Segurament la raó de tot plegat és un conjunt de factors que van contribuir a la seva ràpida decadència. Es creu que va haver-hi una llarga època de sequeres força seguides, potser de gairebé un segle.
La caiguda accelerada en les inscripcions i la construcció de nous edificis fa palès el sotrac que va patir el món maia. La veritat és que les civilitzacions tan dependents de l'agricultura podien ensorrar-se fàcilment amb sequeres prolongades. Davant la manca d'aliments, la competència entre ciutats es feia més gran. La guerra i el caos s'obria pas fracturant encara més les societats maies. L'ús indiscriminat dels recursos naturals durant segles també podia haver contribuït al desastre.
Amb l'arribada dels castellans, moltes poblacions maies van caure ràpidament en les seves mans, en alguns casos sent aliades. D'altres, en canvi, van resistir els invasors durant 200 anys. El 1697, amb la conquesta de la ciutat de Nojpeten, va caure el regne de Peten Itzà, i els castellans van celebrar la darrera victòria sobre els maies. Malgrat les malalties i la persecució castellana, avui dia encara queden descendents d'aquesta civilització i encara es parlen alguns dialectes de la llengua maia.
.jpg){kind=link}
