La misteriosa ciutat de Teotihuacan
Una immensa ciutat enmig de la conca de Mèxic que es va convertir en el centre espiritual de tot Mesoamèrica, i que continua sent avui dia un absolut misteri. Parlem de Teotihuacan.
❗Toca o clica les imatges per veure-les més definides
 |
L'època daurada de Teotihuacan va ser entre el 200 i el 650, aproximadament. Aquesta ciutat estava situada en una vall de l'altiplà mexicà, a uns 50 km de l'actual ciutat de Mèxic. Quan els mexiques hi van arribar segles després, ja estava abandonada, però es van quedar tan impressionats amb els seus edificis i avingudes que la van anomenar així, Teotihuacan, 'lloc on els homes es converteixen en déus', 'lloc del naixement dels déus' o 'ciutat dels déus', segons les diferents interpretacions dels experts. També hi ha qui defensa que el nom en realitat significa 'ciutat del sol'.
Els mexiques van creure que la ciutat havia estat construïda per gegants i van crear el mite que deia que s'hi havien reunit els déus per assegurar l'existència de món. Quan els castellans liderats per Hernán Cortés van passar entre les seves runes el 7 de juliol de 1520, Teotihuacan era una autèntica llegenda. Sembla que la ciutat havia sigut per a molts pobles mesoamericans com una mena de capital religiosa del seu món, com ho va ser Babilònia per a Mesopotàmia. Els mexiques també en van mantenir aquesta visió, tot i que en un moment en què la ciutat ja estava deshabitada.
Segons les evidències arqueològiques, les aldees agrícoles que vivien en aquesta vall en un principi van començar a explotar les mines d'obsidiana, una roca volcànica que, un cop treballada, servia com a pedra ornamental. Amb aquesta pedra comerciaven i es van enriquir. Cap al 200 a.n.e. ja hi havia una petita ciutat d'uns 7.000 habitants. A més de les mines, a la zona hi havia nombroses fonts naturals, una ruta excel·lent que arribava a la costa i una zona molt propícia i gran per a l'agricultura. Tot plegat va fer que aquells pobladors comencessin a construir edificis monumentals.
 |
| Vista panoràmica de Teotihuacan des de la piràmide de la Lluna. Al fons a l'esquerra hi ha la piràmide del Sol. |
Es creu que la ciutat era la capital d'un estat, però no se sap de quin. Tampoc se sap quin poble va ser el seu constructor original. El cas és que amb el temps es va convertir en una metròpolis espiritual habitada per diversos pobles que tenien barris propis. Teotihuacan va arribar a tenir uns 150.000 habitants distribuïts en uns 30 km² i es va transformar en un centre de peregrinació.
La ciutat va comptar des d'un primer moment amb les dues piràmides més grosses, la del Sol i la de la Lluna, a més de la calçada dels Morts, l'eix central. Al voltant d'aquestes tres construccions la ciutat va agafar forma i va créixer.
La piràmide del Sol es troba entre la de la Lluna i la Ciutadella, en un gran complex al centre de la ciutat. Però aquests noms eren els que feien servir els mexiques. Desconeixem els usats pels seus habitants originals. La piràmide del Sol va ser construïda al voltant de l'any 200 i va tenir una amplada de 225 metres i una alçada de 75 metres. Sembla que al seu cim hi havia un altar.
Pel que fa a la Ciutadella, al seu centre es troba un gran temple que coneixem com a piràmide de Quetzalcóatl ('serp emplomallada'). És el tercer edifici més important de la ciutat i es troba al centre d'un gran pati emmurallat, on cabia tota la població adulta. Aquesta piràmide es troba en un extrem de la calçada dels Morts i conté molts símbols relacionats amb l'aigua i figures geomètriques. Es creu que aquest era la seu de govern a l'època més esplendorosa i el lloc on se celebraven els principals actes públics de caràcter civil i religiós.
La piràmide de la Lluna va ser el resultat de diverses renovacions d'edificis ja existents. Un cop acabada la reforma definitiva, va arribar als 147 metres d'amplada i els 43 d'alçada. Es creu que també estava associada a l'aigua, a les pluges i la fertilitat de la terra. La trobem ubicada tot just al final de la calçada dels Morts, a l'extrem contrari de la ciutadella i la piràmide de Quetzalcóatl.
A més d'aquests monuments, entre altres més petits, a les restes de la ciutat hi trobem complexos residencials i una bona pila de murals en un estat de conservació força bo. La ciutat sencera va ser planificada i construïda amb l'objectiu de ser el melic de l'univers de diferents cultures.
 |
Per tota la ciutat trobem pintures i escultures que representen diferents déus, com Huehuetéotl, el déu del foc; Tlàloc, déu de la pluja; Txaltxiuhlicue, deessa de l'aigua; i Quetzalpapálotl, la papallona divina. Però aquests noms provenen de la llengua nàhuatl dels mexiques. Sembla que aquest poble, i d'altres, van adaptar molts déus dels habitants originals de Teotihuacan.
Tot indica que els líders religiosos de la ciutat eren alhora els líders polítics. Teotihuacan va ser pensada com un espai sagrat i centre espiritual d'una àmplia regió que abastava diversos pobles, i la seva societat estava plenament jerarquitzada. Les classes altes, formades per sacerdots, militars i funcionaris, vivien en conjunts emmurallats al voltant dels principals edificis, i la resta del poble als afores en cases de tova. Eren camperols, artesans, picapedres, escultors, pintors, etc. Tots ells havien aconseguit el privilegi de viure tan a prop de la capital espiritual de Mesoamèrica.
La població en general vestia amb tapalls, mantes i sandàlies, en el cas dels homes, i faldilles i mantells en el cas de les dones. Els membres de les classes altes feien servir tèxtils més elaborats, amb policromats i incrustacions de nacre i pedres precioses. També utilitzaven adorns com arracades al nas, collarets, braçalets i pectorals de diferents materials, i també practicaven la pintura corporal i el tatuatge. Aquestes característiques en la vestimenta eren també força habituals en altres cultures perifèriques.
Entre el 650 i el 750 la societat de Teotihuacan es va desintegrar i la ciutat va ser abandonada. La seva població seria absorbida per pobles veïns. No sabem els motius de la seva fi i n'hi ha moltes teories. Sembla que després els tolteques la van repoblar, almenys durant un temps, però sense el prestigi del passat. Segurament la incursió de nous pobles guerrers aliens a la màgia que generava la ciutat, problemes agrícoles, desforestació i una mala administració de la riquesa van ser motius per a la seva caiguda. Però, encara avui dia, en les seves runes hi podem veure reflectida la seva grandesa.
