El sistema de castes en la colonització castellana d'Amèrica
En les dècades següents al "descobriment" d'Amèrica, els castellans van implantar un sistema de castes als territoris conquerits que va durar fins al segle XIX. El sistema buscava mantenir la puresa de sang als principals àmbits de la societat.
 |
Tot just iniciar-se la colonització americana, la nova societat que agafava forma va quedar dividida en tres grups majoritaris:
🔹Blancs: espanyols peninsulars o nascuts a Amèrica.
🔹Indígenes: habitants originaris d'Amèrica.
🔹Negres: esclaus portats de l'Àfrica.
De seguida les castes es van començar a establir en funció dels antecedents racials de la família. Com que a vegades hi havia mestissatge, van sorgir castes noves: castís, cholo, mulat, zambo, etc. Els blancs es van dividir entre els peninsulars, que havien nascut a Espanya, i els criolls, europeus nascuts a Amèrica.
Els blancs ocupaven les posicions privilegiades de l'estructura política i econòmica, mentre que els indígenes havien de treballar i pagar un tribut a la corona. Els esclaus només vivien per treballar.
En un principi, era difícil trobar dones blanques per a tants conqueridors i europeus que arribaven al continent, i els matrimonis mixtos hi van aparèixer. Quan la Corona castellana ho va descobrir, va imposar mesures de control per minimitzar el "dany".
Mentre que els blancs ja no acostumaven a casar-se amb membres d'altres castes, els grups intermedis sí que es barrejaven amb més normalitat. D'aquesta manera les castes van començar a difuminar-se i a fer-se impossibles de delimitar estrictament.
En ocasions molt concretes, un que no fos blanc podia fer-se passar per un membre de la casta dels blancs, si la vida li havia donat l'oportunitat d'aconseguir certa riquesa i influència. En aquests casos imperava més la posició econòmica que la raça, tot i que la persona en qüestió i la seva família havien de vestir i comportar-se com a blancs. Evidentment, poques vegades passava això.
Les institucions i corporacions colonials (ajuntaments, ordes religiosos, gremis, col·legis, universitats, etc) tenien estatuts de neteja de sang. Així es limitava l'accés a aquests organismes de les persones segons el grau de puresa racial. La sang peninsular era la de més dignitat, considerada pura, i la sang negra era la més menyspreada. L'Església també participava activament en aquest control.
A mesura que les generacions d'una família augmentaven en mestissatge, la seva posició social podia disminuir. A les ciutats es preservava més aquesta distinció entre castes, mentre que al món rural no se li donava tanta importància. Esclar, els peninsulars i criolls solien pertànyer al món urbà.
 |
Els peninsulars, rics i influents, eren anomenats gachupines al nord i centre d'Amèrica, mentre que al Perú se'ls anomenava chapetones. Per altra banda, les universitats que van sorgir a les colònies entre els segles XVI i XVIII tenien estudiants majoritàriament criolls. L'educació superior, igual que altres privilegis, estava molt lluny de les castes mitjanes, i més encara de la població negra.
El rebuig de peninsulars i criolls envers els considerats americans inferiors era un fenomen generalitzat. Però aquests eren la població majoritària i amb el pas del temps la barreja entre ells va donar lloc a una societat més uniforme, amb tendència, això sí, a la castellanització monolingüe.
A dalt de l'escala social continuaven els blancs (la majoria criolls). Ells van ser els impulsors de les independències del segle XIX, encara que amb el posterior suport de les classes inferiors, que només podien somiar amb canvis positius si els de dalt generaven noves formes de govern i progrés.
Tot i que la independència de les colònies americanes va ocasionar l'ensorrament definitiu de les castes i dels estatuts de neteja de sang, la discriminació i el classisme han continuat fins avui amb més o menys força segons el país. Tot derivat del sistema de castes imposat pels castellans a l'Amèrica colonial durant més de tres segles.
